Cada cop que llegeixo o escolto el lema “Us volem a casa”, fet per reivindicar la llibertat dels presos polítics independentistes i la tornada dels exiliats, penso en Tamara Carrasco, la membre dels CDR confinada a Viladecans. També recordo la supervivent de la violació dels Sanfermines. La sentència prohibia als violadors en sèrie de La Manada trepitjar la Comunitat de Madrid, on viu la supervivent, amb el pretext que així s’evitava que es creuessin amb ella. A la pràctica, però, la sentència la recloïa a la Comunitat de Madrid, perquè a la resta d’Espanya podia topar-se amb els seus agressors, que s’hi podien passejar impunes. Amb la idea de garantir un espai segur per a ella, els jutges van acabar definint els límits geogràfics de la seva llibertat.

En el domini del subjecte privilegiat sobre el subaltern, la casa ―la llar, la comunitat, la família― hi té un paper ambivalent. Per una banda, l’opressor intenta esmicolar-la, a fi que el dissident perdi xarxes de suport vitals. Durant l’època d’esclavitud, les famílies afroamericanes es desmembraven per la venda dels seus integrants. Un cop abolida, la pobresa, els tirotejos policials i l’empresonament massiu han fet la feina. Per altra banda, la casa ha estat un espai de repressió en si mateix. La lluita de les dones ―o la LGTBI― n’és un exemple. El “us volem a casa” ens ha exclòs de l’espai públic i ens ha arraconat al privat, on hem patit tot tipus de violències, des de la física fins a la sexual.

Passada la violència policial de l’1 d’octubre, la nova onada repressiva contra l’independentisme ha estat exercida per institucions catalanes. Els presos polítics són a presons catalanes, els Mossos d’Esquadra atonyinen membres dels CDR i el Parlament de Catalunya va acatant els designis del jutge Llarena, amb la seva xarxa de lleis, reglaments i informes dels lletrats. “Mirem de desobeir o garantir els drets dels diputats d’acord amb els reglaments i les lleis”, diuen, com si molts reglaments i lleis no fossin l’estructura del règim del 78 a Catalunya.

El discurs repressiu perverteix conceptes tan alliberadors com l’amor o la fraternitat, perquè trasllada la responsabilitat de l’odi i la divisió de les institucions repressores a qui s’hi rebel·la

La repressió espanyola és tan efectiva perquè els catalans mateixos, també els independentistes, tenim assumits ―tenim incorporats, dins nostre―, els discursos que ens oprimeixen. El més evident és el dogma del “cal evitar morts”, que ens responsabilitza de la violència exercida contra nosaltres. La perversió del raonament la coneixen tant als Estats Units, on els activistes antiracistes no han deixat d’enfrontar-se a l’extrema dreta d’ençà de l’assassinat d’una activista a Charlottesville; com a la Xina popular, on el lema d’algunes feministes, malgrat les tortures que pateixen si són engarjolades, és el “no ens podeu empresonar a totes”.

Així doncs, la trampa d’incorporar el relat repressiu és que cos i ment ―la llar més íntima i personal― esdevenen les principals eines per frenar l’alliberament propi. No només perquè t’autocensures o perquè t’autoreprimeixes. També perquè la visió sobre tu mateixa ―et mires a través dels ulls del dominant― determina la relació amb els altres. El discurs repressiu perverteix conceptes tan alliberadors com l’amor o la fraternitat, perquè trasllada la responsabilitat de l’odi i la divisió de les institucions repressores a qui s’hi rebel·la. Si l’afirmació de l’ésser subaltern és vista com a odi envers el repressor, l’amor passa a ser la negació de la identitat de l’oprimit. Si la resistència a la dominació és vista com la causa de la fractura social, i no la conseqüència, la fraternitat esdevé l’acceptació de la submissió. Brandats pel repressor, tots aquests conceptes estigmatitzen i disciplinen el dissident; brandats pel dissident, censuren les discrepàncies dins del moviment i l’esquincen.

Ara que la divisió entre l’independentisme comença a materialitzar-se amb insults, acusacions i retrets ―magnificats per interessos partidistes―, el repte passa per recosir-lo apel·lant a unes visions de fraternitat, amor, unitat i cohesió lliures dels imaginaris establerts per l’espanyolisme. Alliberar la ment és clau per a l’èxit de la futura estratègia independentista. Mentre no es faci, el “us volem a casa” serà més la síntesi perfecta de l’efectivitat de la repressió espanyola que no pas un anhel de llibertat.