Oren Nimni, editor legal del Current Affairs, es mostrava preocupat per les conseqüències de l’amplitud de significats que havia adquirit el mot violència, estirat, com si fos el joc de la corda, des de dreta i esquerra. Nimri temia que la dissolució del significat originari de violència, que entenia com el mal físic aplicat intencionadament a éssers humans per part d’altres éssers humans, propiciés una situació en què aquest mot ja no servís ni per descriure allò vell ni allò nou. Per a Nimni, la qüestió no era negar el dany que causa un insult o la gentrificació als barris, que fa que els rics expulsin els pobres, sinó que en virtut del reconeixement d’aquests danys calia trobar paraules específiques que els definissin amb més precisió.

Nimni va escriure aquest article el 17 de setembre del 2017, i per això el considero un pròleg del que passa a Catalunya des de les manifestacions davant la Conselleria d’Economia, tres dies després de la publicació del text, fins a les mobilitzacions d’aquesta setmana en protesta per la detenció del president i l’empresonament de Forcadell, Bassa, Romeva, Rull i Turull. Com que el procés és una batalla sobre com entendre Catalunya, Espanya i, en conseqüència, Europa i el món, l’unionisme, la pseudo-equidistància i l’independentisme pugnen per imposar a la societat les seves definicions de democràcia, autoritarisme i, també, de violència. De fet, la violència és la protagonista d’aquesta fase pseudo-autonòmica i qui sap si pre-republicana.

L’amenaça de violència física per part de l’Estat és la raó que han esgrimit alguns independentistes per justificar la marxa enrere republicana que va seguir l’1 d’octubre. Aquí vam aprendre una gran lliçó de la violència estatal, que és que, si la dissidència contempla la possibilitat que l’Estat l’utilitzi i no està disposada a assumir-ne els riscos, l’amenaça ja és tan efectiva com la materialització. És més, si l’esquerra espanyola s’ha pogut fer el longuis davant la repressió a l’independentisme no és només perquè democràcia i constitució són indissociables de la identitat espanyola nascuda del 78, sinó també perquè aquest cop l’autoritarisme s’ha vestit de lleis democràtiques avalades per la UE, titulars de premsa, pallassades boadellesques i memes tabarnesos difosos per Forocoches, i no pas de guerra i extermini. Això últim transforma el principi de “en absència de violència es pot parlar de tot” en un “com que no hi ha violència, podem evitar parlar de moltes coses”.

Espanya s’ha dedicat a modelar la violència com si fos plastilina, malgrat que els relats resultants puguin resultar contradictoris

No cal dir que els independentistes, malgrat acceptar eleccions autonòmiques i eufemitzar el discurs, han patit igual la violència física i la repressió. Que la violència física hagi vingut dels Mossos ha fet que molts catalans comencin a veure els defectes del cos policial autonòmic, que fins ara havien obviat perquè no els havien atonyinat a ells. Al cap i a la fi, la repressió postreferèndum va fer que el català tipus se sentís més proper a la realitat dels murcians que protesten per l’AVE, la dels manters perseguits per Lavapiés, la dels avis represaliats pel franquisme o la de Pablo Hasel i Valtònyc, que no pas a la del seu homòleg espanyol. Cosa que no vol dir que, un cop la repressió amansi, el català tipus no es distanciï de la dissort dels altres.

Espanya s’ha dedicat a modelar la violència com si fos plastilina, malgrat que els relats resultants puguin resultar contradictoris. No importa gens, ets un Estat i fas el que et rota. Cèlebres són les giragonses narratives de Llarena per retratar com a tumultuosos Sànchez, Cuixart i la resta de presos polítics, i com a violents els fets que se suposa que van orquestrar, amb una habilitat que ja haguessin volgut els líders dels cartels de la droga colombians. Potser per això periodistes de mitjans internacionals han ironitzat sobre el fet que una euroordre, pensada per detenir criminals de gran volada, s’hagi fet servir per arrestar gent que posava urnes. Malgrat que Gobierno, premsa madrilenya, monarquia i poder judicial hagin teixit la història que l’independentisme sempre ha estat violent, no han pogut evitar somriure d’alegria en veure que, per fi! en una manifestació independentista s’han cremat contenidors. Perquè ja se sap que, a l’Europa democràtica, tan greu és esberlar un cap com qüestionar la Constitució o tacar una façana d’un edifici històric gironí, que per això ens regim per les lleis que “nos hemos dado entre todos”.

Malgrat que hagin teixit la història que l’independentisme sempre ha estat violent, no han pogut evitar somriure d’alegria en veure que, per fi! en una manifestació independentista s’han cremat contenidors

Convindria que l’independentisme no els fes el joc, donant tanta o més importància al mobiliari urbà que als ferits per les càrregues policials d’aquests últims dies. També que categoritzés els greuges i els ancorés al context, amb perspectiva històrica. Ho ha sabut fer en alguns àmbits, i per això a l’exterior l’opinió pública és cada cop més contrària a les accions espanyoles i advocats de prestigi defensen els empresonats o exiliats. Però no se n’acaba de sortir a l’hora de definir una estratègia de resistència no violenta que aprofiti les virtuts dels CDR i en minimitzi els riscos.

Que la noció de violència mobilitzada durant el procés mereixi protagonitzar una seqüela de Flubber no només ha estigmatitzat l’independentisme, sinó que ha banalitzat la violència física i la repressió que ha patit. Així, el PSC pot fer dissabte un discurs demanant concòrdia mentre gira l’esquena als familiars dels presos polítics i reconèixer dimecres següent que bé, sí, s’ha de respectar el dolor dels independentistes, però també el patiment dels socialistes a qui pinten les seus. Un altre argument és “el que va passar al Parlament el 6 i 7 de setembre”, una tragèdia tan ignominiosa que no es pot explicar bé. Aquí no només hi trobem a socialistes, ciutadans i populars, sinó també alguns comuns, que ho han utilitzat, juntament amb les piulades d’independentistes hiperventilats a Twitter, per fer-se els equidistants.

No cal dir que, en el fons del fons, ningú creu que aquests greuges siguin iguals. Per això l’Estat espanyol malda per transformar els CDR en cèl·lules proto-terroristes. Per això Coscubiela es pot permetre el luxe de titllar de nazis per Twitter a aquells que pinten llaços grocs als establiments mentre el dia de la votació de la República catalana s’assegurava de mostrar a les càmeres el seu no. I per això socialistes i comuns aprofiten l’estat de xoc de l’independentisme per disfressar el xantatge de diàleg i proposar governs de concentració o amb independents que se salten a la torera els programes electorals amb més suports el 21-D i que redueixen el Parlament a una institució de segona que escull governs mesells a l’Estat. Vaja, el que sempre ha pretès un dels blocs que amb aquests tipus de governs es pretenen superar.