Una dona jove, d’uns trenta anys i que anomenarem Marta, furga i refurga l’armari cercant una samarreta per al gimnàs. Vet aquí que en desenterra una de la manifestació de l’11 de setembre de fa tres anys. La del punter groc. Com que quan té pressa l’armari es converteix en un forat negre que absorbeix el que cerca, se la posa.

Mentre camina pel carrer, pensa que els colors de la samarreta s’han desgastat tant com les idees encapsulades en les paraules que escriuen a la tela. “Via lliure a la República catalana”, al davant. “A la democràcia, al món, a la sostenibilitat, a la innovació, a la justícia social, a la diversitat, a la igualtat, a la solidaritat, a la cultura i a l’educació, a l’equilibri territorial”, al darrere. Vista des dels ulls dels vianants, la figura de la dona jove coberta amb aquella folgada samarreta blanca esquitxada de coloraines descolorides en forma de paraules deslluïdes és ben trista. Un xic fantasmal. Camina sota un núvol plujós que només la mulla a ella.

Ja a la classe, amb nom anglès per amagar que és una sessió de tortura, la dona jove es va mirant de cua d’ull, de tant en tant, en els miralls que s’alcen inclements davant seu. Sembla una tortuga panxa enlaire que malda per posar-se altre cop de quatre grapes. Abillada amb la samarreta, és la viva imatge del moment actual de l’independentisme. Quelcom embolicat amb paraules boniques que intenta mantenir la dignitat mentre sua la cansalada per assegurar-se que segueix tenint el cul a lloc.

Des de fa uns mesos, estic farcida amb aquell còctel d’apatia i ràbia que només es pot preparar quan et sents impotent, decebuda i un pèl traïda

Cinc dies després. La dona jove, d’uns trenta anys i que anomenarem Marta, és a un acte de suport als exiliats i presos polítics. Una representant de l’ANC reparteix samarretes d’un blau marí llampant. “Us volem a casa”, a la pitrera. “República és llibertat”, a l’esquena. La dona jove recorda les samarretes passades del Barça, que primer lluïen orgulloses el logotip d’Unicef al pit i després el van arraconar sobre el cul dels jugadors. De fons escolta les paraules d’un historiador anarco-guillat que havia conegut el dia abans. “Ara, més que mai, hem de parlar de la independència de Catalunya”. La dona jove pensa que té raó. Tem que, a mesura que a les ments dels independentistes faci forat un nou “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, reivindicar un estat català sembli cada cop més un deliri febril.

Tres dies després. Soc davant l’ordinador. Tinc els ulls clavats en un document de Word zebrat pels mots que narren la història d’una tal Marta i les samarretes de l’ANC. Tinc la mirada buida i premo els llavis. No sé com acabar el conte. I si la Marta de les samarretes converteix l’historiador anarco-guillat en el seu guru i les seves paraules en una doctrina? I si, a partir de llavors, salta a tots els actes haguts i per haver com si fos una Femen? Amb el puny alçat, cridant ben fort un mot, independència!, que lluirà pintat, aquest cop amb un color ben llampant, sobre els pits nus. Sense samarreta. Als actes independentistes. Als homenatges dels feixistes a autors castellans. A l’“Hola Rahola”. Al FAQs. A l’Aplec del Caragol de Lleida. A la inauguració dels Jocs Mediterranis de Tarragona. A l’acte de final de curs d’una escola de Deltebre. Al campionat de gossos d’atura de Castellar de n’Hug. A les festes majors del barri Vic-Remei de Manresa. A les performances parlamentàries de Ciudadanos. Tetes lliures per una Catalunya lliure.

Penso de practicar, com l’altra Marta, l’anarquisme mamari. M’aniria bé, m’animaria. Des de fa uns mesos, estic farcida amb aquell còctel d’apatia i ràbia que només es pot preparar quan et sents impotent, decebuda i un pèl traïda. Vaig somiar amb altres catalans que deixava de ser una tortuga panxa enlaire que malda per posar-se de quatre grapes. Els dies passen i segueixo fitant el palmell de la mà de l’amo. Els dits juganers, capritxosos, despietats, em fan fer voltes i voltes sobre la closca. “Ja vindrà una altra oportunitat”, diuen. Tinc ganes de vomitar del mareig.