Ja fa anys que TV3, en la seva inestimable creuada per oferir un bon servei públic, ens regala pornografia de primeríssima qualitat.

Tot va començar amb les aventures de l’explorador que viatja a terres exòtiques a la recerca de plaers locals. Hi buscava catalans que ens descobrissin tot allò que els nostres ulls de foraster, enlluernats per tanta exuberància, no podien albirar. Pensàvem en com som d’espavilats i viatgers els catalans. “A tot arreu on vas te’n trobes un!”, exclamàvem, cofois, mentre un pessigolleig ens regava l’entrecuix. De tant en tant, coneixíem personatges com Alejandro Cao de Benós, i el mullader era de proporcions olímpiques. Afers exteriors, li’n dèiem.

Després buscàvem una cosa més classicota, del rotllo dona obre la porta de casa a un desconegut i s’ho munten amb una excusa arbitrària. Era el Catalunya Experience. Miri quin país més maco que tenim, el portarem a fer ràfting pel Noguera Pallaresa i al funicular de Montserrat. Al principi pensava que només era un publireportatge en fascicles per a candidats a guiri i no entenia per què l’emetien a Catalunya. En veure el gaudi a la cara dels excel·lentíssims hostes —a vegades feien trios i tot— i de la molt honorable amfitriona mentre es passejaven per grans escenaris —la preocupació per la posada en escena era d’agrair—, ho vaig comprendre.

El següent pas va ser tornar a desplaçar l’acció a casa d’altri. Aquest cop, de turistes que havien viatjat abans a Barcelona. Porno realista. Sense conills depilats, ni vergues inflades per la viagra ni mamelles retocades. Per allò que has de conviure amb la persona i tal. Realitat pura i dura, tal com raja, sense filtres. Hi havia un aire modernet on la connexió emocional amb l’altre era important, per caçar la població millennial i la feminista. Però el seu títol, Cases d’algú, recordava la cançó de Jaume Sisa, per dotar-lo d’un toc nostàlgic que captés la població més adulta.

Tots aquests programes serveixen per satisfer les frustracions més profundes que té tot aquell que es consideri part de la catalanor

Ara és l’època daurada del sexe dur. Al principi enganya, perquè el presentador és un islandès adorable que toca la guitarra. Estrangers. Parlant català. Amb un estranger que parla català. Katalonski. Tan bon punt escoltes el títol del programa, tens ganes de tocar-te. Si ho dius amb deix d’anunci de perfums, encara posa més. L’última adquisició al Porntube nostrat és per a fetitxistes. Origen Catalunya. El programa on podràs imaginar-te famílies d’Okinawa introduint-se fins a la gola llarguíssims calçots untats de salsa. Al següent lliurament, et delectaràs amb el desfici i la dedicació amb què les gents de Sidney mamen de l’ampolla d’un DO Penedès.

Tots aquests programes serveixen per satisfer les frustracions més profundes que té tot aquell que es consideri part de la catalanor. Una de les conseqüències de la dominació castellana que ha suposat la idea d’Espanya ha estat el menyspreu i la invisibilització de gran part de la cultura catalana, mentre n’assimilava algunes obres i autors per dissimular. La pornografia de viatges és tant una manera de reafirmar que els catalans existim al món com de saber que el que hi fem importa a algú que no som nosaltres. És la prova que ens podem connectar al món, que en som part, després que l’espanyolisme presentés la nostra cultura com a tot el contrari: un residu d’una època on tot eren tribus que ens aïlla de la modernitat globalitzada.

Els més malpensats diran que la pornografia viatgera és una manera més de mantenir viva la noble tradició autonomista de fer que alguns escollits de la tribu facin quatre calerons fent bullir l’olla de les passions dels contribuents. Jo els responc: ells es casquen uns viatges fantàstics i nosaltres anem a dormir amb un somriure de galta a galta. Què més podem demanar, tenint en compte que som catalans?