Durant l’adolescència vaig patir assetjament a l’institut i al club de waterpolo. Aquest últim, amb un component sexual. Del de l’institut me n’he rescabalat força bé. Del de waterpolo, no gaire. He arrossegat durant anys la vergonya d’anar en biquini pels llocs. També una certa desconfiança envers els homes. He arribat a concebre l’amor i l’afecte per ells com una debilitat, i els seus defectes com una traïció cap a mi.

Quan va sortir la sentència de La Manada i moltes dones van començar a parlar de les agressions sexuals que havien patit, em vaig adonar de fins a quin punt el meu temor durant anys no havia estat que em violessin pel carrer o en qualsevol altre lloc, sinó que l’assetjament que havia patit m’hagués esquerdat l’ànima per sempre. Van ser uns dies grisos, en què no vaig anar a cap manifestació ni acte de protesta. Necessitava desconnectar de tot. Endreçar-me. Era una situació ambivalent. En el moment en què les dones cridaven més fort i més unides, jo em sentia més aïllada que mai. Però, a la vegada, gràcies que cada cop eren més les que en parlaven, jo podia pensar com em sentia i podia explicar-ho, si calia.

L’única cosa rellevant que vaig fer aquell cap de setmana va ser anar al cinema a veure una pel·lícula de superherois. Des que sóc adolescent que m’encanten. El meu personatge preferit era la Jean Grey. Una telèpata mutant que tenia la força Fènix, més poderosa que en Magneto i el professor X junts. Era intel·ligent, forta, sexy, vivia aventures i es lligava tios bons com en Hugh Jackman. A les pel·lícules, la Jean Grey era incapaç de controlar els seus poders i necessitava ser tutelada per un home. Al meu cap, la Jean Grey domava el Fènix i salvava el món, en lloc d’acabar morta perquè els herois la mataven per intentar salvar-lo. Durant aquella època, vaig inventar-me la meva pròpia superheroïna, l’Aqua. Dominava l’aigua, l’oxigen i l’hidrogen. Era intel·ligent, forta, sexy, vivia aventures i es lligava tios bons com en Francesco Totti. O en Gianluigi Buffon. Depèn del dia.

En el moment en què les dones cridaven més fort i més unides, jo em sentia més aïllada que mai

Cada cop que patia una situació de merda a l’institut o a waterpolo, m’imaginava què faria l’Aqua. Ella era noble malgrat passar-les magres. Jo havia de ser així. No podia ser que la lletjor del món em corrompés. Pensar en l’Aqua va evitar que em convertís en la primera noia que agafa una metralleta i es carrega deu companys de classe i mig equip de waterpolo masculí. Va haver-hi una etapa en què l’Aqua es va passar al costat fosc a causa de dubtes existencials, però ens vam recuperar a temps. Gràcies, en part, a una escolta intensa de cançons de la Britney Spears.

La pel·lícula que vaig anar a veure el cap de setmana en què moltes van manifestar-se contra les agressions sexuals va ser una festa de la salsitxa cisgènere superheroica. Estava previst. Malgrat que als tràilers previs havia saltat de la butaca en veure, per fi, a la Vespa volar al costat de l’Home Formiga, sabia que la pel·lícula seria un reguitzell d’homes i més homes lluitant contra un home megalòman. Amb tres o quatre superheroïnes com a comparsa. Va, home, va, si tothom sap que la Bruixa Escarlata li fotria un bon jec d’hòsties a qualsevol dels dolents. Llavors va venir l’escena post-crèdits. En un últim acte de desesperació davant la derrota imminent, un dels capatassos dels bons llança un senyal d’auxili. Després d’una estona comunicant, al busca apareix un símbol. El de la Capitana Marvel.

No espero gaire cosa de la pel·lícula que protagonitzarà la Capitana l’any que ve. Tampoc del seu paper a la segona part del film que vaig anar a veure. Però que en una situació apocalíptica, ella fos l’última esperança de la humanitat per enfrontar-se a un tità assassí de masses, em va alegrar. És estúpid, ho sé. Però, en aquell moment, vaig sentir la mateixa guspira de força que em transmetia l’Aqua anys enrere. Per primer cop en tres dies, em vaig sentir tranquil·la i en pau. Vaig somriure. Tot anirà bé. Lluitaràs i venceràs. Em vaig aixecar de la butaca i vaig sortir a l’aire lliure.