Totes les dones cis —les femelles humanes que s’identifiquen com a dones— hauríem de parlar amb la nostra vulva. Amb la nostra xona, la nostra figa, la nostra patata, el nostre cony, el nostre trau, el nostre conill, el nostre parrús. Hi ha persones trans, homes i dones, que també en tenen, però els seus cossos són força diferents al meu, així que els correspon a elles pensar com s’hi relacionen. Quan dic parlar amb la vulva no em refereixo a parlar mitjançant la vulva, tot i que si alguna persona ho pot fer té tota la meva admiració i suport incondicional.

Parlar amb la nostra figa és un acte de reparació. El primer cop que la desemboliquem i la mirem cara a cara sol ser a través d’un mirall, fent cas a aquells tallers d’educació sexual i reproductiva a l’institut que ens animen, amb aquell llenguatge que vol ser progre però no gaire no-fos-cas, a conèixer el nostre cos. És un moment tens. La vulva i, sobretot, la vagina, és aquell ens que ha quedat doblement dissimulat, tant socialment com corporal —anatòmicament no és tan exhibicionista com un penis—. Malgrat el recolliment físic i imposat, és allò que la societat ha decidit que establirà els rituals de pas per a cada una de les etapes de la nostra vida.

La menstruació, el fins ara embaràs obligatori i la menopausa constitueixen un viatge d’anada i tornada entre la infertilitat i la fertilitat, que s’ha fet servir com a base de l’opressió del gènere femení. Les etapes estan marcades pel dolor: la regla, ens diuen, fa mal (però no et queixis); la primera vegada que practiquem el coit, ens diuen, fa mal (però somriu i gaudeix del moment màgic); parir, ens diuen, fa mal (però t’anestesien); la menopausa, ens diuen, ens deixa fetes una carraca inservible. I aquí ja no et diuen res, perquè ets vella i no importes gaire. Pot ser que sí, que tot això faci mal, però pot ser que no. O que no sigui tan horrible. En tot cas, la idea que se’t queda és que el patiment és una condició intrínseca del nostre ser. Ésser dona cis és, ves per on, un conyàs. Quina casualitat lingüística, eh?

Et prometo, vulveta meva, que deixaré de considerar-te lletja. No és només que m’hagin dit que tot el que surti de tu serà més aviat dolorós, sinó que també serà brut

S’ha de dir, però, que quan moltes adolescents o nenes cis es miren cara a cara per primer cop amb les seves petxines, les primeres ja han descobert que les segones són una font de plaer inesgotable. Mirar el parrús als ulls causa la mateixa sensació que conèixer un ídol: fa respecte, perquè és algú important a la teva vida, però també fa il·lusió perquè és algú que t’aporta grans dosis de felicitat.

Tot i això, la societat fa mans i mànigues per fer-nos creure que la nostra felicitat vulvar, o mamària, o de qualsevol altra part del cos, és secundària. En les relacions heterosexuals, el coit és l’acte central. El sexe oral o la masturbació que et faci el teu company, o companys, són preliminars. No parlo de la masturbació en solitari, digital o instrumental, que això és de senyores amargades (feministes?). Llevat que et toquis per excitar el teu home o vulguis demostrar que ets sexualment activa —per excitar els homes, si és per autoconsum, ets una porcota—. Per a moltes persones, encara ara, el sexe entre lesbianes o dones bisexuals no es considera ni això. T’he d’admetre, admirat xixi, que alguns cops m’ho he cregut. Quan m’han preguntat quantes vegades ho he fet amb tal manso en un dia, he tendit a establir les vegades a partir dels cops que l’il·lustre senyor en qüestió t’ha penetrat. Ni tan sols en quantes vegades tu i jo hem tingut un orgasme, que no tenen perquè coincidir amb la primera condició. No tornaré a cometre aquest error, t’ho prometo.

També et prometo, vulveta meva, que deixaré de considerar-te lletja. No és només que m’hagin dit que tot el que surti de tu serà més aviat dolorós, sinó que també serà brut. Que tota tu ets bruta. Hi ha una activa indústria cosmètica i cirurgiano-plàstica dedicada a rejovenir-te, sovint per fer veure que no has estat ni utilitzada, o que ho has estat més aviat tirant a poc. Et diuen, fins i tot, com t’has de pentinar. Que fas una olor desagradable, de cony, com si les polles fessin olor de la ginesta del poema de Joan Maragall. Que ets una gruta amenaçadora. En el pitjor dels casos, una vagina dentata.

Hem d’escriure el nostre cos, aquell instrument que han fragmentat en mil peces i les han estandarditzat en funció de les necessitats, eròtiques i materials, d’altri

Tu, com totes les altres xones, sou un exemple a seguir. Us planteu davant de qualsevol ocasió dignes i atrevides, tant amb una melena salvatge com amb una cresta punky o amb la closca completament rapada. Amb bigoti —és a dir, amb pèls sobre els llavis— o sense bigoti. Primes o rodanxones, esveltes o deixades anar. Aquesta actitud de “sóc aquí, i si no t’agrada, carinyo meu, et fots”, és la que vull experimentar cada dia.

Però, sobretot, sobretot, conillet meu, et demano perdó per aquella vegada, ara fa set anys, que et vaig utilitzar com a premi. Ja saps, amb aquell nano que tothom deia que li donéssim una oportunitat, perquè es veia que n’estava molt de mi (de nosaltres), que s’ho treballava per guanyar-se el nostre amor. Ni a tu ni a mi ens agradava, ho sé, però és que insistia tant, i se’l veia tan devot, que vaig pensar que amb el temps li veuríem la seva gràcia. I que, en tot cas, s’havia esforçat tant que es mereixia que ho intentéssim. Recordo que quan al bon noi, perquè veritablement ho era, li vaig dir al cap de res que no, que no podia seguir amb ell, em va mirar, desconsolat, i em va dir que no ho entenia, que aquell cop ho havia fet tot bé. En aquell moment vaig pensar que quina merda que era tot plegat, i vaig compartir amb ell la seva desorientació. Els dos ens miràvem a mi com una espècie de gimcana en què el premi final era l’accés a tu. A partir de llavors, vaig adonar-me de fins a quin punt havia concebut les relacions sexuals i amoroses com una transacció. Mai més, cony, mai més.

Sé que no t’agrada gens que hagi parlat de tu, perquè ets tímida. Però és el que hi ha. Les dones cis —i m’atreveixo a estendre-ho a les persones trans, amb fufa o sense— no només hem d’escriure la història, quelcom que no ens han deixat fer o que no ens han reconegut. També hem d’escriure el nostre cos, aquell instrument que han fragmentat en mil peces i les han estandarditzat en funció de les necessitats, eròtiques i materials, d’altri. De fet, reescrivint el nostre cos reescriurem la història. I, si no ho aconseguim, al menys haurem xalat de valent, i podrem xalar millor amb aquelles persones que ens vulguem trobar, juntes i ben avingudes, pel nostre camí. Ben agafades tu i jo de la mà.