Van apareixent quan menys t’ho esperes. Passes una pàgina d’un diari, tombes la cantonada del carrer i voilà, allà hi són. Els anuncis de la nova campanya de reciclatge de residus orgànics. Tot en ells és indesxifrable. Emergeixen davant nostre dues meitats de tomàquet, una sobre fons marró i una sobre fons gris. La meitat de sota del tomàquet del fons marró té terra i d’ell surt un brot verd. De la meitat de tomàquet del fons gris no en surt res. Per acabar-ho de reblar, el lema. “Si hi va, bé”, veiem, al tomàquet-terra-brot. “Si no hi va, no ve”, llegim, envoltant el pobre tomàquet orfe de meitat inferior.

Mentre presencio aquest garbuix d’idees i imatges, em pregunto en quin moment les autoritats del país, o qui s’encarregui del foment del reciclatge, van decidir que era més important tractar la ciutadania d’imbècil que no pas que gestionés correctament els residus. Vaig començar a desenvolupar aquest dubte existencial quan vaig patir, perquè no hi ha cap altra descripció possible, aquella campanya de tortura psicològica, digna de ser adoptada com a tècnica d’interrogatori de la CIA, anomenada Envàs on vas. A tota la patida població catalana —o a una part, que si no n’hi ha qui s’ofèn— se’ns ha quedat entaforada aquella cançoneta maleïda, però seguim sense saber si els brics de llet van amb les llaunes de coca-cola.

Una altra mesura estel·lar que m’encanta és la de les bosses de plàstic màgiques. Aquelles que, si pagues uns quants cèntims quan vas a comprar al supermercat, adquireixen l’habilitat de dissoldre’s en l’aire un cop les llences. Si tan dolentes són, feu el favor de prohibir les bosses de plàstic, coi. Com han fet al Marroc. O alguna altra mesura que acabi amb la invasió mediambiental de les bosses de plàstic. Expliqueu-nos com reciclar bé i reduir els residus. Feu que reciclem bé i reduïm els residus. Obligueu-nos per llei, si cal. Fregiu-nos a multes, si voleu. Escarniu-nos a la plaça pública si se’ns acut posar una fulla d’afaitar a l’orgànic. He llegit que hi ha lleis i plans previstos. Apliqueu-los ja. I, si us plau, deixeu de tractar-nos com a idiotes.

Obligueu-nos per llei, si cal. Fregiu-nos a multes, si voleu. He llegit que hi ha lleis i plans previstos. Apliqueu-los ja. I, si us plau, deixeu de tractar-nos com a idiotes

Davant la incapacitat manifesta de reciclar per part de la tribu catalana —menys a Osona, es veu—, s’ha recorregut al xantatge emocional. Mentre fem zàping, aquests dies ens han mirat als ulls una nena i un nen coronant una muntanya de deixalles i porqueria, mentre ens pregunten si aquest és el futur que volem per a la quitxalla. Com que estic molt a favor de tot el que sigui fer calbots de realisme i pragmatisme a la societat catalana, la campanya em sembla genial. Si no fos, com dic, perquè fins ara ni institucions ni ciutadania s’han pres seriosament això de reciclar.

Un dels meus encontres amb la campanya de reciclatge de l’orgànic va passar just quan era camí de l’exposició del CCCB Després de la fi del món. Tracta, ves per on, sobre com els humans hem alterat el planeta i l’hem dut al marge del cataclisme mediambiental. Una de les parts que més em va agradar va ser la que imagina com viuran els nostres descendents quan els efectes del canvi climàtic siguin encara més reals i irreversibles. Me’ls imaginava en aquella sala que imita una casa del futur, menjant grills, cultivant plantes, escoltant a la ràdio les notícies sobre l’enèsima inundació terrible o la propera onada de calor que promet pujar l’infern a la Terra, preguntant-se què coi van fer les generacions anteriors per evitar tot això. Doncs mira, aquí estic, palplantada com un estaquirot davant d’una marquesina que em parla de tomàquets i coses que van o no van.

És per tot plegat que la notícia que més m’ha alegrat és que s’ha iniciat una recerca per saber si els cucs de seda mengen plàstic. Davant la inutilitat humana, m’imagino exèrcits d’aquests petits herois abraonant-se sobre els residus plasticosos que floten per l’oceà com icebergs o que ofeguen la terra com camises de força. Sou la nostra última esperança, petits amics meus, els crido, mentre marxen cap a la batalla, amb els seus cascs diminuts de militars. Si no ho aconsegueixen, sembla ser que, de moment, morirem tots. Ofegats en la nostra pròpia porqueria.