Fa uns mesos, vaig llegir un article que es feia creus que un anunci de cerveses destaqués molt fort que el seu producte no portava transgènics, tenint en compte que la cervesa seguia mantenint allò que sí que era perillós per a l’ésser humà, l’alcohol. L’article, que tenia raó, em va fer recordar aquella notícia sobre una dona que havia demanat al Yahoo Respostes si la cocaïna tenia gluten.

Vivim envoltats de coses així. Una de les que més odio és l’ampolla de vidre que ara serveixen en alguns restaurants que t’explica que “aquesta aigua ha estat filtrada especialment per a vostè per assegurar-nos que manté les propietats de quan va brollar per primer cop del ventre de la mare Terra”. I penses: “És aigua de l’aixeta de tota la vida dins d’una ampolla dissenyada per Mariscal; a la resta de països europeus te la foten dins un vas de calimotxo i ni te la cobren”.

L’altra cosa són unes crispetes baixes en greixos perquè estan fetes amb ingredients naturals i sal de l’Himàlaia. Es presenten com a aperitius naturals. Qui no ha anat mai al bosc a caçar crispetes? Les venen dins d’una bossa de patates decorada de forma cuqui, amb animalons, paraules en anglès, colors pastel i lletres cosines germanes de les dels cartells de Junts pel Sí. En llenguatge empresarial, això vol dir que les crispetes són per a les dones. Això ho sé perquè, presa de l’èxtasi produït per aquesta revolució en el món de les crispetes, vaig anar al lloc web de la marca. Estava plena de fotos de ties bones fent coses que es fan als anuncis de compreses. El més fascinant és la història de les crispetes. Un senyor va deixar la “vida corporativa” i va viatjar per l’Àfrica i Amèrica del Sud. A l’Amazones va trobar una anaconda —al web hi ha les coordenades del lloc exacte per si no t’ho creus— que el va inspirar per tornar a Espanya i muntar una empresa de crispetes. És a dir, a tornar a la vida corporativa. El que més em fastigueja de la indústria agroalimentària hipster és això, que t’expliquen una història que sembla un fan fiction d’una novel·la d’Isabel Allende per justificar que es volen fer rics amb el capitalisme. Com si fossis imbècil, saps?

Poden semblar modes absurdes. Són la manifestació més innòcua d’un sistema de creences que situa allò percebut com a natural com a més saludable que allò percebut com a artificial. Però tot sistema de creences genera gremlins pinxos. A Barcelona hi ha 3.000 infants no vacunats pels seus pares per raons religioses o ideològiques, perquè no les veuen segures o pensen que són innecessàries. A Europa, els moviments antivacunes han aconseguit que tornin coses tan vintage com les passes de xarampió. Hi ha persones que abandonen tractaments mèdics contra el càncer per emprar remeis de pa sucat amb oli, entabanades per curanderos i xarlatans. A Girona, un metge ha denunciat que van costar la vida a una jove que patia càncer de mama i metàstasi a la resta del cos. El metge va penjar a Twitter la fotografia d’un dels pits de la jove, rosegat pels tumors. El malànima del curandero li havia dit que era bon senyal, el tumor “s’oxigenava”. Així et podreixis tu, per dins i per fora, desgraciat.

La preocupació per l’artificiositat d’allò que mengem o dels medicaments és fruit de la por envers els excessos i negligències que la ciència mèdica, la farmacèutica i les indústries agroalimentàries han comès sobre les persones i el medi ambient

La preocupació per l’artificiositat d’allò que mengem o dels medicaments que prenem sovint és fruit de la por envers els excessos i negligències que la ciència mèdica, la farmacèutica i les indústries agroalimentàries han comès sobre les persones i el medi ambient. Per afrontar-ho no s’ha d’abandonar tot coneixement científic o tecnològic, sinó que necessitem una bona alfabetització científica per entendre aquest coneixement. També una sòlida formació en humanitats i ciències socials, que estudien les circumstàncies en què evoluciona el saber i com ens hi relacionem.

No tenim ni una cosa ni l’altra. Tenim un buit ocupat per persones que s’aprofiten tant de la incultura i les pors d’uns com de les males pràctiques dels altres. Tot per vendre uns productes que, en el millor dels casos, no fan absolutament res i, en el pitjor, et malmeten la salut per efectes secundaris no controlats o perquè els qui els venen o te’ls recomanen t’animen a abandonar els tractaments que sí que funcionen. Perquè sí, els xarlatans i pseudoterapeutes, igual que les farmacèutiques malvades i les companyies demoníaques d’aliments transgènics, també es volen enriquir. El més greu de tot plegat és que són lliures dels controls als quals se sotmeten les altres indústries i sovint estan promocionats per les institucions públiques.

Deixant de banda que els criteris per definir què és natural o no per als defensors d’allò natural són molt laxos —no veuràs ningú que demana que li facin una operació natural a cor obert o que rebutja unes ulleres perquè no hi veurà de forma natural—, i que, pel que fa a la condició humana, és molt difícil establir què és natural i què artificial, el cert és que no, allò natural no és intrínsecament millor que allò artificial. Com diuen els meus amics del blog Científics malvats, la natura no és sàvia. A la natura no li importa gens si vius o mors. A moltes persones, en canvi, sí que els importa la teva vida.

La natura ens pot semblar innòcua perquè les persones hem fet barrabassades per controlar-la, a ella i a tots els éssers vius que l’habiten. Però, sobretot, la natura ens sembla innòcua perquè hi ha hagut moltes persones que han pencat perquè allò que té de dolent ens afecti cada cop menys. Fins al punt que ja no ho recordem i ens podem permetre el privilegi de rebutjar la ciència que ho ha fet possible.

Marta Roqueta
Opinió “Menja'm la figa” Marta Roqueta