Ja fa temps que sento dels llavis de companyes feministes cis l’expressió menja’m la figa, sovint amb carquinyolis o altres guarnicions. A vegades és amb to eròtic-festiu, o per evidenciar que les dones cis tenim cony i no dubtarem a fer-lo servir, sobretot sense l’ajuda d’un senyor. Una mica com quan Janelle Monáe o Ariana Grande omplen els videoclips de coses que recorden una vulva i comencen a jugar-hi o a moure-les al so de la música. I penses: “Ospa! Com molen els parrussos! Poder per als parrussos! Poder per al meu parrús! Who run de world? Girls!”.

Malgrat que algunes de les reivindicacions per l’estil siguin una merda comercial de proporcions còsmiques i tinguin un nivell de subversió semblant a enganxar un cartell en una façana que té un cartell que diu “prohibit enganxar cartells”, en la immensíssima majoria d’altres casos estic molt a favor d’omplir el món de vulves i que les fem servir com a element subversiu. Com fa l’artista japonesa Megumi Igarashi, que ha fet un caiac a partir del disseny del seu daixonses. Caiacs en forma de vulva? Què serà el següent, preguntareu? Monuments a l’honor militar en forma de polla? Edificis fàl·lics? Perquè tothom sap que els homes cis no han construït, literalment, el món a semblança de la seva verga.

En altres casos, però, el menja’m la figa es pronuncia amb la tradicional voluntat d’engegar algú a pastar fang o d’humiliar-lo que desprenen les expressions anàlogues menja’m la polla o llepa’m el gland, tan presents en el repertori d’exabruptes d’alguns homes cis. Ja sabeu, allò d’en Maradona, “que la sigan chupando”.

Com que sempre he procurat que la meva figa conegui homes interessants ―amb més o menys fortuna―, i que ells, la figa i jo passem una estona consensuadament i recíprocament agradable, aquesta mena d’expressions em semblen horroroses. No em sé imaginar la meva molt honorable fufa com una plaga bíblica que baixa dels cels i cau sobre la dissortada boca d’un pobre desgraciat que, atenent al context en què es formula la magna amenaça, em cau molt malament. Com puc considerar que el meu conill, que tantes alegries m’ha regalat, és una eina d’escarni i humiliació per a algú altre? Per què vull que el meu preciós trau el llepi algú que detesto i que se senti miserable fent-ho? Si ni tan sols vull que me’l mengin la immensa majoria de persones que aprecio o estimo!

Quan engeguem algú a interactuar amb els nostres genitals estem convertint-los en una arma. I això ja és més fotut perquè, a la vida real, els genitals, sobretot els masculins, sí que s’empren com una arma

És la primera reacció que tinc quan sento algú que convida en so de guerra l’enemic a llepar-li, menjar-li o xuclar-li els genitals. El que penso després, si tinc temps i ganes, és en aquella frase popular, no m’atreviria a anomenar-la dita, que afirma que a la vida tot va sobre sexe menys el sexe, que va sobre poder. Si bé l’afirmació es pot analitzar en una tesi doctoral, sí que no deixo de pensar que, en el fons, quan engeguem algú a interactuar amb els nostres genitals estem convertint-los en una arma. I això ja és més fotut perquè, a la vida real, els genitals, sobretot els masculins, sí que s’empren com una arma. Quan sento un menja’m ______, acabo recordant aquells senyors que envien fotopolles per amenaçar dones que gosen expressar la seva opinió a les xarxes socials; la satisfacció de molts homes en veure el trasbals que generen a la dona que decideixen assetjar pel carrer; les violacions correctives fetes per homes a lesbianes; les violacions a les guerres o com les violacions en grup d’homes a dones serveixen per reafirmar la masculinitat d’uns mitjançant la submissió de les altres.

Val a dir que, a l’institut, vaig adoptar de la meva amiga Jessi l’expressió que et folli un peix polla, una mutació del peix protagonista de la frase castellana que te folle un pez. Em feia molta gràcia la idea que existís un peix polla, me l’imaginava com un peix espasa però amb la punta de gland. A més, la musicalitat de les pes del nom del peix dit ràpidament, peixpolla, que combinava amb un allargament de la o que també faig a l’insult gilipolles (gilipoolles), la trobava molt encertada per a un exabrupte.

De tant en tant, encara faig servir l’anatomia del meu amic imaginari per desitjar la dissort a algú. Estic pensant si ho deixo de fer. Per una banda, considero que amb l’expressió trasllado a un ésser graciós el desig que el meu enemic sigui cardat indesitjadament, cosa que li treu ferro al tèrbol assumpte d’emprar un imaginari que justifica l’agressió sexual com a càstig. Per l’altra, penso que desitjar que algú tingui tanta dissort a la vida que l’únic company amb qui pugui cardar sigui amb un peix polla em sembla molt divertit. Estic pensant a refer l’expressió. Ves a follar amb un peix polla. O alguna cosa així. Seguidament em pregunto per què un peix polla i no un peix cony. Llavors em contesto que les polles, malgrat l’halo de solemnitat que els homenots il·lustres pretenen que desprenguin, si te les mires de ben a prop i durant una bona estona, fan gràcia.

Marta Roqueta
Opinió Comprar processisme Marta Roqueta
Marta Roqueta
Opinió Alliberar-los Marta Roqueta