Ara que el feminisme està de moda, una pregunta de moda és saber si tal cosa de moda és feminista. Quan quelcom de moda s’anuncia com a feminista, la pregunta de moda muta a “és tal cosa veritablement feminista?”. Aquesta setmana li ha tocat al govern socialista espanyol presidit per Pedro Sánchez.

El primer que crida l’atenció del govern és que hi ha més ministres dones que homes. Això, des del punt de vista feminista, és bo o dolent? Hi ha qui s’afanya a dir que ep, que pensem en el cas d’Inés Arrimadas, dona que milita en un partit, Ciutadans, poc sensible a les demandes feministes, i de Carles Riera, home que milita en una formació, la CUP, que es concep com a feminista.

Per treure’n l’entrellat, s’han de tenir en compte dues facetes, una de representativa i una de política. És a dir, Inés Arrimadas és rellevant perquè mostra una dona en una posició de poder i la situació que viuen les dones amb poder, que implica, entre altres, patir un sexisme que els seus companys (masculí no neutre) no pateixen, malgrat que les polítiques que defensa no afavoreixen els drets de les dones. Aquest sexisme inclou, per molt contradictori que sembli, qüestionar una política dona perquè no és feminista, establir un grau d’exigència major al que fem servir amb un home. La política del partit de Carles Riera, en canvi, pot afavorir les dones, malgrat que ell treu el lloc de poder a una dona.

Hi ha un tercer factor que hi intervé, i és com llegim els cossos polítics. En el cas del govern del PSOE, la periodista feminista June Fernández fa un apunt interessant: la gent sap que el govern socialista espanyol té més dones que homes, però a l’hora d’anomenar els i les ministres, quins noms recorda, els d’ells o els d’elles? Fernández afegeix que hi ha la tendència a presentar les dones com a col·lectiu i els homes com a individus amb noms i cognoms.

També s’ha de tenir en compte un fet observat tant al món polític com empresarial. En els moments en què van mal dades i no hi ha marge per a l’error, o en contextos en què una professió està desvirtuada, els homes tenen tendència a deixar que les dones ocupin les posicions més destacades. A ningú se li escapa que els suports del govern socialista són tan variats com inestables. Per tant, necessitem que els dies passin per veure si el govern del PSOE segueix aquest hàbit. Potser no, i Sánchez haurà demostrat que, si vols, pots trobar dones preparades per assumir llocs de responsabilitat.

 ¿Un govern amb majoria femenina és un embolcall de modernitat i progressisme al règim, una versió del “canviar-ho tot perquè res canviï” amb les dones com a protagonistes?

Una última qüestió és com el gènere interactua amb les estructures de poder. El govern del PSOE ha de fer front a una crisi amb Catalunya que ha fet trontollar el règim del 78, i ha de rescabalar la mala imatge exterior d’Espanya després de la llei mordassa, la crisi econòmica i la repressió a l’independentisme català.

Per nomenaments com el de Josep Borrell El desinfectador o el de Fernando Grande-Marlaska, acusat de fer-se l’orni davant les tortures a joves bascos i amb una opinió sobre els CIE molt criticada per activistes antiracistes, sembla que, en molts àmbits, el govern de Sánchez suposa una continuïtat amb formes tradicionals d’entendre la política espanyola des de la restauració democràtica-borbònica. En aquest context, ¿un govern amb majoria femenina és un embolcall de modernitat i progressisme al règim, una versió del “canviar-ho tot perquè res canviï” amb les dones com a protagonistes?

Tal com torna a observar June Fernández, el govern del PSOE neix espanyolista, punitiu i neoliberal. I és en aquests tres conceptes, el nacionalisme, la disciplina i el capitalisme, que neix una de les preguntes més reeixides dins els cercles feministes haguts i per haver. La mare de totes elles. Pot un govern d’aquestes característiques ser feminista? Cada vegada que es llança aquesta pregunta, o una per l’estil, moltes contesten decidides que no, que el feminisme és aquella tradició activista i de pensament que es preocupa pel benestar de totes les dones. Jo responc que això és molt bonic, però que, seguint aquest criteri, bona part del feminisme majoritari a occident, i a altres parts del món, no seria feminista. Ni tan sols la Comissió que va organitzar la vaga de dones del 8 de març passat ho seria, en oblidar-se de les preses polítiques i exiliades independentistes malgrat recordar les lluitadores de la Segona República o dels processos d’alliberament anticolonial. Però la qüestió és que sí que ho són, de feministes. Com també és cert que, en el nom del feminisme, i a vegades amb el suport de feministes, s’han fet polítiques d’allò més racistes i imperialistes.

Així doncs, si el govern del PSOE és feminista o no el temps ho dirà. El que m’atreveixo a pronosticar des de ja, però, és que la resposta, encara que sigui un sí o un no, tindrà matisos.