Confesso que no les tinc totes amb la vaga feminista d’avui. L’escassa concurrència a les manifestacions contra la violència masclista pels volts del 25 de novembre o el nul ressò mediàtic que van tenir fa dos anys les Jornades Feministes, on hi van participar unes 2.500 dones de tots els Països Catalans (i més enllà), em van fer sospitar, en un primer moment, que aquesta vaga passaria sense pena ni glòria. Que seria cosa de les de sempre. De les sospitoses habituals que ens trobem a totes les xerrades, cursos i actes haguts i per haver sobre coses feministes. Les que ens seguim les unes a les altres per les xarxes socials i publiquem moltes notícies i articles sobre gènere, creant una República virtual feminista de llum, colors i unicorns.

Sembla que m’equivoco (i jo que me n’alegro), i que la vaga ha agafat embranzida. És el que té que el mite de la meritocràcia, aquell que deia que el problema de la desigualtat laboral era que les dones ni estàvem tan formades com els homes ni teníem tanta ambició com ells, hagi demostrat ser això, un mite. I que, en conseqüència, moltes dones estiguin molt, molt emprenyades. És el que té, també, descobrir que la feina no és l’únic àmbit on hem de lluitar per la igualtat. O que cada cop siguem més conscients que si moltes hem pogut accedir al mercat laboral —en el meu cas amb precàries intermitències, que soc tan millennial com dona— és gràcies al fet que moltes altres dones, sobretot migrades, racialitzades i de classe baixa, han assumit les tasques reproductives i de cura que haurien d’haver assumit els homes.

Perquè ja se sap, ser un home (heterosexual) nou no llueix gaire posant una rentadora, ajudant a anar al lavabo a algú que no pot anar-hi sol, respectant el desig de les dones amb qui t’allites o no sentint la imperiosa necessitat de dir com de pija és Elsa Artadi per tenir un doctorat a Harvard gràcies a una beca de La Caixa —pista: si fos un home, el consideraries un geni—. És molt millor per al teu prestigi social, on vas a parar, clamar als quatre vents que ets feminista com fa Justin Trudeau; parlar en femení genèric; demostrar que et preocupes mínimament per la descendència o escriure articles sobre els trasbalsos existencials que implica la mera sospita d’haver perpetuat el masclisme. Algunes d’aquestes peces diran el mateix que moltes dones han reivindicat abans i millor, però obtindran més lectures i retuits, que per alguna cosa els homes tenen l’autoritat simbòlica que atorga el fal·lus.

Penso en com poden fer vaga les treballadores precàries, les dones solteres amb persones al càrrec, o les dones que han quedat al marge de la nostra societat i que poden, en conseqüència, no sentir-se interpel·lades

Com a bona practicant del manresanisme, però, sempre em fixo en el que pot sortir malament o no pot acabar d’anar del tot bé. Un dels grans encerts de la mobilització d’avui és la vaga de cures, però em pregunto si les dones que tota la vida han treballat a casa, sobretot les més grans, tenen informació sobre la vaga i senten la necessitat de fer-la. Sempre se’ns ha dit que la feina que les dones fan a la llar, com que no és remunerada, no és ben bé feina, sinó un acte d’amor i devoció a la família (ecs). Penso en com poden fer vaga les treballadores precàries, les dones solteres amb persones al càrrec, o les dones que, com bé recorda la feminista gitana Silvia Agüero Fernández, han quedat al marge de la nostra societat i que poden, en conseqüència, no sentir-se interpel·lades. S’han inclòs les seves necessitats a la vaga? Una vaga dona resposta a les seves necessitats?

El que em fa estar més alerta davant de la vaga d’avui, vuit de març, és el temor que sigui això, un vuit de març. Cada any bromejo que aquest dia faré festa perquè és quan tothom es preocupa per allò que jo, i tantes altres, ens preocupem cada dia. El Dia Internacional de les Dones és, per a mi, aquella data en què mitjans, família i ens públics i privats expien els pecats masclistes que han fet durant l’any. El vuitè dia de març permet viure el nou de març, el cinc de maig o el set de març de l’any següent amb la consciència tranquil·la.

És probable que calguin més vagues feministes. D’aquesta n’aprendrem molt. Potser caldran, també, mobilitzacions per demanar fites específiques

Sembla que durant el vuit de març s’obri un portal interdimensional que ens permet entrar en contacte amb una altra realitat on hi ha dones que fan coses, que les coses que fan es valoren, on els seus cossos i experiències són tan importants com els dels homes i on els assumptes públics i privats —si és que existeix aquesta divisió— s’analitzen amb perspectiva de gènere. A partir de les 00.00 del dia següent el portal estel·lar es va tancant i, senyores, tinguin la bondat de tornar sense fer soroll pel forat per on han entrat, que ara toca parlar de les coses serioses que regeixen la polis.

És probable que calguin més vagues feministes. D’aquesta n’aprendrem molt. Potser caldran, també, mobilitzacions per demanar fites específiques. Totes elles van bé per treure la bena dels ulls a moltes persones, per recordar que no tot va com la seda i per fer pressió per assolir objectius concrets. Però perquè el masclisme és un càncer que ho impregna tot —des de com planifiquem un municipi a com cardem— necessitem que els feminismes ho impregnin tot. Que permein l’individu, l’espai i el temps. I això va més enllà del que puguem fer avui. Només s’aconsegueix pencant dia a dia. Pensant, en cada moment, en cada àmbit de la nostra vida, què podem fer per millorar. I, si no ho sabem i tenim dubtes, preguntant-ho a les senyores que fan coses o a les feministes que estem de guàrdia els dies que no són el vuit de març.

Així que, Molt Honorables lectors d'El Nacional, que tinguin un bon dia. I fins demà.