Furgant i furgant informació sobre la vaga feminista del vuit de març pels inhòspits racons de la xarxa, em vaig topar amb la notícia que algunes feministes catalanes s’havien desmarcat de la versió catalana del manifest perquè incloïa referències a la repressió patida arran de l’1 d’octubre.

Les veus crítiques instaven a deixar de banda la qüestió política a Catalunya perquè era un factor que dividia els moviments feministes i es desmarcava del caràcter internacionalista de la mobilització. Els arguments tindrien el seu què si no fos perquè cada cop més corrents feministes defensen que la millor forma de teixir aliances entre dones, a nivell local i transnacional, és tenint en compte les diverses opressions que patim en contextos concrets i en base a múltiples condicionants, no només el de gènere. Només reconeixent les diferències, doncs, es pot assolir la unitat d’acció. Aquest plantejament l’han proposat sovint feministes negres, trans, musulmanes, lesbianes o gitanes. Totes elles cansades, ves per on, que les feministes blanques heterosexuals i cis els diguéssim allò tan pujolià que les seves històries eren molt interessants, però que “ara no tocava” parlar-ne perquè fer-ho ens allunyaria dels objectius comuns del moviment feminista. I que passi-ho bé i moltes gràcies.

En el context del procés català, se m’acudeixen casos en què les condicions de dona i independentista han creat una aliança infernal. Penso en els atacs furibunds cap a Elsa Artadi, Marta Rovira o Anna Gabriel; la invisibilització en alguns mitjans de comunicació de l’estada a la presó de les conselleres Bassa i Borràs; les denúncies d’agressions sexuals patides durant les càrregues policials de l’1 d’octubre, o els insults sexistes que han rebut algunes dones que porten el llaç groc.

La marginalització de les cultures no castellanes ens ha deixat situacions com que qualsevol feminista espanyola tingui més facilitat per conèixer i identificar-se amb l’obra de feministes dels Estats Units dels anys setanta que no pas amb els escrits de Maria Mercè Marçal

Confesso que les crítiques al manifest català no m’han pertorbat tant com comprovar que al manifest de la Coordinació Estatal per la Vaga Feminista, el que serveix com a referent estatal i model a seguir per a manifestos de caire autonòmic, no esmenta la plurinacionalitat de l’Estat. Dic que em sorprèn perquè el manifest reclama ser dones lliures en territoris lliures. Com si el sistema de competències a l’Espanya actual no influís en les eines administratives que té cada comunitat per lluitar contra el sexisme. Com si, en el cas del procés català, les files unionistes, independentistes i (pseudo)equidistants no haguessin emprat el gènere per defensar les seves posicions.

O com si bona part dels projectes polítics d’Espanya no hagin combinat la primacia del castellà a la vida pública amb l’arraconament a l’esfera privada de la resta de llengües, una situació semblant a la que han patit aquells rols i sabers històricament associats al gènere femení. La marginalització de les cultures no castellanes ens ha deixat situacions tan sensacionals com que qualsevol feminista espanyola tingui més facilitat per conèixer i identificar-se amb l’obra de feministes negres dels Estats Units dels anys setanta que no pas amb els escrits de Maria Mercè Marçal, amb un pensament germà i coetani del de les homòlogues afroamericanes.

El manifest estatal, doncs, ofereix una reflexió sobre els perniciosos vincles entre el capitalisme, la guerra i les desigualtats de gènere, però s’oblida de la complexa relació entre el gènere i la nació —i de la nació amb el capitalisme i la guerra—. De retruc, el text obvia que moltes de les sufragistes i combatents contra el colonialisme i l’imperialisme que reivindica van haver d’enfrontar-se al sexisme d’unes organitzacions i institucions que eren el pal de paller de la resistència contra l’enemic extern.

Participaré en la vaga feminista del 8 de març, i estaré encantada de compartir espais amb feministes catalanes i d’arreu de l’Estat. També animo a les molt honorables lectores d'El Nacional que s’hi sumin. Però, de cara a vagues i accions futures, demanaria a totes elles, i també a totes les dones, que comencéssim a pensar com la visió de l’Espanya actual influeix en el nostre dia a dia com a dones. Si, tal com es diu al manifest estatal, sembla que per fi estem assumint que les dones som gitanes, paies, trans, lesbianes, migrades, jubilades, precàries o tenim cossos fora de la norma del que es considera capaç i eroticofestivament desitjable, no estaria de més començar a tenir en compte que a més a més som basques, gallegues, asturianes o catalanes.