“Em costa d’entendre els qui diuen que la llibertat d’un poble no val la vida d’una sola persona. Les grans causes no s’han guanyat mai amb anestèsia. Per què a Catalunya la llibertat hauria de ser més barata que en altres indrets?”.

Responent a una entrevista a Vilaweb, el professor de la Universitat de Stanford Joan Ramon Resina va posar paraules a una inquietud que jo tenia d’un temps ençà. “Fins on estic disposada a arribar, i què estic disposada a suportar, per lluitar per la independència de Catalunya?”. Quan m’ho plantejo, em divideixo en una jo Rambo, una jo assessora del president Kennedy durant la crisi dels míssils cubans, una jo de la resistència i una jo que s’ha atabalat i no vol saber res de l’assumpte i que té pinta de tenir els dies comptats, perquè la jo assessora ha contractat la jo Rambo perquè l’assassini amb una pistola facilitada per la jo de la resistència. Perquè ara no ens podem permetre el luxe de dubtar, d’acord?

Certament, l’1 d’octubre —i el 10 i el 27— molta gent compartíem la tesi de Resina. Tot i això, durant aquests mesos he escoltat independentistes dient que no estaven disposats a morir, més que per la independència, a causa de la repressió espanyola, i que si Espanya escalava la repressió, es farien enrere. N’hi havia que tampoc estaven disposats a fer una vaga, o qualsevol altra acció, que s’allargués en el temps.

A vegades penso que les persones veritablement independentistes són les que estan disposades a assumir que un procés d’emancipació nacional té els seus costos

A vegades penso que les persones veritablement independentistes són les que estan disposades a assumir el que planteja Resina, que un procés d’emancipació nacional té els seus costos. Són les úniques persones amb les quals es podrà comptar en qualsevol dels escenaris plantejats per la negativa de l’Estat espanyol a què l’independentisme s’expressés mitjançant les institucions. No vull fer un elogi del martiri, ni de l’heroisme cap de pardals del tot per la pàtria. No estic dient que la gent s’immoli davant de la delegació del govern espanyol. Parlo d’explorar la tensió entre la supervivència i la llibertat individuals, i de situar-nos com a subjectes polítics en una lluita que influeix en el dia a dia d’una col·lectivitat i en marcarà el seu futur. Sovint es parla d’ampliar la base, que en part significa explicar a la gent tot el que serà capaç de fer i de tenir si se suma al projecte, però també és bàsic reforçar-la, i això passa per entendre què està disposada a perdre per defensar-lo.

De fet, si ara és tan fàcil que el victimisme paralitzi l’independentisme, que els presos polítics es converteixin en hostatges i que l’1 d’octubre es folkloritzi i s’empri com una moneda de canvi és perquè l’independentisme no va fer una reflexió madura sobre què implicava fer un referèndum en un estat com Espanya. Quan torpedines els fonaments d’un estat, com va fer l’1 d’octubre, també afluixes les cadenes que el frenen a l’hora d’aplicar qualsevol via per mantenir-se. Per això, ara que el règim respira tranquil i l’independentisme es llepa les ferides, les empreses que van traslladar la seu arran dels fets d’octubre tornen en to de pau i el govern del PSOE fa veure que parla amb la Generalitat.

Una de les meves tradicions preferides de cada inici de curs és decidir si aniré a la manifestació de la Diada. Diguéssim, així d’entrada, que no en tinc gens de ganes. Penso que el que ha fallat en l’estratègia independentista ha estat la classe política i no la ciutadania. Ara ja no necessito reunir-me amb gent un dia per saber que som molts o per agafar forces, ho he vist durant el darrer any. Tampoc necessito enviar un missatge ni al govern espanyol ni a la comunitat internacional, perquè en el llenguatge dels estats el que dota de significat les paraules són els fets consumats, i a l’independentisme li tremolen les cames quan ha de consumar aquests fets. Necessito, simplement, que els partits independentistes facin la feina per la qual els vam votar.

Exercir la sobirania catalana seria el millor homenatge als presos, la millor defensa de la llibertat d’expressió i la millor via per ampliar i reforçar la base

Exercir la sobirania catalana seria el millor homenatge als presos, la millor defensa de la llibertat d’expressió i la millor via per ampliar i reforçar la base —sí, som a una paraula de reeditar el “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”, felicitats a tothom. Això sí que trobo que és un motiu per anar a la Diada. És més, se’ls hi hauria de recordar a qualsevol manifestació o acte en què participin. Però per exigir-ho primer he d’estar segura de fins a on estic disposada a arribar. 

Quan he explicat tot això a un amic m’ha passat un tros de la declaració d’independència dels Estats Units que diu: “I en suport d’aquesta declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor”. Com a atea, dona i jove precària, hauria de retocar una mica, tirant a força, la frase, però penso que l’essència seria més o menys aquesta. Si no estàs disposada a res d’això, Marta estimada, i qui diu Marta diu qui sigui que es consideri independentista, potser millor que et facis enrere i donis pas a qui sí que vulgui assumir-ne el risc.

Marta Roqueta
Opinió Traslladar-se Marta Roqueta
Marta Roqueta
opinió Modes absurdes Marta Roqueta