Una de les aportacions més destacades que ha fet el procés independentista a la literatura catalana ha estat la creació del gènere literari en què senyors blancs amb prestigi social i autoritat moral es dediquen a comparar, per Twitter, premsa, ràdio i televisió, la situació que pateix Catalunya amb la d’una dona maltractada.

Diferents tipus d’opressions poden tenir dinàmiques de perpetuació similars, o arguments per justificar-les o naturalitzar-les que segueixin uns mateixos esquemes mentals. Així, la identitat espanyola hegemònica, igual que la masculinitat, té al seu servei els instruments d’un Estat, entre ells la força bruta, que li permeten imposar una visió del món en què qualsevol identitat alternativa es percep com a indesitjable, que altera l’ordre natural de les coses i que, a més, es basa en l’odi a aquest ordre. Solem escoltar que els independentistes odien Espanya, igual que a les feministes se’ns acusa d’odiar els homes. També culpabilitzen la víctima, tal com mostra el relat que l’aplicació del 155 és més culpa del govern de Puigdemont que no pas del de Rajoy.

Malgrat que hi ha elements, doncs, que podrien fer pensar que la comparació entre Catalunya i la dona maltractada és adequada, la realitat és molt més complexa. Les discriminacions per raó de gènere, igual que les de raça, classe, orientació sexual, expressió de gènere o diversitat funcional, estan molt lligades a contextos concrets que generen les seves pròpies violències, de més o menys intensitat, per a qui habita aquestes categories. No és només que un català home i una dona catalana no estiguin maltractats igual, és que el dolor que generen aquestes dues situacions, català i dona, no són comparables (hi ha un subjecte interessant que és el de dona catalana, que genera noves vulnerabilitats fruit de matxembrar les dues categories).

A més, a la nostra societat conviuen diferents formes de discriminació i, per tant, de privilegi. Això vol dir que podem ser discriminats en un àmbit però privilegiats en un altre. Jo he patit agressions sexuals pel fet de ser dona i insults per ser catalana, però no he experimentat el racisme, i puc entrar a qualsevol estació de metro perquè no vaig en cadira de rodes. En aquesta línia, la història ens diu que la nació s’experimenta diferent en funció del gènere dels seus integrants.

Els rols de la nació-dona solen encaixar amb els de la dona-persona: la nació s’ha concebut com una mare que els fills (en masculí no genèric) han de defensar

Des d’Europa fins a Àsia, trobem exemples de com la nació s’ha pensat com a dona, igual que la terra que es pretenia conquerir o la que es volia defensar de l’enemic. Tanmateix, les dones solem ocupar un paper subordinat dins de la nació. És a dir, se’ns lloa a la vegada que se’ns atonyina. Sovint, els rols de la nació-dona solen encaixar amb els de la dona-persona: la nació s’ha concebut com una mare que els fills (en masculí no genèric) han de defensar; Orient era, per als exploradors occidentals, una donzella misteriosa a la qual descobrir, controlar i penetrar. Resulta significatiu que, en l’època actual, el relat sobre la Catalunya-dona la concebi com a maltractada. Oblidant, per exemple, que l’independentisme ha emprat mecanismes que podríem considerar pertanyents al domini femení segons l’esquema tradicional de masculinitat/feminitat. Algunes de les estratègies d’organització del referèndum i de resistència a la repressió posterior s’han basat en la utilització de xarxes informals o en la persistència de la cura.

En els conflictes colonials i/o nacionals, la utilització de les dones per part dels representants dels bàndols enfrontats ha estat habitual. Es poden emprar com a botí: durant la repressió policial de l’1 d’octubre, diverses dones van denunciar agressions sexuals o insults misògins. Un altre cas és el missatge del fòrum digital de guàrdies civils que advertia als homes catalans que vigilessin que les seves dones o nòvies no es quedessin embarassades de guàrdies civils.

En altres casos, el masclisme importa en la mesura que serveix per fer mal al rival, no per millorar el benestar de les dones. En aquesta lògica, és compatible titllar escriptors espanyols de cipotudos en una tertúlia televisiva on no hi participa cap dona. O dir que Albiol és un masclista i al mateix temps descriure com a putes, velles, lletges i malfollades a les diputades de la CUP per negar-se a investir Mas com a president o proposar l’ús de copes menstruals (o qualsevol idea de la CUP així en general, com si David Fernàndez, Benet Salellas i altres homes cupaires no hi estiguessin d’acord).

Les feministes independentistes catalanes són conscients que l’alliberament nacional no implica l’alliberament de les dones, i per això moltes d’elles treballen de valent perquè els dos processos vagin de la mà

Aquestes situacions han plantejat grans dilemes per a les dones i/o les feministes implicades en els moviments d’alliberament nacional: han hagut de lluitar contra el masclisme dins unes institucions que serveixen per lluitar contra un opressor extern. Com em sento jo, com a catalana independentista, davant la idolatria acrítica a Julian Assange, un dels pocs aliats internacionals de la causa catalana, però que va oferir feina a l’enginyer de Google acomiadat per haver afirmat que les dones eren biològicament inferiors als homes en l’àmbit de les ciències? Les feministes independentistes catalanes són conscients que l’alliberament nacional no implica l’alliberament de les dones, i per això moltes d’elles treballen de valent perquè els dos processos vagin de la mà. I algunes han intentat emprar el procés català per sensibilitzar sobre les opressions que patim les catalanes, sabent que patir una opressió no necessàriament et fa més obert a entendre les dels altres.

A vegades, ser feminista independentista implica qüestionar altres feministes. Algunes de les unionistes i equidistants han tendit a presentar el procés català com un conflicte entre l’home Puigdemont i l’home Rajoy, i han venut una realitat alternativa en què si manessin Carmena, Colau, Forcadell i Gabriel ara mateix viuríem en una Espanya confederal poblada per unicorns que caguen arcs de Sant Martí. Certament, els conflictes nacionals no es poden entendre sense el domini masculí, però reduir-los a la categoria homes contra homes amaga com són aquests homes. En el nostre cas, es veien les múltiples i solapades relacions de dominació-submissió fruit de la complexa jerarquia nacional espanyola.

Així doncs, qualsevol senyor blanc català amb prestigi social i autoritat moral que vulgui buscar símils creatius que il·lustrin què està vivint la nació catalana, hauria de tenir en compte fins a quin punt aquests símils beneficien una part significativa de la població catalana. Si consideren que la situació de les dones és injusta, que es preguntin, abans de tot, què fan ells cada dia per millorar-la. Si no saben per on començar, que preguntin a les feministes independentistes i es posin al seu servei per construir una República catalana feminista. I, mentrestant, que callin.