Si vaig veure amb bons ulls propostes com Primàries, el Front Republicà i els debats celebrats arreu del territori pels CDR, va ser perquè oferien oportunitats productives de canalitzar un descontentament ―i un dol― latent en bona part del moviment independentista d’ençà dels fets d’octubre del 2017.

Arran de les manifestacions pel Consell de Ministres del 21 de desembre del 2018, vaig alertar que la dinàmica reactiva que havia adoptat el moviment a partir de l’empresonament i exili dels seus líders feia perillar tant l’eficàcia de les mobilitzacions com en difuminava l’objectiu d’assolir la independència. Com bé indica Sonia Andolz a Nació Digital, partint de la base que cremar contenidors i fer barricades per protegir-se de les forces d’ocupació ―Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Civil― no és violència, la tria entre una estratègia confrontacional i una de resistència no pacífica s’ha de fer atenent a costos i beneficis. Quelcom difícil de valorar perquè els polítics independentistes no tenen cap mena de pla consensuat a nivell institucional.

Fa tot just una setmana, abans que es publiqués la sentència, i també abans del referèndum del 2017, vaig escriure en aquest mitjà que el projecte d’emancipació nacional català havia estat per a molts millennials, i també per a joves de la generació que ens segueix, una manera de decidir sobre la gestió democràtica dels béns comuns en base a un horitzó d’esperança, i no del manteniment de vides precàries marcades per la crisi econòmica i l’escalfament global.

Les revoltes a Barcelona, Manresa, Tarragona, Sabadell i tantes altres poblacions catalanes són el resultat del fracàs dels partits polítics independentistes, sobretot els de la Generalitat, en adreçar aquestes tres qüestions. I això és, en part, perquè, com també vaig advertir, estem governats per una classe política que no només és incapaç d’articular un discurs d’emancipació nacional, sinó que no ha sabut gestionar els escassos recursos disponibles per fer República.

“La república és superior a tota la resta de règims: es presta al moviment”. A ElDiario.es, Amador Fernández-Savater recordava aquestes paraules de Maquiavel per indicar com el règim democràtic espanyol era absolutament impermeable a les demandes expressades per la ciutadania a través de revoltes (1 d’octubre, 15-M). El fet que el president Torra, el conseller Buch i el vicepresident Aragonès es posessin al costat dels Mossos i la resta de forces policials, les quals, recordem-ho, han rebentat ulls i testicles, han atropellat joves amb furgoneta i han agredit població civil desarmada, mostra fins a quin punt aquells que ens diuen que són al govern per fer República traeixen un dels seus principis fonamentals. Com diu el tuitaire David Vinyals, es veu que la independència no valia el risc de morts i sang al carrer, però l’autonomia sí. Per això, el pla anunciat pel president de tornar a exercir l’autodeterminació en aquesta legislatura hauria estat molt més creïble sense la criminalització dels manifestants i amb la presentació d’uns objectius previs assolits.

Per evitar desaprofitar aquesta força, com es va fer el 3 d’octubre, tard o d’hora caldrà un projecte polític institucional

Tal com vaig escriure també, arran de les converses amb una advocada, perquè fos veritablement efectiu, el Govern hauria d’haver tingut un pla preparat per saber com gestionar la contradicció que suposa que Generalitat, Mossos i Parlament siguin les principals forces que hi ha a Catalunya per fer valer l’ordre colonial del règim del 78. A l’article de la setmana passada, parlava de com la ciutadania havia d’impulsar el temps històric i les institucions catalanes el quotidià. Curiosament, trobades amb persones de sectors polítics independentistes ben diferents m’han fet adonar que les institucions han de gestionar la quotidianitat, sí, però una quotidianitat que serveixi per construir la d’una República catalana. Com em va suggerir un d’ells, res no impedia que els diputats a Madrid es convertissin en emissaris del Parlament. És a dir, que les decisions clau que adoptessin ―investidures, mocions, pressupostos― fossin primer votades a la cambra que representa la sobirania del poble català. Tampoc res impedia tenir, a hores d’ara, un Consell per la República fet i dret.

Veient com han evolucionat les coses, per enfilar el camí cap a la independència cal canviar els lideratges polítics. Convocar eleccions no servirà de res si no es presenta gent nova que puguin articular un projecte consensuat i engrescador, de clara matriu anticolonial i republicana. El règim del 78 establert a Catalunya mitjançant el pacte de no agressió pujolista ―que tot i així va tenir l’encert de mantenir viva la flama de la nació catalana― era un estat d’excepció històric en la continuïtat temporal marcada per l’opressió espanyola sobre el nostre país. Necessitem persones al capdavant que siguin capaces de gestionar un període a la intersecció entre un règim del 78 zombi i l’emergència d’una nova-vella realitat que ens recorda que si Catalunya s’ha pogut autogovernar, és perquè li deixaven a canvi de no ser del tot ella mateixa. No es tracta de posar terminis temporals, però sí d’establir uns passos que puguin ser fiscalitzats pels mitjans i avaluats per la ciutadania.

Durant aquests dies, he pensat si el Tsunami Democràtic, les revoltes populars o les marxes per la llibertat haurien de començar a apuntar, a més de cap a la Moncloa, cap al Palau i el Parlament. Això tindria el risc d’enrocar encara més les cúpules dels partits i tot l’entorn que viu dels seus càrrecs, així com de foragitar els independentistes que no s’atreveixen a criticar els seus líders a causa de la repressió patida. És per això que la pressió popular seria més potent si, dins dels partits, les veus rebels es posessin d’acord, dins de les seves formacions però també transversalment, per qüestionar obertament les seves cúpules.

Mentrestant, seguim en una situació en què la ciutadania, una vegada més, ha posat el cos, els recursos i el temps per articular una resposta a les sentències ―PD: caldria crear una caixa de solidaritat per a les persones a qui se’ls han cremat el cotxe en les revoltes―. Una mobilització sostinguda com la que proposa el Tsunami és més fàcil de mantenir si es comparteixen uns objectius comuns; objectius que, ara mateix, estan del tot menys clars, malgrat que la imprecisió pugui servir per guanyar molts suports a l’inici. Uns volen l’amnistia, els altres la llibertat, els altres la independència...

Clara Ponsatí ha proposat articular les demandes a partir de tres eixos: pau ―fora les forces d’ocupació―, amnistia ―alliberament dels presos polítics i retorn dels exiliats― i autodeterminació ―referèndum―. Em recorda a una reedició del "llibertat, amnistia i estatut d’autonomia" i és un pèl més refinada que la de "som el 80%", amb l’avantatge que apareix en un moment d’ebullició. Per una banda, canalitza les demandes de la ciutadania ara mateix. Per l’altra, el punt de fer fora les forces d’ocupació implica posar el focus en la violència policial i, sobretot, en el caràcter imperialista d’aquesta violència. Així, les reaccions d’autodefensa dels manifestants és més fàcil que es percebin com a tals, i que les persones ferides es connectin amb la resta de presos polítics i exiliats, i no pas s’hi contraposin.

En mig de la calma d’estar fins als ovaris de tanta cadena d’incompetències polítiques, veig en la proposta una via d’esperonar la resposta popular i de fer-la continuada en el temps. Tanmateix, per evitar desaprofitar aquesta força, com es va fer el 3 d’octubre, tard o d’hora caldrà un projecte polític institucional. Veient el panorama, segueixo pensant que les mobilitzacions han de servir per acabar de descolonitzar la ment de la ciutadania, per mantenir viu un temps històric que ha de trencar tant amb la dinàmica del règim del 78 com amb la històrica i repressiva, i per començar a espavilar els nostres polítics. El que més em desesperava de tot plegat és que la descolonització de la ment dels nostres líders, i dels que vindran, sembla que va per llarg.