Als anuncis d’Estrella Damm, gent bonica i depilada, que no són pobres i que ni caguen ni pixen van a una localitat mediterrània a copular amb gent bonica i depilada, que no són pobres i que ni caguen ni pixen, per oblidar-se que la resta de l’any comparteixen el món amb gent lletja, pobra i bruta. Com que vaig ser una adolescent friqui amb poques habilitats socials, i gent com la protagonista de l’anunci és la que t’assetja a l’institut, sempre vaig desitjar que morissin de forma lenta i dolorosa.

Als anuncis d’Estrella Damm la sorra de la platja no se’t fot per tots els racons de l’anatomia, la xafogor no et solda la roba a la pell i l’aigua del mar no és salada. La Mediterrània no està granissada de vaixells que transporten refugiats, i quan puja la marea la costa no queda arrebossada d’armilles salvavides. Com que tothom hi riu, dedueixo que allà ningú et clava cinc euros per una orxata de supermercat. Entre altres coses, perquè la gent local només hi apareix per donar autenticitat a l’escenari. Els anuncis d’Estrella Damm són, en essència, una distòpia on la gentrificació ha triomfat i les nostres platges tenen allò necessari perquè la gent de ciutat se senti cosmopolita, que són paisatges bonics, productes locals i indígenes somrients, no d’aquells que voten el Brèxit o estan en contra d’acollir refugiats.

En aquesta societat distòpica d’éssers perfectes, de tant en tant, hi deixen entrar gent amb una tara perquè no sigui dit. És el cas de Peter Dinklage, dels pocs actors amb nanisme a qui Hollywood deixa fer papers dramàtics sense haver de disfressar-se de gnom de Harry Potter o d’entaforar-se dins la carcassa d’un robot de La Guerra de les Galàxies. Perquè els anuncis d’Estrella Damm són una celebració de tot allò que és tradicional, com ara el “noi blanc coneix noia blanca”, el “dos nois emprenedors blancs tenen una idea espaterrant”, el “senyor vell blanc recupera la il·lusió de viure gràcies a una joveneta blanca”, el “senyor jove blanc recupera la il·lusió de viure gràcies a un home amb discapacitat blanc que és molt enrotllat” o les “persones racialitzades que canten, ballen i riuen a les escenes de festa”. Amanit, això sí, amb cançons de pel·lícula indie cantades per guiris il·luminats que toquen la guitarra i la pandereta, i una concepció del temps on els raigs de sol il·luminen tres hores del dia i el capvespre i la nit cobreixen tota la resta. Els primers anuncis duraven tres minuts i semblaven una història d’Instagram amb fotos de platges d’aquelles on no paren de sortir peuets; els nous lliuraments són curtmetratges fets per directors (masculí no genèric) de renom, però l’essència és la mateixa.

Que els anuncis d’Estrella Damm comencessin a emetre’s començada la crisi econòmica no és casualitat

Al principi trobava un pèl inquietant que els anuncis de begudes alcohòliques marquessin les estacions de l’any a casa nostra. Tenint en compte que, per culpa del canvi climàtic, ja no sabem en quina estació som i la roba d’hivern, entretemps i estiu s’acumula als armaris i vaguem pel carrer amb mil capes com una ceba, que ens traiem i posem segons els capritxos del temps, ara m’ho prenc com un servei públic: si veus l’anunci de Freixenet és hivern i si veus el d’Estrella Damm és estiu.

Seguint amb la meva vena conspiradora, que els anuncis d’Estrella Damm comencessin a emetre’s començada la crisi econòmica no és casualitat. Són una forma d’aixecar els ànims a la població dels països mediterranis, que tan sovint s’han presentat com el cul d’Europa. Els anuncis ens diuen que nosaltres tenim millor clima, paisatges més bonics, mengem millor i sabem gaudir millor de la vida. És un consol caduc. A mesura que la temperatura global pugi i la contaminació faci encara més forat al cel i la terra, el sol cada vegada picarà més, la terra s’erosionarà i els camps que ens aporten els ingredients per a la nostra excelsa dieta mediterrània aniran minvant. I, llavors, a Islàndia cultivaran raïms i les platges angleses de Brighton seran el nou escenari dels anuncis distòpics d’una marca local de begudes alcohòliques.