Durant la Diada, TV3 va emprar per primer cop tecnologia mòbil 5G per retransmetre un esdeveniment. Amb motiu de la fita, Lluís Anaya, director d’Innovació i Dades del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació, conegut popularment com a ce-ti-ti, va fer un fil a Twitter explicant en què consistia la retransmissió. El va escriure en castellà, cosa que Anaya va justificar dient que era “para ampliar la audiència”. Després de les queixes d’usuaris de la xarxa ―jo inclosa―, va entonar el mea culpa i va redactar el mateix fil en català. El fil en català va ser repiulat 47 cops i va rebre 85 agradaments. El fil en castellà va tenir 14 piulades i 49 agradaments.

El “para ampliar la audiencia” d’un dels responsables d’impulsar les polítiques digitals al nostre país representa a la perfecció la mentalitat que impera a l’hora de decidir si emprar o no l’aranès i el català al món digital. Per una banda, força persones dedicades a la producció de continguts digitals, youtubers, difonen els seus productes en castellà per obtenir més notorietat. Per altra banda, la voluntat d’arribar a tantes persones com sigui possible es veu limitada per un marc referencial espanyol, car més gent els llegiria o els escoltaria si empressin l’anglès.

El “para ampliar la audiencia” d’un dels responsables d’impulsar les polítiques digitals al nostre país representa a la perfecció la mentalitat que impera a l’hora de decidir si emprar o no l’aranès i el català al món digital

El potencial comunicatiu de les xarxes socials és modelat per l’espai des del qual ens pensem a nosaltres mateixes i a la resta del món ―en el cas del director d’Innovació, el marc era hispà―, i com la nostra posició al món limita l’abast del contingut que publiquem a la xarxa. A Twitter, la llengua amb la que piules importa ―de què serveix seguir algú de Turquia que piula exclusivament en turc, si jo no entenc aquest idioma?―. No obstant això, els perfils seguits o que et segueixen també són rellevants a l’hora de difondre continguts. Segurament, a un castellanoparlant que segueix un càrrec de la Generalitat no li farà res que piuli en català; en canvi, un castellanoparlant unionista de soca-rel no estarà gaire disposat a seguir un alt càrrec de la Generalitat, si no és per titllar-lo de lazi separatista. Aquesta observació també val per als líders independentistes, que es passen al castellà quan fan discursos adreçats al que creuen que és un interlocutor espanyol dialogant, el qual és una mica com un unicorn que caga arcs de Sant Martí: ningú l’ha vist i si existís segurament seria una cosa més espantosa que la que ens imaginem. Com a conseqüència d’aquests dos factors, quan la teva llengua materna n’és una de minoritzada, escriure o parlar en aquest idioma a internet esdevé un acte de resistència política i d’afirmació existencial.

A vegades, mentre trastejo aplicacions mòbils, em pregunto si els catalans catalanoparlants, aranesoparlants i castellanoparlants reaccionem de la mateixa manera a un anunci d’Idealista o Wallapop en funció de si està escrit en català, castellà o aranès. El mateix succeeix amb els perfils en aplicacions per lligar com Tinder. El castellà indica una voluntat d’expandir el mercat o, en alguns casos, és una mostra d’intimitat genuïna? Sentim que ens tanquem portes, quan publiquem un perfil en català, o això afavoreix crear un clima de complicitat amb aquells que també tenen el perfil, o l’anunci, en català? A qui no li ha passat mai, sobretot a Barcelona, que el primer contacte públic ―físic o digital― es faci en castellà i, un cop fetes les presentacions, ens adonem que tots els interlocutors som catalanoparlants?

Escrivint sobre la seva experiència, a restaurants i hotels, com a lesbiana, Sara Ahmed conclou que l’heterosexualitat es dona per suposada a tot arreu, mentre que l’homosexualitat ha d’afirmar-se per fer-se veure. Fins a quin punt, a Catalunya, la llengua que se sobreentén a internet, sobretot als espais més quotidians, és el castellà? Hi ha diferències d’ús lingüístic entre aplicacions més polítiques i deliberatives, com Twitter, i d’altres de més íntimes o transaccionals, com Wallapop, Uber o Tinder?