Què necessita l'economia europea? Què necessiten els seus bancs per esperonar un creixement que es mostra feble? Són aquests moments espinosos per als bancs centrals, especialment per al BCE, que està sotmès a focs creuats. Ja no valen respostes simples, com la d'oferir més estímuls, perquè ja s'ha demostrat que la seva eficàcia és reduïda. Feia molt que no hi havia una polèmica tan intensa sobre què fer. Mario Draghi, president del BCE, està a l'ull de l'huracà. Dijous, jornada en què es reuneix el consell del Banc Central Europeu per decidir la política monetària es presenta com un dia decisiu.

La capacitat dels bancs centrals per reforçar el creixement, assegurar nivell d'inflació adequat i projectar les economies cap al futur està en dubte, encara que els últims dies hagin estat tranquils per als mercats. La volatilitat, la inseguretat financera, és un fantasma que espanta gairebé tothom.

Com diu Michael Heise, economista en cap de la poderosa companyia d'assegurances Allianz, "els bancs centrals haurien de repensar la seva estratègia". "El seu poder és limitat. Hi hem confiat massa per arreglar els problemes, però no estan sota el seu control".

Alemanya, el Bundesbank i la resta de països ortodoxos del Nord critiquen la política expansiva del BCE perquè no ha impedit que les taxes de creixement s'allunyin substancialment del seu potencial, la qual cosa fa que l'atur es mantingui elevat, mentre l'objectiu de l'estabilitat dels preus sigui en zona desconeguda.

En les seves intervencions, és habitual que Mario Draghi faci referència a la necessitat que els governs europeus apliquin reformes per aconseguir que una política monetària expansiva assoleixi un més extens radi d'acció i una profunditat més important. Però, segons l'opinió de Jens Weidmann, president del Bundesbank, tal cosa és incompatible perquè la facilitat monetària inhibeix altres polítiques que poden resultar a curt termini impopulars, però que són necessàries per aconseguir que el mercat actuï amb més vigor.

El punt de distància entre uns i altres potser troba una il·lustració suficient en la proposta d'Otmar Issing, que va ser primer economista en cap del Bundesbank i després del BCE, segons el qual no passaria res per acceptar transitòriament taxes d'inflació negatives, com va passar amb els salaris a Alemanya, que es van moderar quan hi havia atur i van créixer quan es va arribar a la plena ocupació.

En aquesta tessitura, la posició dels bancs és fonamental, perquè actuen com a sistema circulatori de l'economia europea. Els bancs europeus han dit que els tipus d'interès negatius els perjudica perquè pressionen el seu marge financer limitant la capacitat d'oferir crèdits i resulta contraproduent per a l'estalvi financer.

El membre del consell del BCE Benoit Coure ha respost dient que els bancs de la zona euro s'han sobreposat a tipus d'interès baixos i obtingut guanys. En les últimes jornades les cotitzacions dels bancs han millorat, després dels ensurts oferts per la banca italiana i el Deutsche Bank, entre d'altres.

Davant de la polèmica que s'ha aixecat, hem parlat amb un banquer espanyol per aclarir sobre el terreny la situació. I ens ha dit: "és veritat que els tipus ultrabaixos ens perjudiquen. Estem malament. Però podríem estar pitjor. Perquè si el BCE deixés d'utilitzar la mànega de diner barat, les primes de risc dels països del Sud es posarien pels núvols. Això és, si els tipus baixos afecten negativament al nostre negoci, en rebaixar els ingressos, el final d'una política expansiva elevaria de tal manera els nostres costos de finançament als mercats de capitals que resaríem perquè el BCE segueixi amb el seu règim de més fusta".

En aquestes estem. No són bons temps ni per a la lírica, ni per al compliment de sans principis econòmics, ni per al lluïment dels bancs centrals. Veurem com toreja el toro Draghi dijous.