El Tribunal Suprem acaba de denegar el tercer grau i l’aplicació del règim de l’article 100.2 del Reglament Penitenciari als presos i preses polítiques del procés. Ho fa fent veure que aplica el dret, com ja va fer a la STS 459/2019, on els va condemnar a 100 anys de presó. Les interlocutòries són curioses, perquè en diversos llocs els magistrats i magistrada es mostren enfadats perquè els altres tribunals i els òrgans de vigilància penitenciària no es creuen que la condemna no sigui política. Que no té res a veure amb la ideologia independentista dels penats, vaja. Curiosament, molt bona part de la població de Catalunya, i fins i tot de la resta de l’estat espanyol i de la comunitat internacional, tampoc es creuen el Tribunal Suprem. Milions de persones no se’l creuen.

Amiga del debat, ja fa molts anys que vaig aprendre que quan tinc ganes de dir “no m’entens” és que “no m’explico”, i he de començar a sospitar que potser no tinc tanta raó com penso. En dret és especialment rellevant convèncer. Els sistemes democràtics de dret es basen en normes de convivència comuna, reconegudes socialment sobre la base de la protecció de drets fonamentals, i decisions preses per consens social de representants i participació democràtica. Això comporta que les normes s’apliquen amb un baix nivell de coacció, acceptades per la ciutadania per convicció de la bondat de les regles que ens imposem entre tots. Quan hi ha un crim molt esgarrifós amb una pena molt alta, la societat s’alarma, regira i commou, i es tranquil·litza amb la intervenció de la justícia, i busca la prevenció i rehabilitació amb la presó, superant les velles teories de finalitat retributiva de la pena o finalitat merament de càstig.

Negar ara el tercer grau i el règim penitenciari del 100.2 als presos i preses polítics és també una decisió lligada amb la defensa de la unitat d’Espanya i amb la finalitat retributiva o de càstig dels que la posen en perill

Està clar que la intervenció del Tribunal Suprem amb la sentència 459/2019 no només no va apaivagar ànims, sinó que va provocar una reacció desesperada al carrer i de protesta de tota la societat catalana, que encara és ben viva, sota els escenaris actuals de la repressió i la pandèmia. Des de diferents instàncies de Nacions Unides, fins a Amnistia Internacional, passant per les justícies belga, britànica i alemanya, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea o el mateix ministre actual de Justícia d’Espanya troben que hi ha alguna cosa que grinyola en totes aquestes condemnes, concretament el respecte a la llibertat ideològica i d’expressió. Sigui per una deficient tipificació del delicte de sedició, sigui perquè l'aplicació tal com l’ha fet el Tribunal Suprem produeix aquest efecte de vulneració.

Totes aquestes instàncies són la punta de l’iceberg de la repressió ideològica independentista de milions de persones a Catalunya. Les condemnes són tan altes que pretenen castigar tota aquesta ciutadania, a qui es refereix el Tribunal Suprem com a “masses mobilitzades” i consideren manipulades perversament, sense criteri propi o amb una idea independentista errònia, que mina “els pilars de la convivència”. Com deu ser de polític el tema que la mateixa reivindicació de la llibertat dels presos amb un llaç groc també ha estat considerada “política” i provocat la inhabilitació del darrer president de la Generalitat. Els mateixos partits independentistes que governen ara a Catalunya no han parat ni un moment de denunciar la situació dels seus presos polítics, i demanen l’amnistia.

Negar ara el tercer grau i el règim penitenciari del 100.2 als presos i preses polítics és també una decisió lligada amb la defensa de la unitat d’Espanya i amb la finalitat retributiva o de càstig dels que la posen en perill. Aquesta finalitat retributiva s’esmenta expressament a les interlocutòries per acceptar el recurs del fiscal i denegar el tercer grau, i es fa passar per davant del criteri constitucional de reinserció social. Potser perquè al Suprem no li agrada la societat catalana, o una part d’ella o el que pensa, i, per tant, tampoc que els presos i preses tornin a ella. En una anàlisi objectiva, aquestes penes tan inusualment altes per Catalunya, per l’estat espanyol i per Europa, haurien comportat un tractament penitenciari que hauria de tenir en compte la humanitat del sistema lligada a aquestes finalitats constitucionals i drets fonamentals. Haver passat ja tres anys a la presó és molt per a qualsevol persona i per valorar el seu capteniment pacífic.

Així que, les seves trampes argumentals no enganyen ningú, senyora i senyors magistrats del Suprem. Efectivament, no és dret, és repressió ideològica. I la sentim present en tot moment. Vostès poden dir el que vulguin, i poden vèncer, com així passa amb la repressió, però no convèncer. I cada vegada que rellegeixo reflexivament la seva sentència i les seves interlocutòries, hi trobo noves forces per pensar en com aconseguir viure en una Catalunya independent del seu jou.

 

Maria Dolors Feliu i Torrent és advocada i professora universitària i ha exercit diversos càrrecs a l’administració de la Generalitat