De fa ja un temps que estem vivint en la política catalana una curiosa situació de, per dir-ho així, inversió de papers entre les dues grans opcions que conformen l’independentisme, és a dir, la vella ERC i el novíssim partit —fins al punt que encara es troba en plena fase d’estructuració— de Carles Puigdemont, Junts per Catalunya.

Totes dues formacions han protagonitzat en paral·lel una ruptura, un cisma, en relació a les seves corresponents tradicions històriques. Esquerra defensa avui una versió realista i pragmàtica de l’independentisme, perfectament conscient que la independència, si de cas, va per llarg. JxCat, de la seva banda, ha assumit una narrativa de més emotivitat i bel·ligerància, i anima a la confrontació amb l’Estat. Puigdemont i Sànchez, els dos màxims dirigents, s’han desembarassat conscientment no sols del projecte convergent, sinó també del que podríem anomenar la ‘cultura convergent’: l’estil i els valors que la informaven. Per expressar-ho d’una sola tirada, en la qüestió de la sobirania, ara ERC defensa la moderació mentre JxCat abona la radicalitat.

Això succeeix mentre tots dos governen plegats a la Generalitat. La diferència de visions i projectes fa que l’acció de les forces independentistes sigui no sols diferent, sinó sovint contradictòria. Aquesta disfunció va desembocar en el clima alarmant d’enfrontament entre socis durant la passada legislatura, la de la presidència de Quim Torra.

Jordi Sànchez prové de l’esquerra, de l’entorn d’Iniciativa, mentre que Puigdemont, tot i haver estat membre de CDC i alcalde de Girona per aquest partit, avui no se sent gens vinculat al que era i representava Convergència. Més encara: ha fet notables esforços per tallar qualsevol fil que pogués vincular JxCat i Convergència. Un exemple clar és la rotunda negativa a col·ligar-se amb el PDeCAT per concórrer a les darreres eleccions del passat 14 de febrer. Puigdemont i Sànchez oferien al PDeCAT alguns llocs a les llistes, però exclusivament a títol individual, sense que el PDeCAT pogués aparèixer enlloc, com si no existís. Aquesta condició va dinamitar el principi d’acord i va portar el PDeCAT a presentar-se als comicis.

Després dels dos cridaners processos de mutació, avui ERC fa de Convergència i JxCat fa d’ERC. Com viuen personalment aquesta transformació els dirigents d’una i altra formació? Com se senten aquells que es troben desubicats, al govern, a altres institucions, al partit, després que els seus líders respectius hagin fet un cop de volant i s’hagin abonat a aquest ball de màscares?

 La diferència de visions i projectes fa que l’acció de les forces independentistes sigui no sols diferent, sinó sovint contradictòria

Són molts els antics convergents, amb càrrec o sense càrrec, que habiten avui a JxCat però no s’identifiquen amb el discurs de Puigdemont, que reivindica el caràcter “fundacional” de la república que, per ell, van tenir els dies 1 i 27 d’octubre del 2017. Així ho feia, per exemple, en un recent missatge —del passat dia 6— com a president del Consell per la República. El text afegia: “No podem dedicar més temps del que ja s’ha dedicat discutint banalitats partidistes: la confrontació amb l’Estat no es pot defugir, és una realitat inevitable per la qual hem de passar si volem que Catalunya sigui reconeguda com a nació sobirana i independent”.

Un fenomen de la mateixa naturalesa es produeix a ERC, on són nombrosos els qui se senten allunyats de la moderació i el pragmatisme de Pere Aragonès i d’Oriol Junqueras. I d’una estratègia que passa per la taula de diàleg amb el govern espanyol i la col·laboració amb els socialistes al Congrés. Una estratègia pujolista. La primera entrevista d’Oriol Junqueras després de sortir de la presó indultat per Pedro Sánchez duia com a titular: “L’actitud del govern espanyol és la millor que he vist en una dècada”. En ella el líder republicà s’encomanava plenament al diàleg amb l’executiu central i exigia paciència a l’independentisme.

Aquest intercanvi de papers va començar, en un cas, amb Artur Mas i, després, va continuar nítidament amb Carles Puigdemont i Quim Torra. Pel que fa a Esquerra, la revolució es va produir bruscament, a velocitat supersònica, com qui diu d’un dia per l’altre, tot just després de la fallida declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017. Junqueras va passar d’empènyer Puigdemont perquè fes aquella declaració —i no el que el president tenia pensat, que era convocar eleccions anticipades— a abraçar la causa de realisme, la mirada llarga i el bon govern.

Desconec si els que es troben confosos i perplexos, tant a l’interior d’ERC com de JxCat, acabaran revoltant-se o generant tensions greus. O si s’adaptaran (els humans tenim una poderosíssima capacitat d’adaptació). Tots saben que, si volen continuar en política, no poden desafiar les directrius que des de les cúpules s’imposen amb mà de ferro. Han de seguir el ramat. El fet que tant uns com altres tinguin àmplies àrees de poder per repartir, no cal dir-ho, ajuda molt a mantenir la tranquil·litat. És perfectament possible, doncs, que els independentistes més abrandats d’ERC i els juntaires més pragmàtics continuïn el seu procés d'emmotllament, de submissió a les dràstiques transformacions dels seus partits. I cloguin la seva incomoditat, el seu malestar i fins la seva indignació en el si de la pròpia intimitat.