Barcelona, any 1078. Ramon Berenguer II —comte independent de Barcelona, Osona, Girona, Carcassona i Rasés— es casava amb Mafalda de Pulla —filla de Robert d’Hauteville, duc independent de Pulla i Calàbria (al sud de la península italiana)—. El nuvi tenia 25 anys i la núvia en tenia 18. Amb aquest enllaç matrimonial —i polític—, el Bel·lònides, que, des del 877, ja eren una branca menor de la família imperial carolíngia, sumaven l’herència i la tradició dels vikings. Mafalda de Pulla era neta de cinquena generació del mític Rol·ló Lothbrok (860-932), primer duc independent de Normandia i germà de Ragnar, rei dels vikings i impulsor de l’expansió escandinava per les costes de l’oest d’Europa.

Ramon Berenguer II i Ramon Berenguer III (espòs i fill de Mafalda de Pulla). Font Rotllo de PobletRamon Berenguer II i Ramon Berenguer III (espòs i fill de Mafalda de Pulla) / Font: Rotllo de Poblet

La sang carolíngia

Efectivament, els Bel·lònides eren, des del segle IX, una branca menor de la família imperial carolíngia. Això que, actualment, no passa de la categoria de poca-soltada, en aquella època de cotes i malles, tenia una gran importància. I una gran transcendència. L’any 877, Guifré el Pilós —comte dependent de Barcelona i marquès, també dependent, de Gòtia— s’havia casat amb Guinidilda; filla de la comtessa Judit de Flandes, neta del rei Carles el Calb, besneta de l’emperador Lluís I —el fundador del comtat de Barcelona (801)— i rebesneta de l’emperador Carlemany. Guifré i Guinidilda son els qui propulsen la nissaga Bel·lònida a la posteritat: converteixen el càrrec comtal en hereditari, i els seus fills i descendents seran una branca menor de la família imperial.

La importància d’anomenar-se carolingi

Jugant amb les paraules del contemporani Oscar Wilde, direm que la importància de ser els carolingis de Barcelona, paradoxalment, va decidir la independència dels comtats catalans (985-987) i, de retruc, la primera projecció internacional. El comte Borrell II va decidir no renovar el vassallatge als reis de França per diverses raons. Una, quan el parent Lotari es va fer el suec mentre Al-mansur arrasava Barcelona (985). I l’altra, i possiblement de més pes, quan Hug Capet —líder d’una altra branca menor carolíngia— va enviar els descendents directes de Carlemany a la paperera de la història (987) i va posar les seves natges al tron. Borrell II va proclamar una DUI medieval, però, fent gala de la proverbial (o no) prudència catalana, buscaria l’aliança —la protecció— del pontificat.

Expansió territorial catalana durant el govern de Ramon Berenguer III. Font Viquipedia

Expansió territorial catalana durant el govern de Ramon Berenguer III / Font: Viquipèdia

Robert, el viking astut

Sobrepassat l’any 1000, la meitat sud de la península italiana va ser convertida en un gran camp de batalla on s’hi van embrancar totes les potències de l’època: el Pontificat, l’Imperi romanogermànic, i l’Imperi romà d’orient; en lluita contra els musulmans que, ja dominaven Sicília i pretenien progressar cap al nord. En aquell context, apareixen els vikings de la Normandia. Robert d’Hauteville (net de quarta generació de Rol·ló i pare de Mafalda), va ser un empresari de la guerra que va lluitar pel millor postor (1046-1059). Com ho havia fet el Cid Campeador a la península Ibèrica. Però amb millors resultats. Robert (anomenat Guiscard, que en normand volia dir astut), va aconseguir que el pontífex Nicolau II el nomenés duc independent de Pulla-Calàbria (1059).

Nicolau II i Robert Guiscard d'Hauteville. Font Wikimedia CommonsNicolau II i Robert Guiscard d'Hauteville / Font: Wikimedia Commons

Robert, el viking del Papa

Robert l’astut, a canvi, es comprometia a crear un estat-tap al sud de Roma (entre el cim del Vesubi i la punta de la bota) que tenia la missió d’impedir que els musulmans assaltessin el setial de Sant Pere. En la mesura que, el 998, Borrell de Barcelona s’havia compromès amb el pontífex Joan XV (el piemontès Giovanni di Gallina-Alba) a crear un estat-tap al pas natural de la península Ibèrica al continent europeu per contenir l’expansió de la mitja lluna. El nou duc Robert actuaria com un sobirà independent, però, com Borrell, quedaria subordinat a la política internacional del pontificat. Bel·lònides i Hautevilles passaven a formar part de la mateixa família política.

L’emprenyament alemany

Així com els primers comtes catalans van tenir la sort que els Capets (embrancats a tallar caps dels qui els disputaven el tron) es miraven la rebel·lió barcelonina amb desdeny; la jugada de Robert l’astut no va fer cap gràcia a l’emperador romanogermànic Enric IV que, durant el conflicte, s’havia apropat al pontífex com una gata maula amb sinistres propòsits. Amb les cartes destapades, Enric (Heinrich, en la documentació de l’època) va donar via lliure a la testosterona, i va entrar a Roma a destralades (1080). El nou pontífex Gregori VII (el benedictí piemontès Ildebrand Aldobrandeschi) va haver d’escapar quasi en calçotets i, després d’una temporada semiocult, acabaria exiliat a Salern (1084), la capital de l’estat de Robert l’Astut, el futur sogre de Ramon Berenguer II.

L'emperador Enric IV i l'anti papa Climent III. Font Wikimedia Commons

L'emperador Enric IV i l'anti papa Climent III / Font: Wikimedia Commons

La venjança vaticana

El cercle es començava a tancar. El Papa exiliat Aldobraneschi va promoure una intensa política de matrimonis amb el propòsit de connectar tots els aliats vaticans i crear una resposta militar contundent que havia d’expulsar de Roma el rabiós Heinrich i el seu antipapa Climent III (el parmesà Guibert de Ravenna). El primer pas estava més que anunciat: Barcelona i Calàbria. Mafalda (1060-1108), filla de Robert Guiscard; neta de Tancred d’Hauteville; besneta de Fressenda de Normandia; rebesneta de Ricard de Normandia; neta de quarta generació de Guillem Espasa-llarga; i —finalment— neta de cinquena generació de Rol·ló Langbrok, es convertia en comtessa consort del domini independent de Barcelona (1078). I el 1082, en la mare del futur comte Ramon Berenguer III.

La herència de Rol·ló

La distància cronològica entre Rol·ló (mort el 932) i Mafalda (nascuda el 1060), pot fer pensar que la mare de Ramon Berenguer III no tenia de vikinga més que la punta de les ungles i dels cabells. Però, sorprenentment, la tradició vikinga (la de Rol·ló i de Ragnar) no tan sols s’havia mantingut en el decurs dels segles, sinó que s’havia trasplantat i adaptat amb una força increïble als nous territoris (Anglaterra, Normandia i Calàbria). La cultura vikinga —que situava al cim de la seva societat les elits militars—, va tenir un paper decisiu en l’evolució d’aquelles societats de cotes i malles. Les superpotències de l’època resoldrien l’històric perill viking (segles IX i X) amb unes polítiques d’integració que, lluny de dissoldre’ls, reforçaria la seva cultura de casta i la seva ambició de poder.

Dominis normands al sud de la península italiana. Font Universitat d'OregonDominis normands al sud de la península italiana / Font: Universitat d'Oregon

L'herència de Mafalda

Per tant, Mafalda de Pulla (de Barcelona, a partir del 1078) era vikinga pels quatre costats. Genèticament i culturalment. Com el seu parent Guillem de Normandia, que el 1066 havia conquerit Anglaterra. Mafalda va inocular la tradició vikinga a la cancelleria de Barcelona. I el seu primogènit Ramon Berenguer III la convertiria en el nervi de la política catalana. Precisament seria durant les campanyes militars del primogènit de Mafalda que apareix documentat per primer cop el nom Catalunya i el gentilici catalans. Va ser durant la conquesta efímera de Mallorca (1114), que s’anticipava cent quinze anys a l’empresa de Jaume I (1229); i que marcaria l’inici de la vocació expansiva mediterrània del Casal de Barcelona durant els segles XII al XV.

La senyera quadribarrada

La senyera quadribarrada és un altre element relacionat no directament amb Mafalda, però sí amb tota aquesta història. Quan Ramon Berenguer II i Mafalda van ser casats (1078), Barcelona i Calàbria ja compartien ensenya: “en camper d’or quatre pals de gules”, la senyera pontifícia. Com a mínim, des del 1078: setanta dos anys abans de la unió dinàstica de Barcelona i Aragó i, com a mínim també, divuit anys abans que Pere I d’Aragó (pel mateix motiu que un segle abans ho hauria fet Borrell II), la incorporés a les seves armes (1096).

Imatge principal: Tapís de Bayeaux / Font: Museu de Bayeaux

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Test 106. El Principat d'Andorra. Mapa d'Andorra. Fragment d'una mapa de Catalunya (1608), obra de Jan Vrients. Font Cartoteca de Catalunya
Test d'història El Principat d'Andorra Marc Pons