Santa Marta (llavors governació hispànica de Tierra Firme, i actualment República de Colòmbia); any 1530, fa 491 anys. L’aventurer castellà Gonzalo Ximénez de Quesada retornava d’un viatge exploratori als altiplans de Cundinamarca i Boyacà (a la serralada dels Andes) i difonia que els indígenes de la regió —els indis muísques— practicaven uns rituals religiosos on el sacerdot era cobert amb pols d’or. La informació de Quesada va córrer com la pólvora en aquella petita ciutat colonial poblada de conreadors de canya de sucre de diverses procedències (castellans, catalans, alemanys, lígurs); i va esperonar un moviment aventurer a la recerca del mite d'“El Dorado” que, de seguida, transcendiria les muralles de Santa Marta i les costes de Tierra Firme. Un d’aquests “buscadors” seria el català Llàtzer Font.
Qui era Llàtzer Font?
La investigació historiogràfica revela que Llàtzer Font era membre d’una poderosa nissaga d’armadors barcelonins, amb establiments a Cadis i a les illes Canàries; territoris que, en aquells moments, eren el trampolí hispànic per a la conquesta i colonització del Nou Món. La mateixa investigació confirma que Llàtzer era un dels fills de Rafel Font i Paula Bernat, una curiosa parella que funcionava més com una societat que com un matrimoni, i que, com a tal cosa, estava estretament vinculada a altres nissagues d’armadors catalans amb interessos al sud peninsular, a les Canàries i al Nou Món; com els Serrallonga, els Benavent, els Xifré, els Jové, els Codina, els Planes o els Desclergue; per citar, tan sols, alguns exemples; o, fins i tot, amb els poderosíssims toscans Botti radicats a Sevilla.
Els catalans de Cadis, Canàries i Tierra Firme
Aquell col·lectiu d’armadors i colonitzadors catalans —estretament vinculats, també, amb la colònia catalana de Sevilla, creada al voltant del temple parroquial de “San Pablo de los catalanes” molt abans de la fundació de la Casa de Contratación (1504)—; eren els continuadors d’aquells pioners de Palma, de Barcelona, de Tortosa i de València; que, durant la segona meitat del segle XIV, havien estat els primers europeus a crear estructures colonials a les Canàries. I en aquest punt, és important destacar que aquells catalans conservaven el model colonial de tradició pròpia que prioritzava l’explotació econòmica a la dominació militar. Les fonts documentals de l’època confirmen que, en aquell paisatge canari i americà, els catalans són una minoria en relació amb els castellans; però, en canvi, són els que, veritablement, impulsen l’aparell econòmic colonial.
Ximénez de Quesada i Llàtzer Font. Font: Academia Colombiana de la Historia
Els primers passos de Llàtzer Font
I això és el que explica la singularitat de l’aventura de Llàtzer Font. Inicialment, es va sumar a l’aparell militar hispànic, però de seguida es va desvincular de l’exèrcit. El motiu que va impulsar aquella decisió seria el conflicte que va tenir amb el seu cap militar. Poc després d’assolir una gran planúria que seria el solar fundacional de Bogotà (1537), Quesada —a negra nit— va abandonar el grup expedicionari sense repartir el botí aconseguit fins aquell moment. La història no va acabar aquí, perquè Quesada —un cop va posar, de nou, els peus a Santa Marta— va acusar Font dels mateixos delictes que ell havia comès. La jerarquia subordinada de Font, però sobretot la seva nacionalitat catalana, el van deixar en una posició molt precària davant l’aparell judicial hispànic que, inicialment, el va condemnar a mort i, després, li va commutar la pena capital pel desterrament.
La llegenda negra de Font
Font no va ser desterrat a una plaça colonial allunyada. Ni tan sols a una illa deserta del Carib.
La pena que la justícia hispànica va imposar a Font pràcticament equivalia a una condemna a mort, perquè el desterrament es va fixar a Pasca, una regió dels Andes poblada per la nació indígena dels muísques (els de la pols d’or), durament enfrontats amb els hispànics.
I aquí és on comença la llegenda negra de Font, fabricada per la mateixa administració judicial que l’havia condemnat injustament. Fabricada i alimentada, cal dir, perquè quan Quesada va tenir noticies que Font, a través de la seva parella indígena, havia fet amistat amb els muísques va ordenar —de nou— la seva captura i processament acusat de violar criatures de les nacions autòctones. Aquest cop, Font no va ser capturat, però la persecució hispànica l’obligaria a romandre ocult durant quatre anys.
Font i el misteri d'“El Dorado”
Durant aquells quatre anys de desterrament, Font va tenir ocasió de conèixer abastament el territori dels muísques i de conèixer diverses expedicions privades europees que, amb l’autorització de la cancelleria de Carles de Gant però al marge dels filtres que imposaven els corruptes capitostos de l’administració colonial hispànica, recorrien el territori a la recerca d'“El Dorado”. Una d’aquestes expedicions era la dels Wesler alemanys i, una altra, la dels Montserrat catalans. Naturalment, ni els uns ni els altres, no van arribar a trobar mai “El Dorado”. Entre altres coses perquè tan sols era un fals mite creat per Quesada i algú més. Però, en canvi, el resultat d’aquelles expedicions no devia ser un fracàs. Sobretot, si prenem com a referent el canvi radical de la situació econòmica de Font a partir d’aquells anys de confinament.
Fragment d'una carta de navegació portuguesa (1550) obra del cartograf Jorge Reinel. Font: Bibliothèque Nationale de France
Font i la “pols d’or”
Efectivament, les fonts documentals situen Font a Santa Fe (actualment un suburbi de Bogotà) cap al 1544, residint en aquella ciutat colonial en aparents condicions de normalitat. La “pols d’or” i alguns serveis importants a la corona que va prestar tot seguit van netejar el seu expedient judicial. Font, perseguit i condemnat injustament per l’administració hispànica, col·laboraria en la repressió contra els “encomenderos” (terratinents castellans) que s’havien rebel·lat contra la corona per les noves lleis (1548) que pretenien frenar els abusos contra la població autòctona. Després d’una sèrie de campanyes militars exitoses, acabaria convertit en un destacat terratinent colonial a Quito. Reveladorament, la documentació hispànica coetània castellanitza els seu cognom i el converteix en Fonte, origen d’una de les principals nissagues criolles de l’Equador.