La Marató dedicada a la salut sexual i reproductiva va recaptar 5.705.395 €, que són 2,3 milions menys que l’any passat. És una xifra històrica, sí: històricament baixa. Any rere any, el costum del país dictava que a la Marató l’acompanyés una discussió sobre la moralitat o no de la caritat. O de com TV3 la convocava just abans de Nadal per recaptar des de la llàgrima allò que la classe política podia obtenir amb decisions polítiques. Enguany, però, arran del tema tractat, el debat ha estat si hi havia més ideologia que salut.

Abans de tocar el moll de l’os de la discussió, cal tenir en compte tres coses. La primera: si la línia de TV3 i la innovació del 3cat no et fa peça, no te’n fa cap dia de l’any. Si tries el dia que la Marató va sobre salut sexual i reproductiva per assenyalar-ho, potser el que et molesta és que la Marató vagi sobre salut sexual i reproductiva. La tevetrès té un problema de graella evident —de fet, no té graella: tota l’estona fan el mateix programa— i si només escoltes què diu Xesco Reverter, no entendràs per què Javier Milei ha guanyat les presidencials a l’Argentina. El moment televisiu no és el millor. D’aquí neix una desconfiança perillosa: la televisió pública cada vegada dissimula pitjor de quin peu calça. Cert que, des de la desconfiança i la distància ideològica, per alguns sempre calçarà malament, fins i tot quan el desajust sigui una tenuïtat. Però la sensació general és que el periodisme que s’hi ofereix no té tota la qualitat que s’escau.

Malgrat que els temes tractats a La Marató venen tots del mateix lloc, potser tractar-los dins de la mateixa jornada no va fer cap favor a la coherència global del programa

La segona: hi ha ideologia en aquesta Marató, igual que hi ha ideologia en fer una Marató. La pregunta és si hi ha tanta ideologia com per fer una esmena a la totalitat o si entre tots sabem separar les figues del paner. Si estar en desacord amb el fet que hi ha homes que tenen úter basta per fer una esmena a la totalitat de la jornada recaptatòria i esmenar, també, que se’ns receptin píndoles anticonceptives pel broc gros sense tenir en compte els efectes secundaris, o que la mitjana de diagnosi de l’endometriosi sigui de vuit anys. I aquí arriba la tercera prèvia a tenir en compte: malgrat que els temes tractats a la Marató —malalties de transmissió sexual, preeclàmpsia, endometriosi, menstruació, menopausa, prematuritat, esterilitat, infertilitat, càncer de mama i de pròstata, entre d’altres— venen tots del mateix lloc, potser tractar-les dins de la mateixa jornada no va fer cap favor a la coherència global del programa. M’explico: tenir José Corbacho proclamant que no se li aixeca i al president Aragonès explicant que la seva dona ha patit tres avortaments naturals, com si tot plegat es pogués tractar de la mateixa manera, no fa cap favor a cap de les dues causes. És una frivolització per contrast. És fer hihí-hahà parlant de vulves com qui diu una paraulota en una plataforma en què mitja hora abans s’ha emès un vídeo d’una mare que va parir bessons i un era mort. És posar una cançó verda de la Trinca en un enterrament. Per la forma i pel contingut, grinyola.

Si creus que en aquesta Marató hi ha més ideologia que salut, has de comprovar que la ideologia que hi trobes no sigui la teva

Davant els mals resultats de la recaptació, però, un sector polític ha tingut clar què ha fallat: ha estat una Marató pintada de credo feminista. Un dels arguments que més s’ha fet servir a les xarxes —perdoneu que les faci servir de font, però és on encara hi ha batussa— és que en els testimonis exposats s’ha emprat reiteradament el concepte “violència obstètrica”. És curiós que els qui parlen de “generació de vidre” quedin enganxats d’aquesta manera a dues paraules, però, a parer meu, és cert que una part de l’esquerra banalitza insistentment el significat de la violència. Ara posem que no en diem violència i en diem “mala praxi”, atès que en aquest cas el nom no fa la cosa perquè la cosa és la que és i el seu fons és el mateix: per desconeixement, sobretot, en l’àmbit dels embarassos, els parts i les cesàries, s’han dut a terme durant anys pràctiques qüestionables pel que fa al benestar de la mare i fins i tot de l’infant. És cert que no tot maltractament és una mala praxi i que el mal humor d’un metge no és comparable a una cesària per eficiència, per exemple. Però qui estigui interessat a analitzar això pot fer l’exercici de separar el gra de la palla: si creus que en aquesta Marató hi ha més ideologia que salut, has de comprovar que la ideologia que hi trobes no sigui la teva.

Pel que fa a feminisme, la mare dels ous de la guerra cultural, una de les crítiques històriques que fa als conservadors és que només atorguen valor social a la dona des de la maternitat

La dreta tradicional catalana, sobretot en termes d’ideologia cultural, està desgastada. Aquesta afirmació, que aquí sembla un bolet d’un altre article, és el moll de l’os de la radicalització que alguns branden en segons quins temes. Que el tradicional segment conservador de la població pugi sense escrúpols al carro dels arguments reaccionaris importats dels EUA, és sinònim de polarització i de pèrdua d’identitat. Pel que fa a feminisme, que és la mare dels ous de la guerra cultural, una de les crítiques històriques que fa als conservadors és que només atorguen valor social a la dona des de la maternitat. Que un conservador només és capaç de posar-se a la boca afers considerats femenins quan el resultat de fer-ho són més fills per a la societat. No crec que la crítica sigui ben bé fidel al fet, però, en qualsevol cas, la salut sexual i reproductiva és un àmbit en què els conservadors han tingut veu.

Tractar de woke qualsevol que s’atreveixi a dur la contrària no és conservador, és reaccionari. Però la moral del conservadorisme català està tan descomposta, que els seus adeptes ja no saben fer la diferència

A Catalunya, la mitjana de fills per dona és tan baixa que estem lluny d’assegurar el recanvi generacional. Aquesta deficiència arrela en moltes altres mancances, també d’estat d’ànim social, de facilitats materials i de caràcter generacional. En qualsevol cas, algú interessat en les condicions en què les catalanes viuen l’embaràs i pareixen, per exemple, hauria d’estar disposat a tractar amb delicadesa i escrúpols —i sobretot, respecte— un tema com el que aquest any tractava la Marató. Disparar pel broc gros, estigmatitzar a l’engròs i tractar de woke qualsevol que s’atreveixi a dur la contrària no és conservador, és reaccionari. Però la moral del conservadorisme català està tan descomposta, que els seus adeptes ja no saben fer la diferència. No la saben fer pel que fa a la forma que hi ha donat el 3cat i la importància del tema de fons, ni la saben fer pel caràcter que li ha donat el canal i la transcendència que té la qüestió en si. Tot és woke. Fins i tot si les que tenim la il·lusió, avui una mica impopular, de ser mares de família —nombrosa, si pot ser— ens preocupem del biaix de gènere que hi ha a la recerca mèdica. Et neguiteja que les píndoles anticonceptives que et van receptar a disset anys per a la regulació hormonal tinguin efectes sobre la fertilitat? T’espanta que et practiquin una cesària contra la teva voluntat? Creus que tens endometriosi? Vaginisme? La regla et produeix un dolor invalidant? Doncs estàs de sort, perquè en això que et passa hi ha molta ideologia i molt poca salut.