Deixa’m omplir el got, encendre l’espelma i explicar-t’ho des del principi. Fins fa pocs dies, mai no havia pensat que posar-se guants podia ser un acte literari, però dissabte passat, durant dos minuts eterns, vaig entendre que sí. No parlo dels guants de plàstic que van bé per omplir el dipòsit en una benzinera o per pesar les albergínies a la bàscula del Bonpreu. Tampoc dels guants sanitaris, que ja denoten cert estatus però que un servidor associa amb coses negatives, ja sigui perquè em fan por les agulles o perquè he vist massa sèries d'assassinats on els investigadors se'n posen per recollir mostres capil·lars d'un cadàver. Parlo dels guants de tela, és a dir, l'aristocràcia del món guantil. Posar-se'ls és saber que estàs a punt de tocar alguna cosa que té la delicadesa d'una escultura escapçada de la Grècia hel·lenística i l'autoritat de la reina d'Anglaterra, al cel sia, que és just el que vaig notar l’altre dia a Palafrugell quan, per primer cop a la vida, vaig enfundar-me uns guants blancs per llegir un Josep Pla inèdit. O més ben dit, per sentir Josep Pla com no l'havia sentit mai.

Van ser només dos minuts de res, t’ho prometo, però van ser cent vint segons palpant una joia, ja que a les mans hi tenia la cessió per part dels hereus de Josep Maria Cruzet del Fons Editorial Selecta-Col·lecció Cruzet Borràs, és a dir, més de trenta volums manuscrits i mecanoscrits de l'obra de Pla a l'editorial Selecta. Pot ser immensament resistent una cosa tan fràgil que cal tocar-la amb guants? Pot un plec de papers vells aconseguir que se't posi la pell de gallina? Sens dubte, sí, ja que no es tractava d’uns simples textos escrits a mà, sinó dels documents originals nascuts durant els anys més fèrtils i crucials de la producció planiana, els de postguerra, quan mà a mà amb la tasca editorial de Cruzet, Josep Pla va lluitar per recuperar el públic lector en català que existia abans del conflicte bèl·lic. Potser el país estava vençut i la llengua estava prohibida, pensaràs, però si la gent llegia en català, la cultura catalana estaria més lluny d'extingir-se i de fer possible que ara algú com jo escrigui en la seva llengua aquest article que llegeix algú com tu.

Les sis mil quartilles manuscrites dels trenta volums permeten descobrir els llibres que Pla hauria volgut escriure, que no són els que el seu editor va voler que escrivís o els que la censura va permetre-li publicar.

Indubtablement, aquella trentena de llibres escrits de puny i lletra per ell mateix representen un tresor per una senzilla raó: permeten descobrir els llibres que Plahauria volgut escriure, que no són els que el seu editor va voler que escrivís o els que la censura va permetre-li publicar. Ho vaig poder veure amb els meus propis ulls, creu-me. En aquelles quartilles, per exemple, la novel·la Nocturn de primavera no es diu Nocturn de primavera, sinó Nocturn de maig, títol que Cruzet va decidir canviar, amb bon criteri, per fer-lo més comercial. En aquells manuscrits, Pla escriu sobre "la Guerra del 36" i els informes de la censura, a posteriori, retornen el mecanoscrit editorial amb la proposta de "Cruzada de Liberación", per bé que finalment Selecta edita el text parlant de la "Guerra Civil". Una guerra, ja que hi som, posterior a l'escriptura de Girona, un llibre de records, cosa que fins ara no sabíem i que s'ha pogut descobrir gràcies als manuscrits del llibre, datats de 1936.

Lleugerament colpit, durant aquells dos minuts inclús vaig decidir exercir la sommelieria llibresca que sovint poso en pràctica a les llibreries de vell. Amb els guants a les mans i més nerviós que un cardenal esnifant farlopa en ple conclave vaticà, vaig apropar el nas a tot aquell paperam groguenc i va semblar-me sentir olor d'espelma, de conyac i de tinta blava, potser perquè tots els textos de Josep Pla naixien igual: amb un full en blanc, una llàntia per il·luminar i una copeta de brandi. A mesura que la cera es consumia i que el got s'anava buidant, les pàgines s'anaven omplint de paraules escrites amb una cal·ligrafia petita i amb poques vacil·lacions, amb una lletra que sembla tenir fred i pressa per acabar la feina, potser perquè al mas on vivia, a Llofriu, meitat presó i meitat refugi, no hi havia calefacció ni electricitat. A l'hivern, la sala gran on escrivia podia tranquil·lament no superar els 5° de temperatura, però entre la llar de foc i el braser, Pla aconseguia acomodar-se en una mena de "calma medieval" i un particular "aïllament diví" ideal per "somiar la vida" en cada pàgina escrita, tal com podem llegir a La vida lenta. I per fer-nos somiar-la a nosaltres, també.

Si Josep Pla és el més gran autor de les nostres lletres és perquè és qui millor ha explicat l’ànima dels catalans i la visió de la vida que tenim des d’aquest racó de món

Amb els guants encara posats, vaig veure com el meu amic Joan Safont, a qui la Fundació Josep Pla també havia convidat a l’acte, es treia el Borsalino davant tots aquells papers fent el gest de qui es treu el barret per mostrar respecte a algú o algun altar sagrat, ja que recuperar tots aquells manuscrits salvats de l'incendi a la llibreria Catalonia on reposaven, l'any 1979, té alguna cosa de miraculós. Ja vaig escriure una vegada que si mai fos propietari d'un hotelet, posaria un exemplar de Notes del capvesprol a totes les habitacions, com aquells motels de carretera americans que tenen la Holy Bible de la tauleta de nit, ja que per a mi Josep Pla és qui millor ha explicat l’ànima dels catalans i la visió de la vida que tenim des d’aquest racó de món, per bé que aquesta imatge reduccionista de l’escriptor s’hagi folkloritzat i ridiculitzat massa sovint.

Si alguna cosa vaig pensar durant aquells dos minuts que van ser densos com l’abraçada a una mare abans d’un viatge llarg, precisament, va ser que aquesta cessió de documents inèdits és, juntament amb les recents edicions de dietaris, contes i epistolaris inèdits de l'autor, un pas més per engrandir i protegir la figura de Pla, desdibuixant-ne la caricatura d'escriptor pagesot, malcarat i amb boina que tant ha calat en l’imaginari general. Un pas més, doncs, per ressaltar el Josep Pla cosmopolita, modern i rigorós que, com Dalí o Miró fa mig segle i Albert Serra o Rosalia avui, sabia que no hi ha res més universal que el que és local i que, sobretot, es prenia l'escriptura com una cosa professional i seriosa. Tan seriosa com se la intenta prendre un servidor, tan amant dels rituals que un cop cada sis mesos puja a Palafrugell per passar un matí a la Fundació i tan amant de Pla que aquesta crònica, malgrat viure a una casa amb electricitat, te l'he escrita sense guants però amb una espelma i una copeta de conyac que en aquest precís moment han arribat a la seva fi. L'article, doncs, acaba aquí. L'obra de Josep Pla, per sort, no acaba mai.