La visita de Macron, acompanyat de Scholz (Alemanya), Draghi (Itàlia) i Iohannis (Romania), fa deu dies a Ucraïna va ser especialment indicativa del moment que vivim respecte d'un conflicte que fa mesos que s’allarga i que es projecta de manera indefinida en el futur.

Indicativa en el sentit del canvi de to al qual es va veure obligat a fer Macron, ja que poc abans d’arribar a Kíiv —en un tren que semblava extret d’un capítol d’Hèrcules Poirot— el president francès havia fet unes declaracions clarament dirigides a Zelenski sobre la necessitat de començar a reflexionar sobre negociacions de pau amb Rússia; declaracions que foren considerades en aquell moment com a “paternalistes” per l’entorn del president ucraïnès.

Però un cop arribada a la capital ucraïnesa, la comitiva fou duta a visitar el devastat Irpín, un suburbi al nord-oest de la capital a tocar de Butxa, d’infausta memòria el darrer arran de les terribles imatges del “carrer de la mort” que tots vam veure fa uns mesos després de l’evacuació russa de la zona. 

Arran d’aquell contacte directe amb la realitat de la invasió, Macron hagué d’esmenar les seves paraules, deixant de nou clar i de manera meridiana el suport de la UE a Ucraïna. To que fou mantingut per la resta de líders que l’acompanyaven, quelcom que adquirí un valor especial si tenim en compte que la majoria d’ells provenien d’alguns dels països europeus considerats com dels més “tous” respecte a la seva posició amb Rússia, en contraposició als bàltics i orientals, que mantenen una política molt més dura amb el “gran germà” de l’est.

De fet, molts observadors consideren aquella visita, o “minicimera”, com un dels elements clau per a la subsegüent votació i acceptació, per part del Consell de la Unió, de l’estatut d’Ucraïna i Moldàvia com a països “candidats” a la UE. Com també ho han estat les múltiples visites a Kíiv i gestions de la presidenta de la Comissió, Von der Leyen, que s’havia pres aquest pas com un repte personal.

Ara bé, un cop escenificat el suport polític, pertoca la gestió de la realitat i en especial d’un futur poc prometedor a curt i mitjà termini per a Ucraïna.

La pau, que encara trigarà a arribar, en cap cas ho serà en base a la derrota total d’una de les dues parts i, per definició, serà injusta per a una o ambdues parts

I és que, segons avança la guerra, i sobretot els seus efectes econòmics i alimentaris a escala global, la posició d’Ucraïna es debilita i la de Rússia es consolida. Això sempre que Moscou pugui mantenir l’esforç militar, econòmic i polític que paga per la invasió, cosa que de moment —amb el suport indirecte de la Xina i altres potències no occidentals— sembla que és el cas.

Per una banda, després dels primers mesos de caos estratègic i organitzatiu rus —i d’una ferotge i heroica resistència ucraïnesa—, és força clar que l’alt comandament rus l’ha encertat —en lògica militar— amb la seva nova estratègia: apostant per una guerra de desgast, amb forta concentració de tropes i de potència de foc, evitant el combat en entorns urbans i fent un ús intensíssim —i no especialment sofisticat— de l’artilleria. Estratègia contra la qual Ucraïna té molt difícil, tot i el suport occidental, de resistir; quelcom que es confirma en el lent però constant avanç rus a l’est del país.

Per l’altra, els efectes comercials, de preus i alimentaris del conflicte en l'àmbit global. És a dir, la reorganització del mercat mundial d’hidrocarburs, els efectes inflacionistes arreu del món i una amenaça a la seguretat alimentària global com no es veia des de fa anys, generen preocupacions legítimes no sols entre líders polítics i econòmics, sinó que també en el ciutadà del carrer. Sobretot si es té en compte la dimensió d’una crisi que podria acabar tenint la mida i efectes al nivell de la mítica crisi del petroli de 1973.

Per tant, la pressió progressivament recaurà sobretot a Ucraïna, i creixerà segons passin les setmanes i mesos. I això no sols serà perquè ens trobem amb una “tempesta perfecta” que suma les crisis ja esmentades amb l’increment generalitzat dels tipus d’interès al món i el conseqüent encariment del deute públic després d’uns anys de despesa elevadíssima a causa de la pandèmia de la covid. Sinó que també per efectes del calendari, ja que passat l’estiu, vindrà la tardor, i amb aquesta, el creixement en la demanda de gas i electricitat que seran difícils de cobrir per molt que s’incrementi la importació de gas liquat provinent dels Estats Units.

Per tant, la pressió per trobar una solució negociada a la guerra anirà en creixement, en paral·lel a iniciatives diverses per intentar rebaixar la pressió al sistema. I tot això passarà alhora que Rússia consolidarà el control dels territoris que pretén annexionar a l’est i el sud d’Ucraïna.

I aquí es plantejarà el gran dubte, és a dir, quin preu s’estarà disposat a pagar, i qui, per la pau? Perquè segurament les perspectives que es tindran sobre aquesta qüestió seran profundament distants depenent de si es miren amb els prismes de Kíiv, els de París, Roma, Varsòvia, Hèlsinki, Washington, el Banc Central Europeu o el Fons Monetari Internacional. Per no parlar des del punt de vista, i interessos, de Pequín, Nova Delhi o Addis Abeba.

I és més, una pau en base a quines fronteres i condicions? Tots sabem que no seran les fronteres del 23 de febrer de 2022, el dia abans de la invasió. Però seran les imposades per la tempesta de fúria i foc desfermada per la invasió de l’endemà? És a dir, Ucraïna, o la comunitat internacional occidental, estarà disposada a acceptar que Putin s’annexioni una part substancial del territori ucraïnès?

Perquè el que sí que sabem és que la pau, que encara trigarà a arribar, en cap cas ho serà en base a la derrota total d’una de les dues parts i, per definició, serà injusta per a una o ambdues parts.

I de la mateixa manera que aquesta futura pau, i de quines característiques tindrà, que actualment s’està jugant en el front de batalla al Donbass, també s’està jugant en els mercats de futurs de cereals, els dels preus de l’energia o els de deute sobirà.