Ha estat una d'aquelles imatges que es converteixen en virals. Un gest solidari i de superació. L'èpica de l'esport fet vídeo. El defalliment d'un triatleta 300 metres abans de l'arribada per culpa de la calor i d'una humitat extrema. Memorable moment! Gallina de piel!!!
Ara bé, la realitat va ser la que va semblar? Altruisme desinteressat o interessos ocults?
D'entrada observi al vídeo que l'atleta que ajuda i l'atleta ajudat tenen el mateix cognom. Són germans. I ara vostè em dirà: “Coi, doncs més èpica encara! Un germà ajudant un altre, això és una cosa molt bonica”. Doncs sento esguerrar-li el moment perquè no només no és una cosa molt bonica sinó que és molt lletja.
Resulta que en Jonathan, el defallit, es jugava amb l'espanyol Mario Mola el títol mundial de triatló. Mola era campió si en aquesta última cursa de la temporada quedava per davant del seu rival, però si aquest guanyava o quedava segon, ell en tenia prou fent tercer o cinquè.
Instants abans que passés tot, la situació de la cursa era: Jonathan Brownlee primer, el sud-africà Schoeman segon, Alistair Brownlee tercer, un altre sud-africà de nom Murray quart i Mola era cinquè. Per tant, si tot continuava igual, en Jonathan era campió. Però res va continuar igual perquè va col·lapsar i el seu títol va perillar...
Per això l’Alistair agafa son germà i l'arrossega fins a l'arribada. Res d'altruisme, sinó un gest que genera un interessant debat: ajudar un rival, que resulta ser el teu germà, perjudicant un altre atleta, és trampa? O potser millor dir: és ètic? És esportiu?
Però esperi, que la història no s'acaba aquí. Murray, el que anava quart, veu la jugada dels germans Brownlee i decideix esperar-se a uns centímetres abans del final de la cursa a veure en quina posició està venint Mola. Si arriba en un frec a frec amb un altre rival i li perilla el cinquè lloc, que el converteix en campió, ell li cedirà la seva posició. Quan el veu aparèixer sol, i només llavors, creua en quarta posició. Mola entra finalment cinquè i el títol és seu.
Quin gest més bonic de Murray, oi? Veu la jugada poc esportiva dels germans Brownlee i decideix que era injust que guanyessin així. Quin gran sentit de la justícia, oi? Quin gest més emocionant i solidari, no troba? Bé però, com que res és el que sembla, tampoc va ser tot tan bonic. Resulta que Murray i Mola entrenen junts i són amics. Per tant, Murray decideix que si cal ajudar al seu amic, ho farà. Lícit? Resposta adequada a la maniobra dels germans? Dues actituds antiesportives? A l'esport professional tot s'hi val?
Un cop més, ens trobem amb una imatge que ens arriba sense contextualitzar i ens provoca uns sentiments que no tenen res a veure amb la realitat. I no un sinó dos i en la mateixa història i que ens ensenya que una imatge certa pot no ser del tot real.
Com manipular l'opinió pública
Any 2011. Esperanza Aguirre governava la Comunidad de Madrid i José Luís Rodríguez Zapatero, Espanya. Era l'Inici de la crisi i els governs van començar a retallar. I la Lideresa va aprofitar el seu regne per fer oposició als socialistes i a Rajoy i els sindicats d'esquerres van aprofitar la Comunitat per desgastar la Lideresa.
La guerra d'Aguirre amb l'anomenada “Marea Verde” de l'ensenyament va ser molt dura. Vagues i manifestacions d'una part i de l'altra el decret d'augment de 18 hores de classe setmanal a 20 pels professors d'institut, però amb 3 mil professors menys i un estalvi de 80 milions d’euros.
Paral·lelament hi havia una altra guerra, la de la propaganda. La dels uns i la dels altres. Com passa sempre. La novetat és que ara hem sabut que el Govern Aguirre va usar fons públics per endegar una campanya a twitter contra els mestres.
I, com ho hem sabut? Perquè la cosa ha aparegut als papers de l'anomenada trama Púnica.
Al mig de la discussió que mantenien les dues parts als mitjans, els usuaris fantasma de twitter (els coneguts com a bots) llançaven proclames a favor de les polítiques d'Aguirre i desqualificaven els mestres que protestaven. L'argumentari oficial era repetit per centenars de comptes falsos que, de pas, lloaven la consellera d'Educació del moment, Lucia Figar.
Com al mundial de triatló, el que vèiem amb els nostres propis ulls a twitter perquè era real, no era cert. Realitat i veritat semblen el mateix, però cada cop estan més allunyades.
Novament, un misteriós titular desaparegut
El que passa amb les imatges i el que passa a twitter amb la realitat i la veritat, també succeeix amb alguns titulars. Tu creus que aquell titular que estàs veient és el real, però resulta que no, que hi hagut una màgia que ha fet aparèixer el que tu mires i ha fet desaparèixer un moment anterior que no existeix i que només podràs veure si algú l'ha capturat.
Observi aquest titular del digital El Español:
I ara observi aquest altre.
El segon va ser el primer a ser publicat. I, ja sigui per les queixes, ja sigui perquè algú va tenir un moment de lucidesa, va ser esborrat. I al seu lloc hi va aparèixer una versió més suau, però el subtítol continuava aportant una elegància difícil de qualificar.
Considerar com a “mercaderia” els pits d'una senyora, és certament digne d'un mercat de bestiar. Batejar-los amb el cognom de la senyora és com posar-li nom a una verra que saltirona alegrement per una granja de truges. Per molt que la senyora hagi decidit operar-se’ls amb més aviat poca traça. Però jutjar la decisió de la senyora, és IN-SU-PE-RA-BLE!!! Escolti, senyor que fa titulars, vostè qui és per jutjar com ha de vestir-se (o desvestir-se) la gent? Vostè treballa en un mitjà de comunicació o a la Conferència Episcopal? Imparteix moral o informa?
I dit tot això, bona setmana! (si és possible i ens deixen).