Si aquests últims deu anys has estat una mica al cas de l’actualitat política del país, l’anunci electoral t’haurà despertat un sentiment de mandra profund. En un país normal, una convocatòria electoral et pot enxampar per sorpresa, no sorprendre’t gens, o ser una porta oberta a l’esperança i a la participació, tot confiant que el teu vot canviï les coses. A Catalunya, la vida política està tan erosionada que creure’s aquesta última línia ja ens sembla una collonada idealista. L’apatia és l’últim refugi dels qui no ens volem empassar els simulacres repetitius de la classe política catalana. L’enèsima entrevista del president Aragonès a RAC1, si va provocar alguna cosa als oients, només va ser narcolèpsia. Aquesta és la paradoxa de la nostra política: en abandonar la independència, però retenint una certa retòrica dels drets civils i de la democràcia per camuflar les renúncies, s’han carregat el sentit de participació política dels ciutadans. Res és prou creïble per aixecar el cul i anar a votar.
En abandonar la independència, però retenint una certa retòrica dels drets civils i de la democràcia per camuflar les renúncies, s’han carregat el sentit de participació política dels ciutadans
Junts s’ha encarregat de fer servir les últimes tres conteses electorals al Parlament per a fer girar el país al voltant de Puigdemont. Ara que s’albira alguna possibilitat lleugera de canvi amb la llei d’amnistia, reincideixen amb el mateix discurs: Catalunya serà independent si torna Puigdemont, i Puigdemont només podrà tornar si tots plegats el votem molt fort. Demanen fe. D’aquesta consigna no només n’és esgotadora la simplicitat, senyal que no els cal esforçar-se gaire a bastir un projecte de país que es pugui explicar. També n’és esgotadora la repetició. I preocupant, m’atreviria a escriure, perquè mentre la política catalana roman encallada al mateix lloc des de fa set anys —això val per a tots els partits— el país es desfà a marxes forçades. La sensació és que la vida política va per lliure i que no és capaç de resoldre cap de les urgències nacionals, perquè no s’encara amb l’Estat. La perspectiva d’haver de viure una campanya electoral on funcionarien els mateixos espots de fa tres anys, és un horitzó que afavoreix l’erosió de la vida política.
El país es desfà a marxes forçades i la sensació és que la vida política va per lliure i que no és capaç de resoldre cap de les urgències nacionals, perquè no s’encara amb l’Estat
En aquest trellat de la desgana, tothom hi ha jugat el seu paper i ara tot es veu a venir perquè res no ha canviat gaire. Junts convertirà les eleccions en un plebiscit sobre el seu líder. ERC ho farcirà tot amb discurs de proveta de comunicador polític que es pensa que això són matemàtiques. El PSC se centrarà a no equivocar-se gaire, perquè tenen el camí asfaltat. Els comuns faran veure que no són tan semblants al PSC com ens pensem i explicaran la seva negativa al Hard Rock com l’alliberament de l’Alemanya nazi. Vox serà Vox. El PP procurarà pescar vots entre els convergents decebuts que no volen pensar gaire. La CUP passejarà el discurs espanyolitzat de la Laure Vega com si a la gent de fora de Barcelona que els ha votat fins ara els semblés normal. Fa molta mandra. El pitjor d’aquesta mandra és que no només corca la confiança que els ciutadans dipositen en el sistema polític. El pitjor és que, com que la nacionalitat és indestriable de la vida política que la vertebra, atrotina la manera com ens mirem la catalanitat. It’s shite being Catalan, diu el mem. Si aquest no és un altre símptoma de la renúncia dels partits a la confrontació i del fet que accepten l’ocupació espanyola, que vingui l’Irvine Welsh i ho vegi.
Qui ha afavorit la desconfiança i la desvinculació de la gent ha estat la retòrica engreixada de la classe política i la seva incapacitat de prendre riscos, ni que sigui en nom de l’eficiència de l’autonomia
La part més cínica de tot plegat és que el sistema de partits s’encarregarà d’etiquetar els qui no els han votat, d'egoistes, de gent privilegiada a qui no li cal defensar res i de còmplices de l’extrema dreta. D’entrada, l’extrema dreta ja és al Parlament: Vox. De seguit, qui ha afavorit la desconfiança i la desvinculació de la vida política del país ha estat la retòrica engreixada de la classe política i la seva incapacitat de prendre riscos, ni que sigui en nom de l’eficiència de l’autonomia. Tenen el que volen. El problema és que aquesta tendència a la despolitització independentista, si se’n pot dir així, és més que un estat d’ànim: és una dinàmica que, ara mateix i amb les eleccions plantades d’aquí a només dos mesos, sembla impossible de trencar. No costa gaire d’endevinar que retallar les possibilitats a les noves propostes polítiques que rondaven el quart espai ha estat un factor a tenir en compte a l’hora d’apostar per la convocatòria. És la manera de preservar el sistema de partits actual en nom de la democràcia, però remant-hi en contra. La nació se’ls desmanega a les mans i no tenen cap intenció d’esforçar-se per a res que no sigui una campanya electoral, però l’única mandra que hi veuran serà la nostra.