Avui fa sis anys d’una gesta extraordinària que va reblar el canvi de paradigma que s’havia anat forjant els anys anteriors i que, en essència, significava el traspàs de la majoria nacionalista cap a una clara majoria independentista, superada la llarga etapa del peix al cove. S’acabava l’era en què havíem lluitat per un Estatut sobiranista i entràvem de ple en el somni d’una República Catalana. De l’autonomisme a l’independentisme, amb el moviment tectònic previsible en el mapa polític, i la catarsi conseqüent. El Primer d’Octubre va ser l’espetec final d’una explosió interior larvada en anys de frustracions, mentides i tota mena d’ingerències per part d’un estat que sempre va ser deslleial i agressiu amb Catalunya. I fou possible perquè aquest sentiment col·lectiu es va conciliar amb uns partits compromesos, una estratègia definida, un objectiu marcat i una ciutadania mobilitzada. Sense aquesta suma de factors no hauria aconseguit l’èxit que va assolir.
Però d’allò fa sis anys i la celebració del dia d’avui no sembla que signifiqui la continuació del procés endegat aquell dia, o la seva culminació, sinó només una manifestació de record. Sortirem al carrer, desplegarem les estelades, ens lleparem les ferides i ens lamentarem de l’èpica fallida. Aquest és el risc si no li posem remei: que convertim el Primer d’Octubre en un 6 d’Octubre o un 11 de Setembre, dates de lluita i resistència que honoren la nostra història, però que pertanyen a la memòria. Si no reaccionem aviat, si no afinem les estratègies i no refem les unitats, serà un simple clon de la Diada, tan emotiu, com oxidat. Al capdavall, han passat sis anys i el risc d’envellir malament és alt, no endebades el pas del temps dificulta considerablement la persistència del seu mandat. Correm el risc de quedar-nos ancorats —i emmirallats— en aquell dia gloriós. És a dir, correm el risc d’agafar-nos a una data d’enorme simbolisme, però d'inevitable caducitat, cosa la qual podria deixar-nos atrapats en un miratge.
Catalunya torna a ser la qüestió central que marca totes les institucions espanyoles, i això és possible per dos factors: perquè fa sis anys vàrem protagonitzar una autèntica revolta ciutadana i perquè durant aquests sis anys hi ha hagut una part fonamental de l‘independentisme que no s’ha rendit
Si aquest és el risc, el repte és aconseguir que el Primer d’Octubre sigui justament el contrari de la memòria, sigui el punt d’inflexió que va iniciar el camí cap a la independència. És a dir, que no sigui un exercici de nostàlgia, sinó d’acció, i també de revisió dels errors comesos i les mancances adquirides. Si volem que el mandat del Primer d’Octubre estigui viu, no n’hi ha prou de servar-li fidelitat, perquè la lletania del “fer efectiu el mandat del Primer d’Octubre” és un simple acte de fe si al darrere no hi ha un projecte definit, un moviment cohesionat i un pla d’acció preparat. És a dir, mantenir-se fidel al Primer d’Octubre implica la infidelitat de reinventar-lo. O unitat, acció i estratègia, o paraules, nostàlgia i memòria.
Es tracta, doncs, d’assumir el compromís del seu mandat, però revisant el moment en què vivim i com podem aprofitar les oportunitats que ens brinda. Amb un parèntesi que resulta obligat: revisar, repensar, redefinir el Primer d’Octubre no té res a veure amb abandonar-lo, com així ha passat en aquests darrers anys per part d’una de les opcions polítiques que l’havien liderat. El gran error d’ERC no va ser replantejar el mandat del Primer d’Octubre, sinó abandonar-lo completament, rendir-se, convençuda que havia passat el moment i calia anar per altres vies alternatives. Aquella cosa eufemística —i feridora— de l'“eixamplament de base”, justament com a base per escapar-se del mandat que havien assumit. Cal, doncs, repetir-ho amb insistència: revisar el Primer d’Octubre no implica abandonar-lo, sinó adequar-lo al moment actual. I per això cal rebaixar la retòrica i reforçar l’acció política.
I ara sembla que és el moment per fer-ho. Primer, perquè el bany de realitat que ha patit ERC, castigada severament a Catalunya, i desapareguda de la rellevància política a Espanya, està obligant el partit republicà a replantejar l’estratègia. La resolució aprovada al Parlament en el darrer debat de política general ja sembla un retorn a les posicions del Primer d’Octubre. Segon, perquè la insòlita situació creada després del 23-J ha situat novament Catalunya en l'epicentre de la política espanyola, d’on feia temps que havia desaparegut. Tercer, perquè la fermesa de l’estratègia de l’exili i el lideratge de Puigdemont han marcat les regles de joc i han obligat el PSOE a canviar de rasant. I quart, perquè per primera vegada és possible que el debat sobre el dret a l’autodeterminació s’obri de ple a Espanya, sigui quin sigui el resultat immediat.
Catalunya, doncs, torna a ser la qüestió central que marca totes les institucions espanyoles, des dels partits, fins al rei, i això és possible per dos factors fonamentals: primer, perquè fa sis anys vàrem protagonitzar una autèntica revolta ciutadana; i segon, perquè durant aquests sis anys hi ha hagut una part fonamental de l‘independentisme que no s’ha rendit. Res del que passa no hauria estat possible, tampoc, sense la resiliència de l’exili. Ara és hora, certament, de recordar aquella gesta èpica, però, sobretot, és hora de veure com fem efectiu el mandat que el Primer d’Octubre ens va llegar. Avui sortim a commemorar-lo, però només tindrà sentit si demà comencem a treballar per unificar criteris i relligar estratègies. És a dir, si deixem d’honorar-lo com una gesta del passat i el convertim en una exigència del present.