Pactar amb el PSOE ja era una mala idea abans que l’UCO destapés les corrupteles de Koldo García, Santos Cerdán i companyia. Era una mala idea perquè suposava falcar un govern amb un projecte assimilador, culturalment i lingüística. Era una mala idea perquè la conseqüència d’una pacificació diligentment executada —la que ha executat el PSOE— era la de convertir la classe política catalana en dependent de les concessions espanyoles. Era una mala idea perquè pactar amb aquell de qui dius voler alliberar-te és una incoherència ideològica bastida per emmascarar les renúncies i reculades que, encara avui, els renunciadors i reculadors neguen haver dut a terme. Era una mala idea perquè la fortalesa del PSOE són uns tentacles llargs i l’accés a tots aquells poders espanyols que volen el poble català amorrat a terra. Era una mala idea perquè la història del PSOE i la història d’Espanya ja feien intuir que era una mala idea. Era una mala idea perquè si a en Jordi Évole li sembla una bona idea és que és una mala idea. Era una mala idea perquè, a mitjà i llarg termini, posar una sordina a la derrota no serveix per a res més que per a alentir el redreçament. Pactar amb el PSOE ja era una mala idea abans que el PSOE estigués atrapat i paralitzat per la corrupció. 

Pensar que pactar amb el PSOE era una mala idea només arran de les corrupteles descobertes és péixer l’ànima reformista que duu a dins tot català quan albira les contingències de l’alliberament nacional. Avui, però, els partits de matriu catalana —ERC i Junts— estan atrapats entre la retòrica combativa de cartró pedra que es van empescar per justificar els seus pactes amb el PSOE —un peix al cove de fireta— i una corrupció tan flagrant que, en circumstàncies normals, els obligaria a fer algun moviment. Però no poden: no poden perquè qualsevol moviment, fins i tot gesticulat i sobreactuat, afavoreix un govern entre el PP i Vox. Junts podria pactar-hi, però ara mateix no té força per protegir-se i fer-se seu tot allò que suposaria pactar-hi. I no poden fer cap moviment, a més a més, perquè la renúncia política dels partits independentistes s’ha traduït en una adhesió al PSOE amb naturalesa de relació de dependència.

Pactar amb el PSOE ja era una mala idea abans que el PSOE estigués atrapat i paralitzat per la corrupció

ERC i Junts s’han convertit en un altaveu de les concessions ínfimes que han esgarrapat al PSOE i han adaptat el seu fons ideològic i la seva estructura formal a aquesta amplificació eixorca, a la necessitat de revestir de victòria política fins i tot aquelles concessions que, finalment, no han estat concedides. De fet, sobretot les que no han estat concedides, que són la majoria. Han esdevingut una rèmora de la bèstia mare, i ara no se’n poden desempallegar. No poden desprendre-se’n ni quan tenen l’evidència del sistema corrupte que van teixir els socialistes davant dels nassos. És per això que la reacció de Junts, discreta i capcota, davant l’escàndol que aquest dijous es va destapar, va ser la de reclamar una reunió urgent a Pedro Sánchez per valorar la viabilitat d’esgotar la legislatura. Em sembla que no m’equivoco si escric que, a ulls de molts catalans, aquesta reacció de mínims ha estat inexplicable. Ho ha estat, vull pensar, perquè només a Junts —i a ERC— saben fins a quin punt estan lligats de mans i peus pel sistema polític de què deien voler escindir-se. Només des de dins dels partits es deuen poder atalaiar amb profunditat i precisió les conseqüències polítiques d’un govern del PP i de Vox, les conseqüències de prestar-se al pacte o no prestar-s’hi per part de Junts, i les conseqüències comunes de desfer-se de la bèstia que ha permès a ERC i Junts d’alimentar-se després de claudicar. 

L'estratègia política dels partits independentistes ha donat a la dependència d’Espanya un significat encara més complet, perquè s’hi han adherit a voluntat per aturar el cop polític i electoral després d’haver desistit. Desorientats i esbalaïts, l’únic que els queda és maldar per continuar aturant el cop, remorar el PSOE malgrat la tempesta i menystenir la paràlisi perquè, mentre restin atrapats, mentre restin immòbils, com a mínim no aniran aigua avall. A llarg i mitjà termini, les conseqüències de no haver fet un tall net a la seva condició de rèmora també se’ns revelaran com una mala idea. Per com està estructurat l’estat espanyol, pel sistema moral que orienta la nació espanyola i que té la unitat territorial com a últim vèrtex piramidal, per la unitat d’acció del seu sistema polític quan es tracta de retenir els catalans, per la seva dinàmica centrifugadora i assimiladora en termes culturals, lingüístics i polítics, res del que pugui obtenir-se per la via del pacte serà ni genuïnament bo, ni veritablement sadollant, ni efectivament suficient per garantir la pervivència dels catalans. Falcar governs espanyols, corruptes o no, sempre serà una mala idea.