“M’agafarien ganes de riure si no fos que, de tant sentir parlar de diàleg —en castellà, diálogo—, ja en començo a estar tip i fastiguejat. La necessitat present i urgent de Catalunya no és de diàleg, és de llibertat”. No és estrany que la taula de diàleg entre els governs català i espanyol sigui objecte de valoracions diferents segons la tendència política de qui la fa, i menys encara si el resultat de la suposada negociació és una reforma del Codi Penal espanyol que criminalitza les protestes del moviment independentista i converteix en delicte —el de disturbis públics agreujats— les actuacions de l’1-O que en el moment de produir-se no ho eren. I és que, si per ERC, desjudicialitzar la vida política a Catalunya és això, vol dir o que no se n'assabenta i li han colat una vegada més un gol per l’escaire o que sap perfectament què es fa i ha actuat amb mala fe, que, arribats a aquest punt, no queda clar quina de les dues opcions és pitjor.

La reacció de Marta Rovira —aplaudir la decisió del jutge Pablo Llarena de retirar el delicte de sedició als dirigents exiliats després de la fictícia declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 i no encausar-los pel de disturbis públics agreujats que el substitueix—, fa pensar que realment ERC sempre ha sabut el que es feia, i més encara quan la secretària general de la formació reconeixia sense embuts que justament això “és el que buscàvem”. Una bona notícia per al seu cas, que gràcies a la reforma del Codi Penal espanyol en qüestió passa a estar acusada tan sols de desobediència, que no comporta presó, només inhabilitació. I també per a Clara Ponsatí, que en teoria s’hauria de trobar en la mateixa situació. Però dolenta per a la resta d’exiliats, perquè el jutge instructor de la causa de l’1-O torna a retorçar la llei a la mida que li convé i ara acusa Carles Puigdemont, Antoni Comin i Lluís Puig, no només de desobediència, sinó també de malversació en la modalitat agreujada, que deriva del lucre personal i porta associades penes de presó i d’inhabilitació més elevades, i no en la versió light pactada per ERC amb el PSOE precisament en el marc de la taula de diàleg.

A Esquerra li han aixecat la camisa

Caldrà esperar a veure, això no obstant, quina acollida tindran les euroordres de Pablo Llarena a Europa (el Tribunal de Justícia de la Unió Europea fa pública justament avui la sentència sobre els dubtes al voltant de les euroordres formulats pel magistrat espanyol). Però, mentrestant, el que sí que marca clarament la nova doctrina del jutge del Tribunal Suprem és el camí que seguirà el tribunal que va jutjar i condemnar els dirigents dels partits catalans a l’hora de revisar-los les penes per adaptar-les a la nova redacció del Codi Penal espanyol, tant si li han demanat explícitament els d’ERC com si no ho han fet els de JxCat. De fet, el tribunal, presidit per Manuel Marchena, que forma part de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem que Pablo Llarena, està obligat a revisar-les d’ofici, i és obvi que no desaprofitarà l’ocasió per, malgrat tot, imposar-los els càstigs més severs possibles. D’entrada, la Fiscalia General de l’Estat sí que demana que el delicte de sedició sigui reemplaçat pel de disturbis públics agreujats, i no que es quedi en una simple desobediència, i alhora es decanta perquè la malversació també els sigui aplicada en la forma més punitiva, mentre que l’Advocacia de l’Estat opta perquè totes les penes quedin reduïdes a la meitat, però en cap cas suprimides, com plantegen les defenses.

I aquí és on tot indica que a ERC li han aixecat la camisa. Perquè mentre en el cas de les condemnes de presó res no varia un cop els presos polítics van ser indultats pel Govern de Pedro Sánchez, en el de les d’inhabilitació, si no les han de complir íntegrament, poc falta. Quan així es confirmi, a ERC li haurà sortit el tret per la culata, perquè amb la maniobra pretenia que el seu líder, Oriol Junqueras, es pogués tornar a presentar a les eleccions com més aviat millor —aquest 2023, a les espanyoles, o el 2025, a les catalanes—, i, en canvi, sembla que li tocarà esperar-se, i força. En la mateixa situació es trobaran, d’una banda, dos membres més d’ERC, Raül Romeva i Dolors Bassa, i el secretari general de JxCat, Jordi Turull, els únics que van ser condemnats tant per sedició com per malversació, i, de l'altra, Carme Forcadell, d’ERC, i Joaquim Forn i Josep Rull, de JxCat, que només ho van ser per sedició. I en aquest escenari també fa l’efecte que ERC tampoc no podrà evitar que dos més dels seus dirigents principals, Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, encara pendents de judici per l’1-O, esquivin ni la presó ni la inhabilitació.

Un tret per la culata que pot resultar especialment contraproduent per a ERC si de tot plegat, a més, se’n derivés que la polèmica reforma del Codi Penal espanyol podria servir per a facilitar l’extradició del 130è president de la Generalitat a Espanya, que és el que en realitat espera el PSOE, i el compromís que va adquirir el mateix Pedro Sánchez. Però una cosa és que aquesta sigui l’aspiració del PSOE, i una altra, que arribés a passar amb la més mínima complicitat, per activa o per passiva, d’ERC. Sobretot perquè, si fos així, no és que no li aniria bé per assolir l’hegemonia que fa temps que busca i no troba dins del món sobiranista, és que li suposaria quedar reduïda a la mínima expressió en el mapa polític català durant una bona temporada. Un molt mal negoci, en definitiva.

Han passat cinquanta-cinc anys i Catalunya continua estant necessitada no de taules de diàleg, sinó de llibertat.

De què serveix, doncs, la taula de diàleg entre els governs català i espanyol si ni tan sols a ERC, el seu promotor i valedor, li reporta beneficis? EI que és segur és que a Catalunya no tan sols no li serveix de res, sinó que li està causant greus perjudicis en la mesura que el Govern de Pedro Sánchez l’aprofita per transmetre la imatge, en especial a Europa, que la situació política està plenament normalitzada i per proclamar, un dia sí i l’altre també, la fi del procés sobiranista. Que la conclusió sigui que el 2023 l’horitzó polític de Catalunya és més negre que el 2017 o el 2012, vol dir que els qui han tingut les regnes del país durant tot aquest temps han estat una colla d’inútils. I el problema és que aquests mateixos són els que volen continuar remenant les cireres.

Per cert, la cita que encapçala aquestes línies és d’Eugeni Xammar i va ser escrita el 1968 en un text titulat Reflexions d’un lector de ‘Serra d’Or’, que no veié la llum, tanmateix, fins al 1989, en un recull d’articles que Quaderns Crema va publicar amb el títol de Periodisme. Han passat cinquanta-cinc anys i Catalunya continua estant necessitada no de taules de diàleg, sinó de llibertat. De fet, com en fa més de tres-cents.