Aprofitant que hem passat el pont de la Constitució i que veig tothom una mica perdut, em sembla pertinent recuperar aquest fragment d'una entrevista que vaig fer a Macià Alavedra fa 20 anys. Rellegint-la hi he trobat matisos que m'havien passat desapercebuts. El primer és que el règim del 78 va trair la Transició només de començar, i per això tothom està tan nerviós amb la fallida del bipartidisme. El segon és que, sense Catalunya, ni la Transició ni el descobriment d'Amèrica no haurien estat possibles. I el tercer —ara que el país s'ha omplert de comediants— és que les coses s'han de fer quan toca.

«(...) Així doncs, les eleccions del juny de 1977, les primeres que vivia Espanya des de 1936, no ens van anar gaire bé. La inflamació catalanista que es respirava al carrer no es va traduir a les urnes. Potser perquè els votants van tenir por, potser perquè el país estava fet d'una regalèssia sentimental i temorenca, vam quedar quarts. Ens van guanyar el PSC-PSOE —que va obtenir uns grans resultats—, el PSUC —que va veure premiat el seu antifranquisme i la seva bona relació amb Pujol— i la UCD —que també ens va passar al davant. Jo, que anava el sisè de la llista per Barcelona, em vaig fer un tip de patir: el meu escó va ballar fins al darrer moment. Al final vam treure onze diputats: sis a Barcelona, dos a Girona, dos a Lleida i un a Tarragona. A més, el resultat espaterrant dels socialistes va fer que els diputats de Pallach que s’havien presentat amb nosaltres marxessin cap al PSC, de forma que vam quedar reduïts a vuit.

»Aquelles primeres eleccions han condicionat tot el que ha vingut després. Tant la Constitució com l’Estatut es van haver de negociar amb l’equilibri de forces, tan advers per a nosaltres, que va sortir d'aquella primera contesa electoral. Amb uns resultats més bons —i ja no dic amb una victòria com les que vam arribar a obtenir amb CiU uns anys després—, l’Estatut de Sau i potser fins i tot la Constitució, haurien sortit millor. No ho sé. Em sembla que si les posicions nacionalistes haguessin entrat al joc democràtic amb més força, ens hauríem estalviat moltes de les energies que els últims trenta anys hem perdut mirant d'aconseguir coses que ja defensàvem quan estàvem en minoria.

La Transició és l’èxit més sonat que ha tingut Espanya des del descobriment d’Amèrica

»Dit això, em permetré una frase contundent però sincera: la Transició és l’èxit més sonat que ha tingut Espanya des del descobriment d’Amèrica. Si parlem de Catalunya, és un altre tema, a nosaltres no ens ha anat tan bé. Però si parlem del conjunt de l’Estat, és indiscutible. Tinc el consol de saber que els sacrificis que ha fet el país han servit per modernitzar Espanya, que era una de les grans aspiracions dels catalanistes del segle XIX. A Madrid ens acusen d’egoistes, però sense el catalanisme polític avui Espanya no estaria tan bé com està. El model autonòmic es fa per Catalunya després d’un segle de reivindicacions —que es diu molt de pressa però passa molt a poc a poc. Les autonomies han alliberat energies a tot l'Estat. Múrcia o La Rioja, per posar-ne dos exemples, s'han beneficiat del règim autonòmic més que no pas nosaltres.

»No sacralitzaré la Constitució com fan alguns polítics i articulistes que abans l’atacaven, però per mi va ser una gran obra. En el debat entre ruptura o reforma, la majoria dels que defensàvem la ruptura ho fèiem amb la boca petita. Potser si els rupturistes haguéssim sigut més, m'hauria vist en cor de defensar-la amb més empenta, però era una època d’atemptats i de remor de sabres. L'anticatalanisme era molt viu, tant al carrer com als grans despatxos. Ja he explicat que l'oposició a Franco era una cosa de quatre gats, i calia fer una constitució democràtica, una amnistia política i un estatut per a Catalunya. A toro passat és fàcil fer-se el valent. Però crec que les coses es van portar d’una manera que ha permès que la ruptura anés arribant de mica en mica.

»He llegit, per exemple, que el 2009 o el 2010 arribarem a tenir el mateix nivell de riquesa per càpita que França o Alemanya. Ho haurem de veure, però quan vam votar la Constitució aquesta possibilitat era inconcebible. La convergència amb Europa s’ha accelerat des de l'ingrés d'Espanya a la UE, el 1986. La democràcia ens ha integrat al continent i ens ha sortit molt a compte. També ha sortit molt a compte el suport que CiU ha donat als successius governs de Madrid, tant del PSOE com del PP. És veritat que ens ha fet perdre vots, però ha permès una estabilitat i una política pressupostària, pactada sempre, gràcies a la qual avui som a la zona euro. Tot això també ha afavorit Catalunya: tot i que creixem una mica menys que la mitjana espanyola, i tot que no hem recuperat els nivells de dinamisme d'abans de la guerra, creixem molt més que la mitjana europea.

»Aquesta política nostra, que tants bons resultats ha donat, no l’hem sabut explicar, ni a Barcelona ni a Madrid. De vegades sembla que ens faci vergonya defensar-la, i crec que és perquè una gran part del poble català, contràriament al que es diu, acumula molta incultura política i econòmica i no està en condicions de valorar-la. Puc entendre que hi hagi joves que considerin que les meves posicions són cofoistes. La guerra, l’exili i la dictadura m’han estovat molt. M'han donat lliçons i m’han fet agafar pors: no em fa res reconèixer que estic incapacitat per plantejar-me segons quins reptes. Els deixo per als qui vinguin darrere meu. Tot i així, m'agradaria recordar una vegada que estàvem amb Pujol a la Casa dels Canonges, i Simone Veil ens va confessar la seva sorpresa pel fet que Espanya hagués fet un procés de transició a la democràcia tan ben fet. Jo crec que es va fer bé precisament perquè tothom tenia molt viva la memòria de la Guerra Civil. No és gaire èpic i no podrem viure sempre acollonits per una cosa que va passar fa gairebé un segle. Però penso que quan es perdi aquesta consciència, destruir es tornarà més temptador i notablement més fàcil que no pas construir. (...)»