Ahir M. Rajoy es va mostrar amb tot el seu esplendor vuitcentista de cacic de províncies, d’arrogant fumador de caliquenyos del casino de Pontevedra, de polític integrista disfressat de tebi i de moderat. Ell, que havia estat fins ahir un desconcertant personatge literari creat per Francisco Umbral a les pàgines d’El Mundo i abans un mediocre imitador d’Aznar, ell, un registrador de la propietat privada dels altres, un procurador de la gestió alquímica dels temps, un gestor de totes les corrupcions i corrupteles, un terrissaire de lleis i reglaments, un duplicador de la realitat niquelada, va acabar perdut en la seva pròpia peripècia vital, en la particular administració de la seva pròpia “mala uva”, de la seva insolència carca. Al fatxa se l’anomena així perquè el fatxa és fatxenda i perquè s’emprenya amb molta més vehemència que els altres, a la manera fatxosa del gran dictador que dibuixà Charles Chaplin al cinema. El fatxa és, abans que cap altra cosa, un fanàtic d’ell mateix i un fenomenal escopidor dels altres. Ahir M. Rajoy, com una llama dels Andes, va dir abans de fer-se fonedís del Congrés que és espanyol davant de tots aquells espanyolassos de dreta, d’esquerra i de centre, demostrant que els problemes reals que preocupen realment la gent espanyola es resumeixen, de fet, en un de sol: Espanya. Espanya i més Espanya. O sigui que el president espanyol d’Espanya va deixar la seu de la sobirania popular i es va prendre la tarda lliure com l’adolescent que descobreix que la nòvia té intimitat amb un altre. Al seu seient presidencial, segons s’entra a l’hemicicle a mà dreta, la vicepresidenta Soraya Sáenz de la Pinta, la Niña i la Santa María, mentrestant, va trobar que era una bona idea posar-hi la seva bossa de pell negra. Quan, moltes hores més tard, davant de les càmeres de televisió, el president Rajoy va sortir rialler i desorientat del restaurant madrileny on havia establert espontàniament el seu comandament mòbil, semblava, però no ho podria jurar, que tenia a la mirada la dolçor de l’Albarinyo, del Ribeiro, ajudada amb el Valdeorras i potser amb unes gotes lubricants per a l’ànima del grandiós orull. Són les bondats de la terra, del final de la terra concretament, on s’acaba Europa i Espanya, davant mateix de l’oceà.

Ahir M. Rajoy va ser infinitament més M. Rajoy que mai i el seu comportament públic fou un exercici de sinceritat altiva, fent l’orni, negant la possibilitat de millora, menyspreant l’adversari polític, burlant-se de tota la classe política espanyola a la que, amb tota probabilitat, supera en malícia, maldat i malignitat. Menysprea tot i tothom. Va establir pesos i mides com Nabucodonosor el Gran, taules comparatives i fulls de càlcul per ponderar allà mateix, al Congrés, quina corrupció política és més corrupció que les altres i quines lleis i normes val la pena saltar-se i quines no. Ell i Pedro Sánchez, amb una cinta mètrica, s’apamaven l’un a l’altre la corrupció enganxifosa que duien al damunt. I, per un moment, semblaven dos rodamons de Beckett pastant dins d’un container, classificant les escombraries a partir de criteris de qualitat i de denominació d’origen de la porqueria presentada. M. Rajoy ahir va presentar-se desconsolat com un espanyol màrtir de la traïdoria basca quan, en realitat, només és víctima dels seus deliris de grandesa i del seu excés de confiança. Ni amb aigua calenta el faran fora de la presidència del Partit Popular. Amb una copa ben plena d’egotisme a les mans ja planeja com fer fora el president Sánchez de la Moncloa i com tornar a instal·lar-s’hi de manera indefinida.