Em fa mal tornar als llocs on vaig ser feliç. Llavors, la meva mirada de vint anys auscultava els batecs dels dies amb la sensació que per qualsevol decisió equivocada hi hauria temps per redreçar les coses, talment com si no haguessin existit. Londres va ser la ciutat del meu primer gran amor, del descobriment del jo, del plaer de la invisibilitat, de la importància de l’enyor per sedimentar la meva identitat, del convenciment que, com a català, havia nascut per imperatiu legal al país equivocat.
En aquella ciutat magnificada per la meva joventut antropòfaga, em vaig sentir tan lliure que vaig convertir-me, amb el temps, en un esclau d’aquella mateixa llibertat. Sumats els dies i les nits, hi vaig viure vuit mesos, a Londres, i el primer record que en guardo és el d’un passeig per Charing Cross. Acabo d’estrenar un walkman de la marca Aiwa, i sona la primera de les deu cançons del casset que he comprat a la botiga Virgin. Kate Bush és número 1 a les llistes britàniques amb Runnig Up That Hill i camino seguint el ritme de la veu de la cantant de Kent. Llavors no era tan conscient d’estar vivint a l'ull de l’huracà de la New Wave com ho vaig ser més endavant, quan, ja entrat a la roda del hàmster, vaig posar una barrera a la nostàlgia per poder sobreviure a la meva memòria. Londres va ser la ciutat on vaig descobrir Byron, Keats i Shelley, però també va ser la ciutat de les meves primeres grans festes, la del primer àcid, la de les primeres pors per un fantasma silent que començava a ensenyar les dents, la sida. Londres em semblava la ciutat més cosmopolita del món, venint, com venia jo, de l’Espanya amnistiada, colpista o vandalitzada per ETA, i, sobretot, de la Barcelona preolímpica i profundament deprimida. Llavors, Madrid començava a vendre allò que ha fet fortuna entre els llepaculs, “de Madrid al cielo”, i amb la Movida naixia el que avui coneixem com a nacionalisme madrileny. Londres va ser l’antídot de tota aquesta merda mesetera amb pinta de modernitat i ànima provinciana.
Malgrat totes les seves majestuositats, quan vaig arribar-hi, Londres vivia immersa en una profunda crisi, incapaç de gestionar les polítiques econòmiques de la primera gran dama del neoliberalisme, Margaret Thatcher. Contra els miners en lluita, Margaret Thatcher es va inventar una guerra a les Malvines (Falkland) per baixar el seu índex d’impopularitat. Sorprenentment, una part important de la classe obrera donava suport a la Dama de Ferro, perquè els havia donat ínfules de burgesos i de petits propietaris d’una casa adossada prefabricada, mal construïda i pitjor emmoquetada situada als ravals de la gran ciutat. Londres havia deixat de ser la capital d’un imperi, però, a ulls d’un jove com jo, continuava sent imperial, culturalment lluminosa, fervorosament lliure i clamorosament autosuficient. I quan vaig tornar a Barcelona, mai res va ser el mateix.
L’especulació no té fronteres, encara que a Londres, la segona ciutat financera del capitalisme salvatge, tot és fastigosament car comparat amb la fastigosa especulació que vivim a Barcelona
Quaranta anys després, he tornat a Londres com a acompanyant. I un cop complerta la promesa —Harry Potter i Warner Studios—, vaig poder gaudir d’una ciutat que té molt poc a veure amb la dels anys vuitanta. Londres creix ara verticalment, amb la City apuntant en direcció al cel. Però, si una cosa les iguala, és que la nova ciutat està sotmesa, també, a una profunda crisi, aquesta a conseqüència de la inestabilitat del govern de Keir Starmer, de l’herència del Brèxit i d’un caos immobiliari que, per altra banda, no dista molt de les crisis immobiliàries de les ciutats de l’anomenat Primer Món. L’especulació no té fronteres, encara que a Londres, la segona ciutat financera del capitalisme salvatge, tot és fastigosament car comparat amb la fastigosa especulació que vivim a Barcelona.
I malgrat la crisi, Londres és una ciutat d’una ebullició que contagia joie de vivre, això sí, si tens prou lliures esterlines per viure moderadament bé. Amb el salari mitjà d’un espanyolet, la capital de Sa Majestat el Rei Carles III és prohibitiva. Per sort, els museus són gratuïts, i respirar un aire menys contaminat que el dels anys vuitanta també surt gratis. I alguns diuen que, amb diners, totes les ciutats tenen encant, i no és cert, perquè hi ha ciutats d’una oferta cultural pobra i fingida en les quals hi ha poc a rascar. Per exemple, tots els musicals comprats per ser exhibits a la Gran Via de Madrid són fruit del típic voler i no poder del nou-ric capitalí. Si Barcelona és ensopida, Madrid és ampul·losa. L’oferta cultural de Londres és fruit d’una tradició heretada i cultivada al llarg dels segles, i sufragada per l’exigència de la gent de Londres. Veure el musical Oliver al Gielgud Theatre té una autenticitat que un tipus com Àngel Llàcer, per posar un exemple de director acostumat a comprar i castellanitzar espectacles musicals, mai podrà traslladar a qualsevol teatre de Madrid o Barcelona. La naturalitat de les veus angleses no té res a veure amb l’academicisme monocord de l’escola d’Operación Triunfo. A Londres no hi ha prou dies a l’any per a tants musicals en exhibició. I si durant la meva joventut mirava els noms de Glenda Jackson o Derek Jacobí com a caps de cartell d’una obra representada al Wyndham’s Theatre, ara hi pots trobar a Bryan Cranston al capdavant de All My Sons.
De Londres, em preocupa la quantitat de dones joves que porten orgulloses el vel islàmic. Fa quaranta anys, era una raresa, però llibres com Londonistan, de Melanie Phillips, ja van avisar del perill de l’augment del fanatisme religiós. Malgrat aquests elements retrògrads i que Londres sigui una ciutat prohibitiva, passejar-la renova, com d’antuvi, les ganes de tornar a convertir-la en la capital d’una Europa atordida. Si el Brèxit va sumir Londres en la desorientació econòmica, el Brèxit va destruir les ànsies europees de ser o no ser davant dels EUA i les potències emergents. Europa i Gran Bretanya —capital, Londres— es necessiten com l’aigua i la set.