Els independentistes hauríem d’entendre que les lluites abanderades per Espanya sempre seran escassament interessants per a Catalunya. De fet, la majoria de vegades es tractarà d’empreses polítiques directament confrontades als nostres interessos. Així passa amb l’assumpte de la guerra a Gaza, un conflicte injust i barbàric com tots els d’aquest tipus, però que, com qualsevol bullanga estrangera i si som honestos, a la majoria de penya li resulta indiferent, per molt que plori veient nadons afamats i tresqui per l’Eixample vociferant fri fri Palestain. Això no impedeix que el govern espanyol s’ho passi pipa veient com els catalans (els quals de sempre havien abraçat el progressisme sionista de finals del segle passat) es manifesten a favor d’una tribu que comparteix amb nosaltres el fet d’enaltir les derrotes i, més enllà dels somriures d’empatia, el de no posseir aliats rellevants a nivell planetari.
Aquí importa ben poc que Benjamin Netanyahu sigui un psicòpata corrupte que està envaint Gaza per salvar el cul davant dels tribunals del seu país, amb una actitud molt pitjor que la d’un genocida dels clàssics; a saber, la d’un torturador (el primer voldria aniquilar una determinada nació mentre que el segon —com passa amb els espanyols i nosaltres— gaudeix sàdicament mantenint-la amb quatre àtoms de vida, per poder continuar-la cascant). Tampoc hi fot res que l’acarnissament d’Israel amb la població civil ens recordi les imatges de la Guerra dels Balcans o qualsevol altra crisi humanitària semblant. L’únic rellevant d’aquest conflicte és veure com, amb la seva astúcia habitual, Pedro Sánchez s’ha fet amic de Zelenski i dels palestins per utilitzar políticament els budells d’ucraïnesos i gazians amb l’objectiu de surar políticament com l’únic líder progressista fort de la vella Europa.
El que trama el polític més astut del Vell Continent és carregar-se Feijóo i Abascal com ZP va fer amb Aznar, però sense la necessitat d’Al-Qaeda i els seus petards
L’objectiu del supervivent del PSOE és múltiple. Primer, com ha vist bé l’Enric Juliana, Sánchez voldria tornar Espanya al clima de confrontació sorgit entorn de les manifestacions contra la invasió de l'Iraq de principis del XXI. Dit d’altra forma, la pretensió de Sánchez és mobilitzar l’esquerra espanyola (atomitzada entre el seu partit i les lluites infantils de les escorrialles podemites) per unificar un bloc electoral sota la idea que la dreta sionista és, bàsicament, un cúmul de males persones venudes al negoci de la guerra. Dit encara d’una altra forma, el que trama el polític més astut del Vell Continent és carregar-se Feijóo i Abascal com ZP va fer amb Aznar, però sense la necessitat d’Al-Qaeda i els seus petards. Al seu torn, el presidente espanyol sap perfectament que els conflictes globals poden ser una eina fantàstica a l’hora de diluir les problemàtiques interiors sorgides de la perifèria.
La cosa és ben senzilla: quan hom s’enfronta a les injustícies del món, senyora meva, reivindicacions com això nostre del finançament, dels trens i ja no et dic la independència... doncs sempre podran pintar-se com afers més aviat provincians. Però la cosa no s’atura aquí, car els aparells ideològics de l’Estat també entenen a la perfecció que l’única forma amb la qual Espanya podrà fer oblidar el 155 i les porres de l’1-O a la comunitat internacional és abanderar un nou projecte humanitarista que inclogui la salvació dels gazians, l’èxit dels ucraïnesos i, si cal, la preservació dels peixets en perill d’extinció al riu Amazones. Quan dic, i titulo, que la lluita palestina és una lluita espanyola, no estic dient que el català melangiós no pugui aïrar-se amb la situació de Gaza ni manifestar-se contra allò que consideri injust; només li recordo que, per molt que li dolgui, la seva acció va contra si mateix.
Mentre Espanya practica una política migratòria bastant equiparable a la majoria dels seus socis europeus (potser més dura i tot, a causa de la seva proximitat amb el nord d’Àfrica), els socialistes podran abanderar la causa de la pau mentre el seu projecte pacificador-colonialista de la tribu es manté intacte. Cal dir que la jugada té tot el sentit del món i podria sortir-los bé, perquè als catalans sentimentals sempre els costa moltíssim anar a contracorrent d’un suposat bé moral. Per sort, encara em teniu al peu del canó, advertint-vos de les coses més òbvies.