Que ens hagin canviat de tema de manera tan barroera, o que ens ho hàgim deixat fer, és indignant. Hi ha desenes de causes en les quals molts ens sentim inclosos, o de les quals podem parlar a favor. La manera com reduïm les desigualtats, com afavorir la llibertat d’expressió, com protegir els drets de les dones, el medi ambient, les minories; fins i tot podem discutir (com se’ns està obligant ara) sobre els límits de la immigració i la nostra capacitat d’acollida. Però és que aquest no és el tema. Són temes interessants, causes fins i tot compartides, però no és el meu tema ni el nostre tema. La nostra lluita compartida va quedar congelada el 2017, com a mínim pel que fa a la seva resolució efectiva. La insistència a prioritzar altres causes, més trumpistes o més d’esquerres, és una distracció que el país no es pot permetre.
Alguns diran que és el mateix tema, sempre: que no es pot defensar Catalunya sense controlar la immigració, o sense ser ecologista, o capitalista, o animalista. Però tots aquests són assumptes que tenen matís, graduació, flexibilitat en funció de cada cas i de cada canvi social o polític. El tema nacional català, el de la nostra sobirania, el de la nostra independència i la nostra pervivència com a nació, sempre els sobrevola com el gran tema pendent. Perquè té a veure amb la democràcia mateixa, amb els valors occidentals, amb la representativitat popular i amb les arrels europees. Amb el subjecte, en definitiva, més que amb l’objecte: qui som, qui és que parla. Aquesta Diada, com totes les altres, ens ho recorda: no podem permetre que cap altra causa, més o menys circumstancial, ens desviï de la nostra. Mentre això no s’entengui, cap partit independentista tornarà a ser hegemònic (ni tan sols els nous puixants) i el moviment continuarà encallat. Emmirallat en les pugnes ideològiques, en altres lluites compartides, excepte en aquella que ens va unir al voltant de l’1-O. De vegades, això es pot entendre per cansament, per desorientació, per necessitat d’un temps de recomposició. De vegades, però, em temo que introduir-nos nous temes només és una excusa. El resultat, tot l’estiu parlant de Ceuta. O que l’única pel·lícula ambientada a Barcelona l’any 2017 no és, ves per on, una pel·lícula sobre el referèndum d’autodeterminació.
No podem permetre que cap altra causa, més o menys circumstancial, ens desviï de la nostra
No som els únics: Espanya també desvia el tema, és clar. Que ara mateix la qüestió no es prioritzi a Catalunya no vol dir que hagi desaparegut, de la mateixa manera que Espanya ha preferit desviar totes les energies cap a altres assumptes per tal, precisament, de sufocar el nostre. Precisament perquè el té tant damunt la taula, i perquè saben que no està resolt, ni de bon tros, ens posen en altres batalles i ens volen incloure en altres fronts. El nacional o el popular, el progressista o el conservador, l’integrador o el nazi. Catalunya, com ja va succeir durant la Guerra Civil espanyola, es troba massa sovint en la necessitat de prendre bàndol en guerres que la superen. Evidentment que som els de Pau Casals, els de la pau, els de l’espardenya fotografiada per Pere Català i Pic tot aixafant el feixisme: si aquest és el dilema, no hi ha cap mena de dubte i sospito de qualsevol formació que sembli tenir-ne (ni que sigui per un suposat error a les xarxes). Però el cas és que l’espardenya, un cop trepitja el feixisme, sempre es torna a trobar sola. El Pacte de Sant Sebastià ens posava en el bàndol correcte a nivell estatal i europeu, però va fagocitar-nos. Lluites compartides? Sí, però no estàvem parlant d’això. Que no em canviïs de tema. Que teníem una cosa pendent.
Mentre a casa no hi hagi un retorn a la veritable lluita compartida, i algú que la torni a liderar a fons i amb eficàcia, qui es fregarà les mans són PSOE i PP (i Vox, és clar). "Todos dentro", que diria Iván Redondo. Nosaltres estarem distrets per unes colònies a l’Àfrica mentre s’evita el tema de la nostra descolonització. I això val per als qui tenen pactes amb Pedro Sánchez i per als qui només pateixen pel califat. Mentre passem una altra Diada esperant momentums, el moment real ens passa per alt. Per això és tan important que la societat civil, i no els partits, encapçali la represa. El tema. L’única lluita que ha estat veritablement compartida durant les últimes dècades al nostre país.