“Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg”, diu Raimon en una de les seves meravelloses cançons, que rebla amb la convicció que no és un silenci resignat. I, certament, així es pot afirmar: els catalans hem lluitat, hem patit, ens han ferit i ens hem replegat, però sempre hem tornat a alçar-nos, en un cicle de resiliència que s’ha repetit al llarg de la història. Sense aquesta tossuderia, hauríem perdut els orígens i, com recorda el mateix Raimon, qui perd els orígens, perd la identitat. Som encara una nació i mantenim una llengua pròpia, perquè durant tres segles, hi ha hagut catalans, generació rere generació, que no s’han rendit.

Però, sense rendir-nos, també és cert que, en els pitjors moments, hem hagut de callar, perquè el silenci és un mètode eficaç de supervivència. Era el silenci que amagava crits, ràbia, coratge, paciència, somnis, un silenci que era no resignat. Tanmateix, entre el temps del silenci i el temps del crit alçat, hi ha ocasions en què habitem en una mena de llimbs, una terra insípida i anodina on no morim, però tampoc vivim, arrossegats per la fatalitat. En aquests llimbs eixorcs, no hi creixen les idees, ni s’alimenten els ideals, convertits en autòmats resignats que acceptem arrossegar els peus en la més patètica mediocritat. És l’acceptació de la humiliació, convertida en una forma de normalitat. Si en el silenci ens preparem i en el crit ens plantem, en els llimbs només subsistim, simples cortesans d’esquena vinclada, en un reialme imposat.

Entre el temps del silenci i el temps del crit alçat, hi ha ocasions en què habitem en una mena de llimbs, on no hi creixen les idees, ni s’alimenten els ideals, convertits en autòmats resignats que acceptem arrossegar els peus en la més patètica mediocritat. És l’acceptació de la humiliació, convertida en una forma de normalitat.

És exactament on estem ara, en els llimbs. Fa feredat veure com, poc temps després d’haver alçat el crit i l’estelada, la repressió brutal que hem patit ens ha deixat en aquesta “resignació” letal que només aspira a remenar la cua en els salons reials i a governar sota la tutela dels opressors. Hem perdut allò que se'n diu la dignitat. La metàfora d’aquesta acceptació de servitud la va proveir l’altre dia, i sense immutar-se, el diputat Gabriel Rufian quan va muntar un numeret al Congrés queixant-se de la situació de Rodalies. És l’exemple més il·lustratiu del català domesticat. Ha investit com a president espanyol el líder d’un partit que avala i manté la repressió contra Catalunya. Ha pactat grans acords, entre ells els pressupostos, sense aconseguir res substancial, amb una gratuïtat que ens ha convertit en un poble catifa. Considera aliada natural a una esquerra espanyola, la socialista, que ni reconeix la nació catalana, ni l’existència del conflicte català. I, per acceptar, fins i tot accepta desmobilitzar la població, muntar Taules de Diàleg de vodevil i menjar-se tota mena d’humiliacions. Però això sí, aconsegueix els seus minuts de TN renyant el partit que governa gràcies a ell, perquè no ha resolt el nyap de Rodalies. No seria millor bramar menys per als diaris, i pactar amb més categoria? Ho seria, però en el territori dels llimbs, es camina de bocaterrosa.

Emperò no són només Rufián o ERC qui han decidit fer un gir copernicà, traint totes les promeses que l’han col·locat a la presidència catalana. És la resta de la societat, que ha deixat de reaccionar a totes les agressions que, dia rere altre, fan contra els nostres interessos. La darrera punyalada, la que ha perpetrat el ministeri d’universitats que ha decidit fer desaparèixer la filologia catalana i diluir-la en un àmbit genèric de “llengües modernes i les seves literatures”, una mena de “coros y danzas regionales” en versió filològica. A partir d’aquí es podrà estudiar filologia catalana a França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i etcètera, i no a Catalunya. I si fos això només... Estem en un dels moments de més agressivitat contra el català, fins i tot atacant l’escola catalana, continua la repressió judicial i erosionen arreu els nostres interessos econòmics. Per posar un nou exemple: la permanent presa de pèl amb el corredor del Mediterrani. I de Rodalies, ni en parlem. I sembla que no passi res. On està la societat civil que havia defensat històricament la nostra identitat? On les organitzacions del món econòmic, amoïnades pel greu greuge que pateixen els nostres interessos? On la classe política que volia confrontar-se amb tot un Estat i ara accepta que qualsevol organisme administratiu potinegi el Parlament, modifiqui la seva configuració i atempti contra el sufragi universal dels catalans? On són tots ells? On és Catalunya? On som els catalans? Pel que sembla, perduts en la terra erma de la resignació.