Escòcia és un país que sembla dissenyat per un grup de creatius i guionistes que hagin rebut l’encàrrec de crear el país més únic del món, diferent de tots els altres. No hi manca res: clans bel·licosos, tartans elegantíssims, gaites eixordadores, castells increïbles, insurreccions patriòtiques, poetes romàntics i destil·leries de whisky, tot plegat dispers en uns paisatges corprenedors de boscos emboirats. Per acabar-ho d’adobar, com si faltés la cirereta del pastís, es van treure el monstre del llac Ness de la butxaca al darrer moment. És un país tan perfecte que fins i tot els homes queden bé quan duen faldilla, cosa que no passa enlloc més del món civilitzat. Escòcia i Catalunya s’assemblen com un ou a una castanya, però tenen alguns elements en comú. Ambdós països tenen una població similar, van ser ocupats per un altre, tenen una llengua minoritzada i tenen una arquitectura política autònomica i partits nacionalistes forts. Les nacions catalana i escocesa són de les més antigues d’Europa i tots dos països tenen els seus orígens parlamentaris ben arrelats a l’Edat Mitjana. Són pobles que han patit adversitats i han comès errors propis, però el sentiment d’identitat i pertinença a una comunitat diferenciada és molt gran. Tots dos països acabaran decidint el seu destí i sense cap mena de dubte són al podi de les nacions sense Estat d’Europa.

He passat uns dies a Escòcia i n’he tret algunes lliçons, per a nosaltres. Per començar, a diferència de Catalunya, els escocesos juguen bé la carta de connectar emocionalment les grans ciutats, i la seva capital, amb la resta del país. Els escocesos han aixecat grans ciutats industrials com Glasgow sense perdre el sentit de país. Poden ser profundament escocesos sense renunciar a ser cosmopolites. Per exemple, el lema de l’aeroport d’Edimburg és “Where Scotland Meets the World”. Us imagineu que el lema de l’aeroport del Prat fos “On Catalunya connecta amb el món”? Oi que no? Mentre aquí fa quatre dècades que ens fem la traveta contraposant Barcelona i la resta de Catalunya, allà han sabut oferir i defensar un país unit, des de la ciutat més gran al poble més recòndit. D’altra banda, els escocesos tenen una economia oberta al món sense cap necessitat de passar per Londres. La marca Escòcia és sinònim de qualitat arreu del globus. Escòcia ha donat al món grans noms, cap dels quals ha fet veure que era britànic en cap moment: de Sean Connery a Amy Macdonald, d’Adam Smith a Alexander Fleming, de James Watt al doctor David Livingstone, tots s’han proclamat escocesos sense vergonya ni complex. Tenen arrels profundes i la mirada posada en el futur. Quan vas per les carreteres escoceses veus molts aerogeneradors. Tants, que són un dels països capdavanters d’Europa en generació d’energia renovable: l’any 2024 el 113% del seu consum elèctric era d’origen renovable, de manera que van ser un mercat emissor a la resta del Regne Unit. Aquí, devorats per la burocràcia i amenaçats pels “nimby” nostrats, no arribem ni al 20 %. Catalunya té molt per aprendre, d’aquest amor propi escocès. Mirem massa a Madrid per queixar-nos-en (amb tota la raó) però a casa tenim molt camí per recórrer i molta feina per fer. Potser no som la Dinamarca del sud que se’ns va prometre, sinó la Nàpols de ponent. Estaria bé que ens comencéssim a posar les piles.

Catalunya té molt per aprendre, d’aquest amor propi escocès. Mirem massa a Madrid per queixar-nos-en però a casa tenim molt camí per recórrer i molta feina per fer

A nivell polític, després de la patacada del referèndum sobre la independència del 2014, el país es troba en una cruïlla. Si bé l’SNP continua dominant el mapa polític, el fet cert és que el govern escocès sembla trobar-se en una sala d’espera, sense saber massa bé cap a on tirar. El partit no sembla tenir un pla concret per al futur d’Escòcia, més enllà de governar-la amb prou encert. Potser van aprendre alguna cosa del referèndum: no deixa de ser una paradoxa que la consulta es perdés amb un 55 % de vots contraris, si tres anys abans l’SNP havia obtingut una victòria aclaparadora a les eleccions escoceses prometent un referèndum, obtenint 69 diputats d’un total de 129 escons. La gent sembla que vol nacionalisme i tenir Londres ben lluny, però alhora no es decideix majoritàriament a fer el salt. És una situació interessant que s’explica per molts factors, com el fet que la gent allà viu, en termes generals, prou bé. I el Regne Unit no és Espanya ni la monarquia britànica són els Borbons, és clar.

També hi ha lliçons contradictòries d’Escòcia envers Catalunya. L’ús de la llengua original d’Escòcia, el gaèlic escocès, és marginal. Menys del 3 % la població té algun coneixement d’aquesta llengua, però els parlants habituals amb prou feines arriben a l’u per cent. És una llengua amb un futur incert i el mateix govern escocès té una actitud una mica folkloritzant amb aquest idioma. Aquest fet demostra que una llengua amenaçada no es pot deixar només en mans dels seus parlants, sinó que cal una acció determinada de l’administració per defensar-la i fer-la progressar. Els parlants i el govern són les dues rodes de qualsevol bicicleta lingüística; si en falla una només tindrem un monocicle, i amb un monocicle no es va gaire lluny. Tanmateix, com els bascos o els irlandesos, els escocesos han aconseguit que el nacionalisme tingui un vincle difós amb la llengua (que no s’ha de confondre amb la identitat), de manera que es pot ser independentista basc, irlandès o escocès sense saber un borrall de la llengua pròpia. A casa nostra el lligam de la llengua amb la independència és crucial, i per això els enemics de Catalunya ataquen el català per terra, mar i aire, els 365 dies de l’any. Com diu sovint el gran Titot, “Espanya no fa vacances” amb algunes qüestions. Segurament per això, la ciutat obrera de Glasgow va ser un dels quatre districtes que van votar a favor de la independència, mentre que a l’Escòcia rural i més remota va guanyar, amb molta diferència, el vot contrari. Vet aquí el gran repte de l’independentisme català; convèncer les classes mitjanes de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. I això es fa posant la llengua i la identitat al centre, però recordant constantment, amb dades i arguments, que la concepció ideològica de l’Estat espanyol perjudica tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya.