Molt de tant en tant, la premsa cultural del país (generalment ocupada en regurgitar notes de premsa malgirbades i dotada d’una crítica literària que descobreix cada setmana un llibre digne del premi Nobel) viu una espècie de revifalla intel·lectual i ens regala el favor d’allunar-nos del cofoisme. Ahir mateix, la majoria de mitjans de la tribu es feien ressò d’un estudi de la Confederació Espanyola de Gremis i Associacions de Llibreters (CEGAL) segons el qual el 49,4% dels llibres publicats a l’Estat no aconsegueixen vendre ni un sol exemplar. Al seu torn, un 13% de llibres només assolirien l’èxit de vendre’n un de sol (suposo que els autors en qüestió no disposen de família i/o amics) i un 20% no passen de la desena; els llibres que sobreviuen la migdiada comercial són només el 4,5% de volums amb el mínim d’un centenar. La indústria editorial, per tant, sobreviu amb la meitat de matèria inerta.

En aquest sentit, som davant d’un deliri econòmic que certifica l’àuria d’un producte com el llibre, car només un objecte amb certa legitimitat inherent (amb un tuf de bé cultural necessari, per entendre’ns) és capaç de sobreposar-se a aquestes xifres; no crec que els venedors de sabates o els carnissers, per posar exemples d’altres àmbits, visquessin gaire feliços amb la meitat de vambes o filets descansant en un magatzem o a la paperera. L’equiparació precedent és un pèl xusquera, puix que, a diferència d’altres productes, els llibres són fàcils de trinxar, amb la qual cosa les novetats literàries —com saben els nostres sofertíssims llibreters— poden substituir-se ràpidament per altres adquisicions, ordides amb el mateix paper dels llibres morts. Sigui com sigui, la indústria editorial satisfà el somni humit del capitalisme; s’erigeix, literalment, venent productes prescindibles.

Els culturetes de la nació deuen sentir-se bastant amoïnats; com sap qualsevol prosista de ca nostra, la majoria de les nostres novel·les (tret que toquin un tema d’actualitat candent com ara la menopausa o que estiguin escrites per una celebrity dels mitjans) acostumen a tenir una setmaneta de vida després de la seva presentació. Per altra banda, els lectors àvids del país sabem que la situació actual és una mica la de sempre; la penya que llegim som quatre gats, però molt militants. Nogensmenys, la nostra literatura ha experimentat un canvi molt positiu; a saber, la majoria de la gent cada vegada escriu millor i està més ben formada, amb la qual cosa no és estrany que la nostra literatura produeixi una trentena de llibres notables cada any (a tot això cal afegir-hi l’esplendorós moment que viu la traducció a Catalunya), amb la qual cosa la voracitat lectora és quasi impossible d’assolir-se.

Si els governs sufraguen la pesca del lluç o les putes de l’antic ministre Ábalos..., doncs ja em diràs per què no ens poden ajudar a traduir Cărtărescu

Quan xerro amb amics d’editorials independents —desbordats de feina i gastant el que els resta de joventut a no ésser absorbits per un grup editorial de gran abast—, la majoria em diuen que les seves empreses no podrien tirar endavant sense l’ajuda de les subvencions. Hi ha molts correligionaris liberals que s’esparveren d’aquesta dependència d’allò públic (i la meva ànima també ho fa, en part), però diria que, si els governs sufraguen la pesca del lluç o les putes de l’antic ministre Ábalos..., doncs ja em diràs per què no ens poden ajudar a traduir Cărtărescu. En qualsevol cas, aquestes xifres topen de front amb les dades d’hàbits de lectura, que certifiquen que un 70% de ciutadans llegeix habitualment, i també amb les xifres de les últimes campanyes nadalenques, que situen l’augment de vendes vora el 5%. No soc docte en la numèrica, però entre els fatalistes i els optimistes hi ha algú que ens menteix.

Davant l’eterna pregunta de si es publica massa, doncs, caldria respondre doblement. En primer terme, i atès que la meitat dels llibres produïts no acaben comprant-se (ni, per tant, llegint-se), l’afirmació s’imposa. Però també cal dir que la indústria ha trobat un equilibri entre aquestes tones fast book que ningú no es cruspeix i la novetat desaforada de bons llibres que produeix el mercat, alguns dels quals tenen molta més acceptació del que sembla. Això explica la distància cada vegada més gran entre els grups editorials totèmics, que són capaços d’exercitar-se en la metralladora de novetats a l’espera que una d’elles toqui la campana del dòlar, i els sofertíssims editors independents que cuiden el seu catàleg, intentant que cada nou llibre trobi un públic. Per això resulta òptim que aquestes empreses uneixin forces, s’ajudin en afers com la distribució i reivindiquin un orgullós elitisme.

Ara que comencem a posar en dubte l’ànima cofoia del sector del llibre, també valdria la pena que els periodistes de la cultureta s’esforcessin un pèl més i revisessin allò que se’ns ha venut com l’èxit inqüestionable d’iniciatives com ara el Pla Nacional del Llibre i de la Lectura de Catalunya, entre altres mandangues similars. Sé que això implicaria posar-se en política, la qual cosa vol dir posar-se en problemes; però ens farien un immens favor i així es distraurien, que copiar notes de premsa cada dia deu ser la mar d’avorrit.