Un fantasma recorre les nostres stories d’Instagram. Entre imatges d’indrets idíl·lics i bronzejats perfectes hi apareixen, de tant en tant, fotografies de llibres. No és cosa, només, de l’estiu: a les xarxes socials, ensenyar i parlar de llibres és una manera de no resignar-se a la superficialitat i a l'homogeneïtat —com a mínim— estètica a què l’aparador ens condemna. És una manera d’explicar que mostrar-se a internet és una opció, perquè rere el perfil en qüestió encara hi ha algú capaç de concentrar-se. Encara hi ha algú que no és “com la resta”. Encara hi ha algú especial que pot oferir una mica de força intel·lectual —i moral, i espiritual— contra un corrent que, en realitat, arrossega força tothom. Em sembla que publicar fotografies de llibres a les xarxes —si no s’és un perfil específic sobre la cosa— sempre té aquest punt d’ostentació d’una llibertat que en realitat no acaba de ser del tot certa. És, doncs, una manera de destacar, d’adquirir el capital social que et permet diferenciar-te, ni que sigui una mica. Que et permet explicar que saps estar sol, que tens set de coneixement, que ets un ésser capaç de pensar-se al marge de l’exposició d’internet. Hi reflexiono perquè, fins a cert punt, en aquest lluïment m’hi reconec. 

No és cosa només de l’estiu, però precisament perquè en les vacances molts hi troben l’espai i el temps per a llegir que no tenen durant el curs, és aleshores —ara— quan allò a què em vull referir es revela amb més claredat. No és només la fal·lera de maquinar un feed en què s’hi manifesti l’hàbit lector, ans també la fal·lera de publicar fotografies d’uns llibres concrets. De tant en tant passa que tothom vol explicar que està llegint un llibre, i aquest llibre és sempre el mateix. Hi ha un llibre que, de cop i volta, sembla que ha de ser llegit si un no vol deixar de rebre el capital social que atorga explicar que llegeixes llibres a Instagram. O on sigui. No és només que el llibre en qüestió, com a objecte, sigui un complement estètic: és que també és allò que explica que estàs lligat a l’actualitat cultural del país i que anheles ser reconegut per tots aquells que també hi estan lligats. 

Sovint, el llibre passa a ser un objecte més amb què parlar de nosaltres als altres, amb què construir de manera calculada com volem ser percebuts

De sobte, hi ha una setmana en què sembla que tothom que llegeix, llegeix el mateix llibre. Quan això passa, no puc evitar pensar que hi ha alguna cosa d’íntima i d’essencial de l’hàbit lector que s’ha perdut pel camí. Que en aquest ànim de ser reconeguts com a part del grup dels qui “no són com la resta”, o dels qui tenen accés al coneixement per a saber “què s’ha de llegir”, o dels qui tenen contacte amb el cercle cultural que decideix què toca, en realitat només s’està creant una altra manera de pertànyer a la mateixa homogeneïtat. S’hi perd una part essencial de l’hàbit lector perquè el criteri per a decidir quin és el següent llibre a llegir no beu del nostre gust —forjat a còpia de molts anys i llibres, o no—, o del nostre arbitri, o de la nostra senzilla curiositat poc o gens adulterada. S’hi perd una part essencial de l’hàbit lector, suposo, perquè s’hi perd la part en què la lectura és una cosa que un fa des d’un mateix, per a un mateix. El llibre passa a ser un objecte més amb què parlar de nosaltres als altres, amb què construir de manera calculada com volem ser percebuts. El grau en què l’obra ens ha transformat o ens ha permès mirar-nos alguna cosa des d’una perspectiva renovada passa a un segon pla, perquè el que importa és que ser associats a l’obra en qüestió transformi com som percebuts a ulls dels altres. 

Quan escric sobre llibres, o sobre literatura, o sobre el món de la cultureta d’una manera inconcreta, em passa que em costa distingir si les dinàmiques que hi llegeixo són les típiques de qualsevol sistema literari o cultural, o si és que presenten alguna cosa d’única pel fet de ser catalanes. Normalment, concloc que tot el que ens passa, passa a qualsevol altre sistema literari o cultural del món, però que en el nostre cas són dinàmiques que s’accentuen pel fet d’escriure o llegir en una llengua minoritzada, o de ser “pocs”, si ens comparem amb altres llengües o altres sistemes culturals. El fet és que al sistema cultural català sembla més fàcil observar i ser observat que en altres entorns. Potser és una percepció sense fonaments, però de vegades penso que això és el que hi ha al darrere de totes les instantànies del mateix llibre que corren aquests dies per Instagram. O, com a mínim, això és el que aguditza el fenomen. No m’agradaria que es llegís aquesta columna com una condemna a les recomanacions literàries, que moltes vegades són l’antecedent de grans descobertes. Quan les “recomanacions” són homogènies, però, o quan estan fetes des de la voluntat de pertinença, sense capacitat de crítica i sense una mirada pròpia sobre el llibre en qüestió, el resultat és la rebaixa del valor d’aquest mateix llibre. Suposo que per això la fotografia del llibre pot anar entre la fotografia d’un paisatge i la d’un plat de restaurant, com una cosa més. La capacitat d’arribar-nos al moll de l'os de la bona literatura, però, sempre contrastarà amb la lleugeresa del gest de fer lliscar una fotografia amb el dit.