Tenim pressa, molta pressa. Tothom i jo també. Sobretot després de contemplar com els diputats escollits el 21 de desembre passat s’han dedicat la major part del temps a barallar-se entre ells. Tenim pressa perquè vam votar la restitució i la independència, perquè es van guanyar les eleccions i no hi ha cap mena de restitució ni d’independència a la vista, ni cap mena d’unitat d’acció política entre els partits independentistes. És desesperant. Hem arribat a un punt en què, paradoxalment, aquestes estructures sense democràcia interna, els partits polítics, s’han convertit en la pràctica en maquinàries de l’arbitrarietat i del somnambulisme. En una nosa. En una democràcia representativa, com la nostra, no s’escullen ideologies, ni partits, ni llistes. S’escullen persones. Unes determinades persones representen tota la nació. Cadascun dels 135 diputats i diputades que formen el Parlament de Catalunya esdevenen, com passa en tots els altres països democràtics, propietaris d’un escó individual fins que es convoquin noves eleccions. Però en aquesta legislatura hem pogut comprovar que, en realitat, la majoria dels diputats estan invalidats per representar ningú, sobretot perquè no es representen ni a ells mateixos. Qualsevol pagès del Priorat, qualsevol metgessa de Cornellà, qualsevol botiguera de Berga té més independència de criteri i més llibertat individual que la majoria dels nostres diputats. Els nostres representants polítics, si més no una bona part, no senten que tinguin cap mena de compromís electoral amb els ciutadans que els han votat. L’únic que sembla importar-los és acontentar el líder o la lider que elabora les llistes per al Parlament. Fixeu-vos en el que fa Manuel Valls, va ser escollit per la seva circumscripció a l’Assemblea Nacional francesa i cobra cada mes per ser diputat. A l’hora de la veritat no treballa per als seus electors perquè s’està preparant per esdevenir alcalde de Barcelona. Es dedica a aconseguir una nova feina.

¿Com es pot esperar dels diputats sobiranistes que desobeeixin les lleis espanyoles i l’autoritarisme de Madrid si, la gran majoria, no han fet més que obeir i raspallar? Són molt anys acotant el cap, és l’hàbit d’agenollar-se que ja s’ha convertit en una inèrcia, i de vegades és tota una vida dient sí senyor a qui mana. I entre tots hem votat a aquests per fer efectiva la independència. Sí, són bons patriotes, s’estimen molt el país, ja hi estem d’acord. Fins i tot estem disposats a suposar que són tots bellíssimes persones, molt honrades, molt netes, però també sabem que són caràcters dòcils als que no els agrada assumir cap mena de risc. És per això que se senten profundament desconcertats per la indòmita figura política de Carles Puigdemont i per la personalitat independent de Quim Torra. Són dos personatges insòlits que agraden molt als votants i gens ni mica a la majoria dels polítics. Són atípics. Mai no se sap per on sortiran, mai no se sap el que faran ni quina és la lògica de les seves accions. Són molt diferents d’Artur Mas, de José Montilla, de Jordi Pujol, i posseeixen un atreviment i una manca de prevencions que potser recorda Pasqual Maragall.

Ahir, quan vaig anunciar els plans imminents de Quim Torra, alguns lectors no donaven crèdit a la notícia. Certament és més reposat pensar que són tot rumors i que, amb aquest planter de polítics independentistes atemorits, el president Torra no podrà fer res de positiu ni d’inequívoc en favor de la separació d’Espanya. Veurem ben aviat si m’he precipitat fent-me ressò de les paraules d’un dels seus col·laboradors o si, en realitat, ens esperen nous dies de revolta cívica. Veurem quina és la connexió del poble amb la presidència. Cal recordar que Quim Torra és l’única persona que pot signar, quan ho consideri oportú, els decrets de desconnexió que Carles Puigdemont va deixar en blanc. Cal recordar també que el president Torra és l’única persona que pot dissoldre la cambra catalana si la majoria de diputats independentistes ofereix viva resistència a efectuar el trencament amb Espanya. I cal recordar, per últim, que la llibertat de moviments i de maniobra de Quim Torra, en col·laboració amb Carles Puigdemont, és la més gran que ha tingut cap president de la Generalitat, sense la rèmora de cap partit que el condicioni, tal és avui l’estat de devastació interna i d’atomització de Junts per Catalunya, un grup en descomposició. Els plans de Torra només es podran dur a la pràctica si hi ha una resposta, una clara reacció popular, al marge de l’immobilisme dels partits polítics. Ja va recordar en el seu moment Oriol Junqueras que “només el poble salva el poble”. A part de queixar-nos, amb tota la raó, es poden fer moltes coses en favor de la independència de Catalunya. La llibertat no ens la regalarà ningú.