Hi ha debats que, en realitat, amaguen vells tics autoritaris incompatibles amb el marc de llibertats d'un estat democràtic i de dret. La violència policial en la persecució de l'estelada catalana a Elx (persecució que també ha patit històricament l'estreleira gallega a Vallecas —2017—, Leganés —2018 i 2019— i Valladolid —2013—) obliga a una profunda reflexió jurídica des de la perspectiva dels drets fonamentals.
Des d'un punt de vista estrictament legal, convé recordar que l'ús ciutadà de banderes no oficials com l'estelada catalana o l'estreleira gallega està plenament emparat pel dret a la llibertat d'expressió, consagrat en l'article 20 de la Constitució. La jurisprudència contenciosa, fonamentant-se en la dels Tribunals Constitucional i Europeu de Drets Humans, ha determinat reiteradament que aquests símbols identitaris no inciten a la violència, al racisme ni a la xenofòbia, per la qual cosa mostrar-los pacíficament en qualsevol recinte esportiu ha de ser tan incoercible com a la via pública. D'aquesta manera, qualsevol interpretació de la Llei 19/2007, contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància a l'esport, que fonamenti la prohibició d'aquestes banderes en la prevenció de la violència, el racisme o la xenofòbia, és totalment inconstitucional.
L'esport no pot ser un espai d'assimilació identitària forçosa ni un territori aliè als drets civils
Per això cal reconèixer l'encert institucional del Barça i del seu president, Joan Laporta, en defensar amb valentia l'estelada i els drets fonamentals dels seus aficionats enfront de l'arbitrarietat de determinats dispositius policials —evidentment dirigits pels seus responsables polítics— que confisquen aquestes banderes sense cap justificació jurídica. Aquest camí de dignitat institucional segurament reforçarà la protecció, per part del Celta, del Dépor i de la resta de les entitats esportives gallegues, de l'ús de l'estreleira i de qualsevol altra variant no oficial de la bandera gallega. L'esport no pot ser un espai d'assimilació identitària forçosa ni un territori aliè als drets civils.
Però el que resulta aterridor és la pallissa terrible a un ciutadà menor d'edat mentre romania indefens a terra. Des del mateix instant en què una persona està neutralitzada, el principi de proporcionalitat que regeix l'ús de la força policial en les democràcies liberals prohibeix continuar utilitzant-la. La legalitat de l'actuació policial desapareix i l'acció es converteix en un delicte de lesions, agreujat per la indefensió de la víctima. Més d'una setmana després d'aquests fets, constitueix una nítida responsabilitat política del govern de l'Estat que no hi hagi persones investigades per aquestes conductes, com tampoc n'hi ha entre els recents agressors de les persones immigrants a la platja Benítez de Ceuta.
Mentre que un règim autocràtic (com el del Marroc) fa servir els cossos de seguretat com a eines de càstig físic i asfíxia ideològica, un estat de dret exigeix que els agents siguin els primers garants de la llei i actuïn estrictament sota els principis d'oportunitat, congruència i proporcionalitat. D'aquí que el Dret estatal i europeu prohibeixi l'ús de la força quan l'individu ja no ofereix resistència. La violència física institucional en aquest grau de desproporció se situa directament fora de la llei i s'acosta perillosament a un model d'impunitat que les persones demòcrates i liberals no podem tolerar. No hi ha excusa de seguretat ni context esportiu que pugui justificar una degradació semblant de la integritat física.
El camí cap a la normalitat democràtica exigeix depurar responsabilitats policials, garantir la llibertat d'expressió i exigir que tots els clubs defensin als estadis els símbols que formen part de la nostra lliure expressió i de la nostra identitat nacional col·lectiva. Joan Laporta va saber veure-ho i va saber donar curs a la legítima expressió de desenes de milers de persones.
Perquè l'esport —i, especialment, el futbol— no es pot entendre en simples termes de mercat ni d'entreteniment de les elits. Els equips són de les seves respectives aficions i neixen del sentiment de pertinença a un país, a una nació. Dépor i Celta són equips que sorgeixen de la identitat gallega, com l'Athletic de Bilbao i la Reial Societat sorgeixen de la identitat basca i el Barça, de la identitat catalana. Només cal anar als estadis madrilenys, Bernabéu o Metropolitano, per percebre la diferència.