Rigoberta Bandini encara no ha descobert musicalment la potència (no trigarà) de les lletanies dels sants, un estil que harmonitza amb la seva posada en escena i amb la seva particular manera d’entendre el món. Rigo és la cantant que invoca a les seves cançons que Jesucrist baixi i l’ensenyi a pregar, i reconeix que amb el seu ego ja veurà què fa, mentre admet que anem curts d’esperit. La maternitat és una de les seves consignes, sense edulcorar-la, i on aplega més súbdits és quan apel·la a la llibertat, amb cançons canalles en què reclama anar pel món sense morrió. Rigoberta és una dona lliure, alliberada i alliberadora, que amb la seva veu detona ànimes engabiades que amb ella aprenen a transitar per la vida amb consciència agraïda. Les lletres d’aquesta artista catalana premen el tast de l’aprenentatge vital (sempre intentant somniar i al final tot resideix en mirar), introspecció (dins meu tinc un palau reial, ple de sales on patinar) i reivindicació feminista.

El fenomen Bandini és el triomf d’una noia dotada de capacitats excepcionals que balla i exhibeix felicitat sense amagar que el dolor existeix, i que ha creat un univers en què milers de persones se senten protegides, motivades i alimentats per amor i desinhibició. La seva força rau en la contenció. El que podria semblar una provocació espontània, una poca-soltada de jove desimbolta, no és més que la mostra d’un apoderament volgut i calibrat. Sap que és una emperadriu, una faraona, una senyora, la capitana d’un estol d’àngels de la guarda. Hi ha molts trampolins que encara no ha saltat tot i haver trencat ja algunes tanques del jardí.

Que hagi explosionat en poc temps i sigui un fenomen i un èxit contundent i embriagador no vol dir que hagi emergit del no-res. El talent es forja a foc lent, encara que no sàpigues ni fer un ou ferrat, ni brodar, ni planxar, ni escombrar. Rigoberta ha rebut molts missatges al llarg de la seva vida, i sap expressar-los connectant amb cossos, ànimes i esperits de diferents generacions. Cors trencats, menús escopits, fugides, perdó, sí a la vida, soledat, ferides, vetllades, obsessió per l’autodeterminació, emergeixen en una dona que congrega fidels que li reten devoció sepulcral.

No és una coincidència que aquesta cantant hagi decidit cloure el seu primer concert al Palau Sant Jordi de Barcelona amb una melodia icònica de Franco Battiato, Voglio vederti danzare. Battiato congregava també amb una música incitant i captivadora que també apel·la a aquesta espiritualitat laica que més que relligar amb Déu, et vincula a tu mateix, als altres i a la natura i que és un cant absolut a la llibertat. Ara ella començarà un temps de desconnexió, en què els seus adeptes continuaran activant les palpitacions amb la seva originalíssima manera d’observar el món. Un món que pinta de colors, acompanya de cançons infantils i pica l’ullet a éssers assedegats del que té a dir. Agafar la partitura i el to de la Bandini és també disposar d’un interessant termòmetre de les emocions i patrons vitals de la gent.