No sé si arriba a matèria d’estudi, però el menyspreu del sindicalisme espanyol contra el nacionalisme català (i contra totes les seves variables) fa temps que ha adquirit categoria de tendència. Serà per la seva històrica i desacomplexada promiscuïtat amb el PSOE, que sovint els ha utilitzat com a martell d’heretges. Justament aquest és un dels motius del desprestigi dels grans sindicats espanyols: la seva inequívoca marca ideològica.

Però també deu ser per la incomprensió d’aquest decimonònic sindicalisme, superat pel temps, que mai no ha entès el model econòmic català, allunyat del paradigma clàssic empresa/treballador. D’aquí ve l’odi ancestral dels sindicats a la burgesia catalana, un odi que ha perdurat més enllà de la mateixa existència d’una burgesia, la qual, actualment, no té res a veure amb el cos econòmic i social que va dominar l’escenari de principis del segle XX. Per cert, aquest sindicalisme mai no va comprendre que el teixit econòmic burgès va ser el motor de la modernització de Catalunya, sovint implicat en la lluita per la seva sobirania. Des de projectes culturals com el Liceu o el Palau de la Música, o la iniciativa privada per a iniciar l’aventura ferroviària, o la creació d’una Caixa d’estalvis per garantir el futur dels ciutadans, fins a la creació de la Mancomunitat que en escassos anys va ser capaç de modernitzar el país. I la burgesia hi va estar sempre implicada. A Catalunya no hem tingut els models econòmics dels grans terratinents, ni dels privilegis dels adossats a les corts borbònics, que sempre han tingut una mentalitat vampírica, de simple acumulació de riquesa i nul·la sensibilitat social. D’aquí ve el retard econòmic i social que han patit molts territoris espanyols. Ans al contrari, l’economia catalana s’ha assentat secularment en un teixit de centenars de milers de petites empreses, sorgides de la iniciativa i el sentit emprenedor del país, i és aquesta economia productiva la que ens ha permès mantenir unes cotes de competitivitat, malgrat no tenir sobirania pròpia i, alhora, patir un Estat depredador. És evident que, si la llengua conforma la nostra identitat com a nació diferenciada, el model econòmic n’és l’altra gran característica.

Però aquesta identitat econòmica no ha estat mai entesa pels sindicats espanyols tradicionals, que sempre han deixat de banda Catalunya a l’hora de fer les grans negociacions. O pitjor encara, han fet negociacions que han anat en contra dels interessos del teixit productiu català. I si el sindicalisme espanyol clàssic, ancorat en una mentalitat reaccionària que difícilment lliga amb els nous models econòmics del segle XXI, han perjudicat els nostres interessos, els partits polítics espanyols d’esquerres han anat en la mateixa direcció.

No entenen res del nostre país, ni tenen cap intenció de respectar la nostra identitat, però manen per damunt de la nostra voluntat. Sindicalisme vell i molt espanyol

En aquesta tessitura cal situar l’actual debat sobre la reducció de la jornada laboral, l’impacte de la qual en el teixit de microempreses català pot ser letal. No oblidem que el 95% de l’empresariat català és petit, i una decisió d’aquesta naturalesa, presa sense tenir en compte la idiosincràsia econòmica catalana, és un dany directe a la salut econòmica del país. És per això que la mesura, impulsada per una Yolanda Díaz necessitada de notorietat, i famèlica de populisme —no endebades està en caiguda lliure en el seu espectre ideològic—, té una oposició forta tant en les entitats empresarials com en Junts, partit que té la voluntat de representar la centralitat del país. Míriam Nogueras assegura que el no de Junts a la llei —si no canvia de dalt a baix— és rotund, de manera que, o hi ha modificacions severes, o el PSOE patirà una altra derrota.

I és aquí on ha aparegut, novament, l’atàvic menyspreu. En aquest cas per boca d’Unai Sordo, el secretari general de CC. OO., que s’ha posat nerviós i ha emulat les maneres de fer d’un altre memorable sindicalista, l’ínclit president de la UGT Matías Carnero. Si Carnero va menysprear el president Puigdemont assegurant que havia fugit “en un maletero” (mentira que el PP va propagar i el PSOE va comprar), i ho va fer “cagado o meado”, Sordo ha tornat a expressar el seu menyspreu en forma de poc subtil grolleria. “Más inútiles que la última tostada de pan Bimbo” ha espetat a Junts, a l’estil d’un còmic en hores baixes. Atès que Junts pot fer caure la llei i que, en conseqüència, els seus vots no només no són “inútils”, sinó que són imprescindibles, caldrà entendre que el senyor Sordo no ha estat en el seu moment més lúcid. El problema és que els Sordo i els Carnero tenen influència política, malgrat la poca influència que tenen en el teixit econòmic català. Parlen en nom dels treballadors, uns sindicats revellits i funcionaritzats, amb unes idees pròpies de principis del XX, i sense cap capacitat d’entendre les sinergies actuals. En tot cas, mai no han entès les catalanes. Al final és el de sempre: no entenen res del nostre país, ni tenen cap intenció de respectar la nostra identitat, però manen per damunt de la nostra voluntat. Sindicalisme vell i molt espanyol.