L’Església de Lleó XIV és la meva Església, i la de tots els creients batejats. Això si apliquem els cànons catòlics. Però també és veritat que aquests dies s’ha vist fins a quin punt la impressionant presència mediàtica de la seva visita ha demostrat que també és l’Església de tothom. La visita del Lleó XIV ens ha fet a tots una mica còmplices de l’Església. Per això és una bona idea que els papes viatgin.
El pare jesuïta Enric Puig, bon coneixedor de les visites papals, perquè l’hi ha tocat organitzar-ne dos, m’explicava que això que el papa viatgi és molt recent. Joan XXIII prou feina va tenir a convocar el Concili Vaticà II. Va ser el seu successor, Pau VI, qui va iniciar tímidament algunes sortides internacionals, un total de nou en quinze anys. Però va ser Joan Pau II qui, rellevant a un brevíssim Joan Pau I, va fer 250 viatges en 26 anys. És a dir, prop de deu viatges per any. D’aquests, 146 fora d’Itàlia, recorrent 129 països i sumant més d'1,2 milions de kilòmetres. El meu estimat papa Francesc no es va quedar enrere, amb 47 viatges internacionals i 66 països. Però Francesc no va venir a Catalunya, obsessionat com estava per anar a les fronteres de la fe. En canvi, sí que han vingut a Catalunya Joan Pau II i Benet XVI.
Les visites s’emmarquen en la idea de portar la figura mediàtica del papa a recórrer indrets emblemàtics. Lleó XIV ha volgut anar una mica més enllà i conèixer presons, casos de maltractaments i llocs d’arribada de migrants, entre altres, per simbolitzar on han d’anar els homes de fe a portar la bona nova: als presos, als desvalguts i als maltractats. Alhora, també ha servit per palesar els carismes que divideixen actualment l’Església a Catalunya: els partidaris del collet i els confessionaris davant dels partidaris del compromís poc ostentós, i els partidaris de l’Església espanyola i els de l’Església catalana. Però, de fet, s’ha vist, més que mai, que l’Església oficial domina la posada en escena, la política de comunicació i els mitjans sense problemes, i sap moure’s en entorns altament complicats. Per això el Vaticà té tants i tants anys d’experiència en les coses del món.
Mentre el papa es mogui, mentre vulgui sortir del Vaticà en tots els sentits, l’Església continuarà sent de tothom
La veritat és que vivim alhora en un moment en què l’Església catòlica no troba la manera d’acollir nova gent menys ortodoxa, però on els menys ortodoxos com jo tampoc no ens hi sentim exclosos. El papa Lleó XIV agradarà més o menys, però fa la seva feina pensant una mica en tots. I quina és la seva feina?, quina feina té l’Església catòlica d’avui? La resposta és ben senzilla: la de sempre. L’Església ha de portar la bona nova, recollida especialment en l’evangeli d’un Déu fet home i ressuscitat per fer-nos còmplices de la vida eterna. Traduït al segle XXI, vol dir el de sempre: que hi ha un Déu creador que ens estima, que el tenim a tocar i que, si ens deixem interpel·lar per la meravella de la creació i ens posem a ajudar-lo, podem acostar-nos una mica més a la transcendència. Un Déu que, com a pare, ens vol germans a tots. Un Déu que, com ens ha repetit mil vegades l’Enric Puig, passa i torna a passar.
Aquesta és l’Església de Lleó XIV. Si el llegiu, si veieu com es mou, si reconeixeu en la seva mirada aquest missatge, haureu connectat una mica amb la nova-vella Església. Malgrat la polèmica per l’ús de la nostra llengua, hem de veure-hi el missatge del bisbe dels bisbes: estimar per damunt i malgrat tot. Aquest és el toc de gràcia d’un l’articulista creient com jo. Hi ha fe perquè hi ha esperança en Déu. Per això continuarem esperant que l’Església també canviï amb els temps, per més tímids que ens semblin els canvis i per més que veiem l’abisme a prop. I de tot el soroll del viatge, en queda la petjada d’un papa que ha tornat a sortir del Vaticà per conèixer una mica més la realitat d’un món que canvia en permanència. Mentre el papa es mogui, mentre vulgui sortir del Vaticà en tots els sentits, l’Església continuarà sent de tothom. Aquí sempre ens quedarà Montserrat per acostar-nos a Déu, la Sagrada Família per recordar-nos la bellesa dels temples, els migrants per acollir, i el pecat de la mateixa Església, pel qual sempre ha de demanar perdó. I als catalans, condemnats a lluitar per continuar existint, sempre ens quedarà la Moreneta. Com diu el seu himne, ens il·luminarà i ens guiarà cap al cel. Visites com les del papa Lleó XIV ens recorden que el cel existeix. I no és poc.