El papa Lleó XIV comença a moure fitxa. Les sorpreses s'esdevindran a partir d’ara. Ha estat un pontífex calmat i discret. Fins aquesta setmana. Mig any després del seu inici de pontificat, ha publicat el seu primer escrit, Dilexi Te, sobre els pobres, i ha anunciat dos viatges que determinen el seu programa. Turquia i Líban. Primers destins a Àsia. No són el Perú ni els Estats Units. Primera moguda internacional molt prop de la guerra, de la divisió, de la convivència intercultural, del drama dels refugiats, de les negociacions amb Europa. Turquia tornarà a ser visible al mapa amb aquest viatge, i amb aquesta llum també les seves reclamacions a una Europa que no l’acaba d’escoltar.

Més enllà del missatge que un viatge així llança per la unitat dels cristians (ortodoxos i catòlics), el viatge és una clara aposta per dialogar amb els musulmans. A Turquia es preveu la trobada amb el patriarca de Constantinoble Bartomeu I, un dels seus aliats en temes interns com la recerca d’una data consensuada sobre la Pasqua (fins al dia d'avui els cristians no es posen d’acord en el dia per celebrar la Pasqua), però també en qüestions externes com la cura per la natura o la pau i la reconciliació entre els pobles. 

La data del primer viatge del Papa, com res al Vaticà, té sentit simbòlic (i litúrgic): és el 30 de novembre, dia de Sant Andreu, en què se celebra la festa de Sant Andreu apòstol, el germà de sant Pere, patró de l’Església ortodoxa. 

A més, enguany se celebren els 1.700 anys del Concili de Nicea, precisament a la regió turca. Un concili que va apostar per la unitat en una època de divisions i on es va elaborar el credo.

Lleó s’embarca en aquesta missiva de pau al Pròxim Orient, amb el Líban a l’epicentre, en un viatge estratègic que es converteix en una picada d’ullet al papa Francesc

Lleó, als 70 anys, no té mandra. S’embarca en aquesta missiva de pau al Pròxim Orient, amb el Líban a l’epicentre, en un viatge estratègic que es converteix en una picada d’ullet al papa Francesc, que tenia a l’agenda precisament aquest viatge, que no va poder fer. 

El Líban, país que ha viscut una guerra civil llarguíssima entre 1975 i 1990, que ha dessagnat la població i dividit cristians i musulmans, és també un lloc de disputes amb Israel, i el Papa amb aquest viatge s’acosta a Gaza sense entrar-hi. Els cedres del Líban són un símbol de fermesa i d’esperança, i els libanesos el viuen com un símbol d’unitat. I el color verd, aquella esperança per als cristians i el reclam de salvació per als musulmans, no passa inadvertit. El Papa, que ha deixat un escrit contundent sobre l'opció preferencial pels pobres, comença a desplegar-se, i ho fa en una declinació molt bergogliana.