“En tota la nostra feina pel que fa als municipis rurals, apliquem una perspectiva republicana d’entendre el nostre país i la seva diversitat de ruralitats.” En política l'ambigüitat és una arma més. Quan Laura Vilagrà fa servir expressions com “perspectiva republicana” o “diversitat de ruralitats” no ho fa en va, bo i sent conscient que alguns ens adonem que empra les paraules per construir un laberint conceptual que desemboqui al no-res. Quan res vol dir res i, per tant, no expliques d’on vens, què fas i on vols anar, deixes de ser fiscalitzable. Si tens el personal ben marejat dins el frame que t’interessa pots inventar tants molins de vent com desitgis i combatre’ls amb fum; pots arreglar cada “via àmplia” amb un “treballar incansablement” i cada “drets, llibertats i democràcia” amb un “posar les persones al centre”. En comunicació política això és tan fàcil com agafar els conceptes amb què t’interessa que t’associïn i tirar milles amb totes les combinacions que tals conceptes ofereixin. Però si els mots són la finalitat en si mateixa, si no els vols per marcar una agenda o induir un estat d’ànim en l’opinió pública ans per a deformar-los fins que quedin buits i al teu servei, al final només serveixen per tapar pors.

Si ningú sap quins arguments defenses, ningú sap amb quins contraarguments t’ha d’atacar i quedes protegit per la teva pròpia pusil·lanimitat

Quan res vol dir res és fàcil que tothom ho ompli del que més li convingui i ho estimi, perquè s’ho farà seu. Si a més a més ningú sap quins arguments defenses ningú sap amb quins contraarguments t’ha d’atacar i quedes protegit per la teva pròpia pusil·lanimitat. O això és el que et penses, perquè no voler-te fer responsable dels sentits d’allò que dius no és gratuït i la pusil·lanimitat, tampoc. Buidar-ho tot perquè hi càpiga tothom és obrir les portes perquè també hi càpiga l’enemic, és prestar-te a ser el cavall de Troia d’allò que un dia et vas comprometre a desfer. Pervertir el llenguatge sent el feble de la batalla és renunciar a defensar-te perquè és deixar les idees a mercè de qui té la força per imposar–les mentre distreus el galliner per no haver de carregar, també, amb el pes dels seus retrets. La “perspectiva republicana” i la “diversitat de ruralitats” fan riure fins que entens que no hi haurà un projecte sòlid per a Catalunya fins que no hi hagi algú disposat a fer-se responsable dels sentits de les paraules que l’hagin de definir. Buidar i gastar, en el fons, són el mateix i és aquí on fins i tot l’independentisme convergent més radicalitzat falla, perquè no n’hi ha prou amb posar-se els mots a la boca: s’ha de voler assumir-ne les conseqüències.

Parlo de tots aquells que perverteixen el llenguatge per no haver de fer res, per no haver d’explicar res, per no haver de comprometre’s amb res

Quan en un examen no em sabia la resposta em valia d’una certa habilitat en l’escriptura per a estructurar alguna cosa amb els conceptes que em ballaven pel cap i rascar un parell de dècimes. El professor ho sabia, però de vegades valorava l’esforç i em donava les decimetes que bonament li havia suplicat. És cansat adonar-se que el país és a les mans de l’alumna que s’aprofita del cansament del professor que carrega amb una cinquantena d’exàmens corregits per maniobrar amb qualsevol cosa i no explicar mai quin és el port on ancora el vaixell. I no parlo de Laura Vilagrà, parlo de tots aquells que perverteixen el llenguatge per no haver de fer res, per no haver d’explicar res, per no haver de comprometre’s amb res. És encara més cansat, però, veure que, sovint, les distraccions funcionen o són perdonades i l’alumna rep les decimetes que, dedicant-se a enredar amb posat seriós i solemne, creu que s’ha guanyat. Si tot l’esforç que s’inverteix a calcular la pirueta exacta per a mantenir l’equilibri entre allò amb què s’identifiquen i allò que no els compromet l’invertissin en com fer-se responsables de tot el que han buidat, el llenguatge tornaria a tenir sentit. I nosaltres també.