"No creuen en els fets, només creuen en si mateixos"
Bertolt Brecht
La vida torna a dotar-se de fonaments quan llegeixes un text basat en la lògica, que parteix de premisses prefigurades i universals i no està movent contínuament el marc per adaptar-lo a interessos massa coneguts. La lectura de la sentència que condemna el fiscal general de l'Estat pertany a aquest gènere de documents que ens fan creure que encara la deessa Raó i el coneixement tenen alguna cosa a dir sobre aquesta terra. Fent-me personalment pena que Álvaro García Ortiz hagi acabat així, no puc sinó sentir-me més segura i més persona en comprovar que encara queden magistrats la lògica dels quals funciona com la nostra, dels grecs fins ara, amb les mateixes lleis i les mateixes inferències i que la poden aplicar peti qui peti. Dit això, transmet molta pau després de tot el que hem sentit i sentirem.
De facto no hi havia hagut temps material per acabar de llegir-la i ja va començar la martingala: sense proves, amb el verb no sé què, que si ell o algú del seu entorn significa que no ho poden assegurar... i qualsevol altra qüestió que els comentaristes de textos, que no de sentències, trobin d'aquí a uns dies. La veritat és que el ponent ha tardat a anar tancant una per una totes les escletxes i les estranyes queixes que s'havien repetit a l'uníson, a la sala i pels mitjans afins a Sánchez, per fer veure que el procediment i el judici havien estat una cosa de feixistes txotxolos que no sabien veure-s'hi ni a davant dels nassos. Res d'això. Recomano als que tenen pressa per les conclusions que no se saltin la resolució de les qüestions prèvies plantejades per la defensa de García Ortiz i per la Fiscalia, exercint tasques de defensa alhora, perquè d'una manera elegant i un xic bromista —Martínez-Arrieta és paisà meu— les va desmuntant com qui aparta les mosques que molesten i no per desídia sinó per com n'era de fàcil espantar-les. Molts ho hem intentat, jo en aquestes mateixes línies, però l'elegància jurídica amb què ho fa aquest paio és apreciable.
La sentència no diu, per descomptat, que no sap si va ser el fiscal general el filtrador o algú del seu entorn. Diu "amb intervenció directa o a través d'un tercer, però amb ple coneixement per part del Sr. García Ortiz", que, com veuran, només indica que tant és si va ser el fiscal general qui va prémer enviar o que ho fes un col·laborador a les seves ordres. Però vegem primer com la sentència desmunta els relats. Un dels quals el que no s'acusava per la nota de premsa i que ara sí que es condemna per ella. Es condemna per la filtració i per la nota com un únic acte, i explica com jurídicament mai no ha deixat de ser en el procediment perquè es trobava en l'exposició raonada del magistrat del TSJM que el va remetre al Suprem. "La nota consolida la filtració iniciada pel correu, en realitat, l'oficialitza" Tampoc la queixa sobre la indefensió del fiscal general per haver estat jutjat per una part dels magistrats que va dur a terme el tràmit d'admissió —i que hauran llegit com una barbaritat infligida a aquest pobre home— no hi té cabuda, sobretot perquè no van recusar els magistrats i no se'n van queixar fins un any després d'haver-se constituït la sala i una vegada van comprovar que no els donava la raó, cosa que "només es pot interpretar com una via estratègica de la defensa, tan respectable com mancada de fonament".
I així una rere l'altra. Per exemple, la tan lloada credibilitat dels periodistes, el condemnaran sense considerar que els testimonis dels periodistes l'exculpen!, clamava una part molt concreta de la professió. Perquè ells "sabien" que era innocent. El magistrat ponent no es resisteix a fer una classe sobre el dret al secret professional, que no deure, dels periodistes. Suposo que haurà percebut, com percebem molts de nosaltres, que els col·legues anaven una mica perduts sobre en què consisteix i en què no. Diu el tribunal que van ser exquisits en tractar-los i que van impedir qualsevol pregunta que pretengués posar en solfa el seu secret professional, això no significa que no s'adonessin, com els altres, que negant que el fiscal general fos la seva font sí que van sembrar engrunes sobre la que pretenien afirmar que era la veritable; vaja, que van intentar carregar el mort a la fiscal Lastra. Curiosa manera de protegir la font, assenyalant-la —"alguns periodistes, ho haurien sospesat, van assenyalar en direcció a una font oficial i a la seva ubicació". A veure si capten la reprensió perquè, si la de les engrunes era la font guai, no té sentit que l'assenyalis ni al tercer pis ni a cap altre lloc.
Quina gran prudència professional la dels periodistes que, tenint el correu des de feia molt, no el van donar perquè la seva font no els ho permetia o perquè es van adonar que contenia material confidencial
"El seu testimoni ha estat especialment aclaridor", diu la Sala, i, la veritat, no ho dubto gens, perquè per a mi també ho va ser. Com diu el ponent, quina gran prudència professional la dels periodistes que, tenint el correu des de feia molt, no el van donar perquè la seva font no els ho permetia o perquè es van adonar que contenia material confidencial, "la qual cosa contrasta amb la precipitació de García-Ortiz", a qui no li va importar la confidencialitat de la comunicació entre advocat i fiscal i que tenia a més reserva de confidencialitat, no com els plomilles. No em diguin que no han fet un desplegament de fair play, els de la toga! Els mateixos periodistes van dir que sabien que hi havia dades que no es podien donar, com ho sabia el senador Lobato i el cap de premsa de Madrid, sent només el fiscal general qui no hi va veure cap problema a fer-los públics per desmentir una informació que no tenia per què desmentir i que podia haver desmentit amb una simple frase.
Sobre el mite de les 400 o 600 persones que van tenir al seu abast el correu, una altra part clàssica del relat que es va al·legar a la sala, el magistrat adverteix que, en cas de ser cert, "posaria de manifest un funcionament anormal d'un servei públic", sobretot després de la contínua invocació fiscal "de la protecció de dades". Ah, i d'això tampoc no se n'escapa el soroll que es va crear amb la mentida de la Dircom sobre el protocol d'esborrament, perquè també el tribunal s'ha adonat que aquest protocol no té res a veure amb l'esborrament dels telèfons de fiscals i sí amb desfer-se de la prova de delinqüents els casos dels quals hagin acabat. Una mentideta més.
L'esborrament de les dades, que coincideix justament amb l'obertura de la causa, no necessiten utilitzar-ho com a prova de càrrec perquè, com qualsevol ment lògica veu, només hi ha una seqüència possible, no hi ha explicació alternativa raonable, les defenses han fet un al·legat polític i han pretès que per ser qui era se li podien deixar passar coses perquè no n'hi havia per a tant. Tot per la causa i pel relat. Els magistrats resumeixen que García Ortiz va tenir: "un accés singular a la informació" (vegeu el fiscal sortint del futbol a correcuita), "una seqüència temporal de comunicacions", que està provada, "la urgència en l'obtenció", "la trucada del periodista", "l'esborrament dels registres" i la "reacció dels subordinats".
Com us deia, la seqüència era més clara que l'aigua, òbvia si hom aplica la racionalitat i té en compte tots els indicis provats i no els desitjos de seguir les premisses dels qui volien salvar costés el que costés un fiscal general que, sens dubte, va contribuir a donar un avantatge polític a Sánchez amb allò del "delinqüent confés", que el govern espanyol va repetir contínuament, com un martell piló. A mi m'ha donat molta pau, perquè, us ho repeteixo, trobar un relat lògic, racional, adequat al sentit comú i a la percepció dels sentits, resulta un oasi. La gran pena és que aquestes coses de la raó i la lògica, que abans feia també el periodisme, semblen haver quedat relegades als òrgans de justícia i ves a saber per quant de temps. Una vegada que els fets, la realitat i la lògica siguin definitivament esclafades, ja no ens quedarà res. És important veure com una institució de l'Estat no pot utilitzar les nostres dades, les de qualsevol que considerin l'enemic, per matar-nos en públic, saltant-se tot deure de reserva i confidencialitat.
Així que veure la màquina de la llei triturant un relat polític al servei de la Moncloa que no s'aguantava en termes racionals, em sembla una gran cosa per a tothom. Tampoc m'importa tenir raó, ho reconec.