Avui dissabte, al migdia, el president Jordi Pujol rep un homenatge a Planoles, al Ripollès. És un acte que ha desbordat totes les previsions; tothom hi ha volgut anar i ser-hi. No només serà un acte històric en si mateix, sinó que serà l’acte de reparació definitiu i de restitució després del calvari judicial al qual l’Estat l’ha sotmès. Encara que hagués estat jutjat i condemnat, crec que bona part del poble de Catalunya fa temps que l’ha absolt i l’acte d’avui serà la consagració d’aquesta rehabilitació. Segurament, a partir d’ara, serà molt més fàcil avaluar el seu llegat i l’empremta determinant que va deixar sobre el nostre país. Pot semblar una paradoxa, per cert, que sigui una organització juvenil qui organitzi aquest homenatge. Si tenim en compte que a partir dels trenta anys ja no es pot ser membre de la JNC i tenim també en compte que el darrer cop que Pujol es va presentar a les eleccions va ser l’any 1999, és materialment impossible que cap militant actual de la JNC pogués votar-lo mai; de fet, la majoria dels militants de la JNC ni tan sols poden recordar-lo com a president de la Generalitat. L’Aleix Agustí, el secretari general de la JNC, ha estat hàbil organitzant aquest homenatge. Sap llegir el temps que vivim. Alguns haurien de reflexionar per quina raó Jordi Pujol s’ha convertit en un referent nacional, en un pare de la pàtria gairebé mitològic, entre sectors prou amplis del jovent català.
Alguns ja hi han reflexionat i han mogut fitxa. Aquests dies hem pogut veure una imatge tan insòlita com reveladora. El president Salvador Illa va presidir dilluns el lliurament de l’arxiu històric de CDC a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). En el seu parlament, el president de la Generalitat va dir una veritat com un temple: “Catalunya li deu molt i no seria el país que és sense Convergència”. La frase és molt encertada, però sobta que la verbalitzi el màxim dirigent d’un partit, el PSC, que va combatre CDC per terra, mar i aire durant dècades i que va perdre sis eleccions seguides contra Jordi Pujol. Els dos partits eren enemics tenaços, com els orcs i els elfs, i responien a models molt diferents de país i tenien cultures polítiques radicalment diferenciades. Per què, doncs, un president socialista va presidir aquell acte i va dir el que va dir? Molt senzill: perquè Convergència ja no és cap amenaça i aquell acte a l’ANC era la certificació de defunció definitiva del partit. Quan el teu llegat entra a l’Arxiu Nacional és que ja no ets entre els vius. I això ho sabia el president perfectament i, astutament, hi va voler ser. Quan fou mort el combregaren, diu el refranyer català. I no hi ha millor victòria que assistir, de dol, al funeral del teu adversari.
Convergència no existeix, però hi ha molts convergents; n’hi ha a gairebé tots els partits
Tanmateix, l’esperit de Convergència es ben viu, fora del seu cos. Sobrevola el país i apareix aquí i allà, ara i adés, en una conversa, en una manera de fer, en una manera d’entendre el país, en un tel d’enyorança que es respira en moltes llars. Convergència no existeix, però hi ha molts convergents; n’hi ha a gairebé tots els partits. Alguns són vells convergents de la primera fornada, però sorprenentment hi ha molts convergents joveníssims, que enyoren un món que no van viure però que han heretat i veuen com es malmet. Aquest esperit convergent que recorre el país podria arrelar en qualsevol moment, en un altre cos. Perquè no és altra cosa que una ideologia ben simple, que correspon a un dels lemes electorals del president Pujol: “Catalunya primer. I a Catalunya, primer les persones”. És a dir: nacionalisme i inclusió. La resta d’etiquetes eren secundàries. Si alguna vegada hi ha hagut un Partit de Catalunya, aquest partit era Convergència. La idea era tan simple que es va convertir en una màquina de guanyar eleccions. Els seus rivals, bàsicament l’esquerra, sempre pensa massa, sempre declina en excés, sempre creu que els votants llegeixen Gramsci i estan subscrits a Le Monde diplomatique. Pujol sabia millor que ningú que els catalans només aspiren a tenir una placa a la porta de casa on hi posi Aquí hi viu un català. Els catalans som com els hòbbits: no volem que ens atabalin gaire.
El llegat de Convergència, doncs, està a disposició del primer que el reculli. Sorprèn que ningú encara se’n reclami hereu i continuador, amb tots els ets i uts. Els hereus polítics de Convergència també existeixen, encara que a vegades alguns facin veure que allò és aigua passada. És legítim, però no té gaire sentit deixar anar una bandera que suma més que no pas resta, en un moment en el qual tothom té la convicció que abans tot era millor que no pas avui. I tot això ho puc afirmar amb la convicció ambivalent de qui mai no va votar Jordi Pujol, podent-ho fer almenys en dues ocasions. Però vaig créixer a la Catalunya somniada i reconstruïda per Convergència; vaig veure els primers Mossos d’Esquadra pels carrers com si fossin els americans a París el 1944 i érem a casa com estaquirots esperant la primera emissió de TV3. El país bategava amb il·lusió; la nació sortia de la hibernació. El president Pujol i el seu llegat, més enllà de l’obra de govern, que va ser molta, va ser la percepció col·lectiva, per primer cop en moltes dècades, que els catalans també podíem ser catalans quan sortíem de casa. Avui, quan el pessimisme qualla mentre els malastrucs fan repicar les campanes de la nostra residualització, el llegat de Convergència hauria de ser molt més que unes caixes indexades a l’Arxiu Nacional de Catalunya.