Liz Truss ja és primera ministra del Regne Unit. És la tercera dona que hi arriba, després de Margaret Thatcher i Theresa May, totes del Partit Conservador. La primera cancellera d'Alemanya va ser Angela Merkel, de la Unió Demòcrata Cristiana. La primera cap de llista a unes eleccions al Parlament de Catalunya va ser Alicia Sánchez Camacho, del Partit Popular. La primera dona que va guanyar unes eleccions al Parlament va ser Inés Arrimadas, de Ciutadans. Alguns sectors del feminisme ho expliquen amb l’argument que les dones de dretes arriben abans als llocs de poder perquè el pes i la interiorització del patriarcat i els valors que s’han associat tradicionalment a cada gènere —com que els homes són més forts, menys emocionals i millors líders— encara pesa sobre els seus caps. Arriben on són els homes perquè es comporten com a homes i, per tant, no “feminitzen” res, només validen la supremacia de la masculinitat com a actiu polític. D'aquí neixen totes les crides a la revolució de la tendresa i les defenses més grillades de la hipòtesi que si hi hagués més dones a la política hi hauria menys guerres perquè liderem amb altres valors.

En comptes de deslligar la masculinitat del bon lideratge, es relliga la dona als tòpics que tradicionalment se li adjudiquen per reivindicar-los, pensant que així se la defensa

Volen acabar amb els estereotips de gènere que deixen les dones fora de la política i acaben reforçant aquests mateixos estereotips, perquè en comptes de deslligar la masculinitat del bon lideratge —un polític pot ser tan mediocre com una política i viceversa— es relliga la dona als tòpics que tradicionalment se li adjudiquen per reivindicar-los, pensant que així se la defensa. És una trampa no gaire difícil de desmuntar que si allò que en política és útil i bo s’ha presentat interessadament com a sinònim de masculinitat, el que cal no és revaloritzar el que és inútil i dolent, sinó trencar el vincle entre estereotips i gènere, perquè és fals i perquè durant segles ha estat l’excusa per tenir les institucions plenes d’homes adotzenats amb un únic talent: el penis.

Hi ha una part del feminisme que funciona més enllà del que fas. Funciona pel que ets

Que una dona de dretes —una altra— arribi a ser primera ministra del Regne Unit no hauria de ser cap fracàs per a ningú. Fins i tot acceptant la teoria que Truss ha estat validada per comportar-se “com un home”, hi ha una veritat que des de certs sectors del feminisme no està ben confrontada: és una dona, és de dretes i és primera ministra. Com ella, totes les liberals o conservadores anteriors. Això, que treballa malgrat el tarannà més o menys feminista de cada política en qüestió, sempre té un bri de victòria en la representació que des de part de l’esquerra no es vol acceptar: hi ha una dona en un lloc històricament reservat per als homes. I no s’accepta perquè la dona en qüestió no és d’esquerres.

Feminista és qui fa polítiques feministes, d’acord. Però hi ha una part del feminisme que funciona més enllà del que fas. Funciona pel que ets. I Truss és una dona, com Merkel, com May, que, al marge del seu llegat polític, deixa un llegat cultural als cervells dels qui, volent o sense voler-ho, acaben normalitzant la presència de dones al capdavant de les potències mundials. Deslligades de les assumpcions tòpiques que ens fan pitjors perquè ens atorguen valor pel simple fet de ser dones —com fins ara havien atorgat valor als homes pel simple fet de ser homes— molesten l’esquerra feminista perquè escapcen l’esquema associatiu de gènere i valors amb què part d’ella treballa i entén el món. És l’esquema que justifica que a les dones polítiques —sobretot a les d’aquí— se les continuï relegant sovint a temes tòpicament femenins, per tot allò de “les cures”. Si Lizz Truss s’hagués deixat “curar”, avui no seria on és i nosaltres tindríem una líder mundial menys.