Sostinc, des del dia després de les eleccions, quan semblava evident que l’independentisme era clau en qualsevol equació d’investidura, que l’oportunitat només era bona si s’actuava amb intel·ligència. Veníem d’un temps en què s’havia negociat tan malament, i amb tan poca alçada política, que tota prevenció era poca. Fins al 23-J, les aliances de l’independentisme semblaven automàtiques, primer, perquè amb ERC n’hi havia prou i, segon, perquè el partit republicà havia convertit aquest automatisme amb el PSOE en estratègia política.

Atesa l’experiència, tothom donava per fet dues coses: que ERC pactaria amb els socialistes i que el pacte seria de cost baix. Però aquesta doble seguretat va esclatar pels aires la nit electoral en què els diputats de Junts es van convertir en imprescindibles. A diferència dels republicans, els de Junts no estaven automàticament lligats als socialistes (és a dir, no se sentien obligats per cap eix ideològic), i tampoc no estaven disposats a negociar la menudalla. Aquesta doble condició, la possibilitat de pactar amb els uns o amb els altres, i fer-ho sobre grans qüestions nacionals, és la que ha canviat completament el panorama i ha elevat la complexitat de la investidura. Al capdavall, a diferència d’ERC, Junts no mostra cap urgència en salvar els socialistes de les seves misèries i això els dona una posició de força respecte als republicans. Ras i curt, doncs, gràcies a la inevitabilitat de comptar amb Puigdemont per a la investidura, les regles de joc han canviat, els grans conceptes —català, amnistia, referèndum— han entrat en escena i el cost de la investidura s’ha elevat considerablement. Cosa la qual ha obligat ERC a canviar d’estratègia i apujar les exigències de pacte, per evitar la irrellevància a la qual s’abocava.

Semblaria, doncs, que els republicans han aprofitat la fermesa de Junts per plantejar qüestions com l’amnistia que ni tan sols havien gosat verbalitzar, quan tenien la paella pel mànec. En aquest sentit, algun dia hauran d’explicar per què varen pactar només uns indults, quan aquesta figura sols beneficiava uns pocs, i era, per tant, inequívocament insolidària, i deixava oberta en canal la ferida de la repressió a centenars d’independentistes. Una vegada i una altra, ERC va desaprofitar oportunitats d’or, amb un entreguisme al PSOE del tot inexplicable, que ha pagat electoralment.

S’ha de treure el conflicte català de l’equació judicial i passar-lo a l’equació política, i per això té sentit l’amnistia, perquè és un pas de reconeixement mutu, una declaració de principis.

Però, obviant els errors del passat, cal aplaudir que ara canviïn d’estratègia i no malbaratin el cost dels seus vots en la negociació. Emperò, tot i haver situat el llindar en l’amnistia, cal assenyalar alguns errors de gruix que s’estan cometent i que resulten lesius si es volen assolir els objectius. El primer: superar la por a una fallida en la negociació. Novament, a diferència de Junts, sembla que ERC mostri una por patològica a no aconseguir l’acord, com si una segona volta electoral fos la catàstrofe. Contràriament, els socialistes haurien de percebre que no són els únics interlocutors de l’independentisme, i que aquest no té por a res.

El segon error és vendre la pell de l'os abans d’haver-lo caçat (amb perdó pel símil cinegètic), convertint el debat de l’amnistia en una trista exhibició mediàtica. ERC té tanta necessitat de recuperar la credibilitat perduda que ara fa servir l’amnistia com un foc d’encenalls declaratius, amb tots els líders passejant-se pels micròfons explicant com hauria de ser, quins límits tindria i a qui hauria de beneficiar. Com és possible que parlin de noms de persones —la cacera a Laura Borràs és tant descarnada com malvada—, quan ni tan sols s’ha començat a parlar de com seria el text? Cal subratllar que l’amnistia l’aplicaran els jutges cas per cas i que, o es planteja en termes molt precisos i intel·ligents, o podria haver-hi disbarats. No oblidem, per exemple, que l’amnistia al president Puigdemont l’hauria d’aplicar Llarena, de manera que cada punt i cada coma que es negociï s’ha de fer amb precisió de cirurgià. En aquest context d’extrema delicadesa, aquesta exhibició de declaracions de líders republicans jugant amb els límits i els noms que hi entrarien, és absolutament frívola i sobretot impúdica. Al final, un moment de tanta importància podria quedar malbaratat per la frivolitat més abjecta. Caldria, doncs, demanar als republicans una mica de silenci i una bona dosi de responsabilitat, perquè res no està fet i tot pot espatllar-se.

Finalment, una qüestió que ja he plantejat en altres ocasions, però que és important reblar, perquè també aquí crec que ERC equivoca el tret. L'amnistia no pot ser la moneda de canvi de la investidura, sinó l’avantsala de la negociació. S’ha de treure el conflicte català de l’equació judicial i passar-lo a l’equació política, i per això té sentit l’amnistia, perquè és un pas de reconeixement mutu, una declaració de principis. La negociació per a la investidura ha de venir després i, sense dubte, l’independentisme ha de posar sobre la taula el referèndum. L’amnistia no pot ser el punt d’arribada, sinó el punt de sortida, a partir del qual l’independentisme es pot plantejar validar un president de govern espanyol, sense perdre la dignitat. Al capdavall, de perdre-la ja en sabem. Ara cal demostrar que sabem mantenir-la.